Commocionats pel Brexit, atemorits per Trump, angoixats per les eleccions franceses, vivim entre la incredulitat i l’estupefacció. Davant l’impacte, es van proposant interpretacions que ens poden ajudar a entendre el que està succeint. La por i el rebuig a la immigració, a les minories progressivament més visibles; la pèrdua de sobirania cap a poders ocults i globals, la desafecció cap als partits tradicionals, poden ser algunes de les causes que ajuden a perfilar el perquè de tot plegat.
Però, i si analitzem també el fenomen des d’una perspectiva d’història vital, d’experiència íntima viscuda pels votants? Quan mirem les nostres vides, quan ens pregunten com ens va, sovint repassem el passat, expliquem el present i projectem esperances per al nostre futur i el dels nostres. Avui, molts homes i moltes dones tenen una sensació real de present insatisfactori i de por al futur. És una combinació molt intensa emocionalment, que tindrà conseqüències també en el comportament electoral. Alguns no canviaran les seves fidelitats o seguiran sense participar, però hi haurà d’altres que poden decidir canviar de vot, arriscar, optar per allò que mai no havien previst fer.
Davant d’un present dur i un futur incert, que no complirà les expectatives esperades (ni les pròpies ni la dels més propers), existeix un recurs segur, sòlid, balsàmic: el passat, allò que vam ser; rescatar el nostre moment gloriós. Davant el desequilibri vital present, personal i col·lectiu, es busca un reequilibri que torni a una harmonia passada. Algunes ofertes electorals ho ofereixen en forma de futur esperançador. Com? Recuperant la fórmula màgica de l’èxit, ja coneguda i contrastada, per haver-la viscut o perquè ha estat transmesa per la família, les pel·lícules o l’escola.
Trump, el Brexit, Fillon (més que Le Pen), operen sobre imaginaris de passat ‘imperial’, de lideratge polític, econòmic i cultural, amb una identitat clara, amb referents històrics i simbòlics. Tots tres ofereixen solucions diverses a problemes diversos, en matèria d’immigració, economia o seguretat. Tenen polítiques concretes. Però el rellevant és que darrere de totes aquestes mesures i programes hi ha un sentit comú general, un discurs global i emocional, una moral de referència: tornar a allò que un dia ens va fer grans.
Quan Trump, per exemple, nega el canvi climàtic, ho fa en termes de política mediambiental i d’interessos empresarials. Però també en termes de discurs moral. Make America Great Again és tornar a abans de la globalització, del canvi climàtic, de la visibilitat de les minories i de les dones. Tot forma part del mateix. És a dir, negar el canvi climàtic com a metàfora de la recuperació dels USA autèntics: treballadors que tenen feina, cotxe, consumeixen, amb petroli infinit. Trump ha identificat un imaginari tradicional, l’American Dream, amb una política, crear llocs de treball. En vincular-les, connecta la vida real amb una metàfora de fort contingut èpic com a país. L’American Dream és que tu tinguis una bona feina. És difícil trobar un missatge més efectiu.
En el cas de Fillon, candidat de la dreta amb més opcions de ser el pròxim president francès, ens trobem amb la versió gal·la de tornar a allò que vam ser quan érem grans: la grandeur. Fillon ja ha invocat De Gaulle diverses vegades. Perquè és la seva tradició política, però també com a model a recuperar. Ho fa davant Le Pen, una outsider que no pot ser la veritable successora del general, un paper que Fillon es reserva a ell mateix. Ho ha fet davant Sarkozy, a qui acusava d’abandonar el gaullisme, no per les polítiques –és tan dur i neoliberal com ell–, sinó per renunciar a recuperar la França gloriosa del general heroic, plena de dignitat, valors i conviccions. “Algú s’imagina De Gaulle jutjat per corrupció?”, deia Fillon tot referint-se a Sarkozy.
En el cas britànic, el protagonista és l’UKIP, sigles del Partit de la Independència del Regne Unit. Un nom que ja expressa un leitmotiv ben clar, recuperar allò que ens han pres. Com va celebrar el seu líder, Nigel Farage, la victòria del Brexit? Proclamant que el 23 de juny, dia del referèndum, fos proclamat oficialment Dia de la Indepèndencia (recuperada). L’UKIP parla d’immigració, de recuperar la sobirania, d’estalviar despeses destinades a la burocràcia de Brussel·les. El discurs visible és aquest, les propostes són aquestes. Però l’argument de fons, latent, és tornar a ser el Regne Unit líder de la Commonwealth, la Gran Bretanya de Thatcher i Churchill (Boris Johnson, pro-Brexit de darrera hora, també utilitza aquest darrer com a referent).
La narració basada en la recuperació d’un passat mitificat, per encarar un present insatisfactori i un futur negre és una característica comuna d’aquests discursos. La nostàlgia, el record d’un temps feliç, evocar emocions, són eines de forta potència mobilitzadora. Tots busquem llibres, cançons, pel·lícules, sèries, amics i converses que ens facin sentir bé, que ens tornin a donar esperances quan estem abatuts i desencisats, tot sovint recorrent als bons moments viscuts, a la nostàlgia. Per què la política hauria de quedar fora d’aquesta estratègia íntima i personal per sobreviure a l’adversitat? Potser no és simple populisme. Potser és “nostalgisme”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
