Hi havia no fa massa anys una època en què els fills del baby-boom compaginàvem els estudis universitaris amb alguna que altra feina que ens permetés assistir a classe en una variant que s’anomenava “nocturn”. Anar a “nocturn” volia dir buscar-se feines de mitja jornada o bé treballar a la banca o en assegurances perquè l’horari era de 8 a 3. I així ho vam fer molts. Tot imitant Kafka.
Durant els anys 80, un puixant banc gallec va obrir les portes de la seva seu barcelonina a l’eix financer que aleshores era la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. La nòmina del banc la formaven majoritàriament un nombrós grup d’empleats d’origen gallec. Les vistes des de les luxoses oficines, decorades amb fustes nobles, eren tot un espectacle. Per un costat, les façanes senyorials i modernistes de l’illa de la discòrdia. De l’altre, l’edifici auster i gris de la Sociedad Anónima Cros, on s’hi podia veure entrar cada dia a un futur candidat a la Generalitat i que anys després seria ministre dels governs d’Aznar, Josep Piqué. Les moquetes, els documents timbrats i tot el material del banc portaven impresos uns motius mariners que revelaven els orígens corunyesos del mercadeig d’ultramar amb les que foren les colònies.
La companyia d’assegurances del grup duia un nom que en euskera vol dir vèrtex. I n’era la seva ensenya. En el vèrtex –presidencial– hi confluïen com a principals accionistes un ministre de l’interior de l’època de Franco –de Lugo, i que quan va ser nomenat president de Telefónica de España va popularitzar les famoses “matildes”– i una comtessa que feia ostentació d’un títol nobiliari amb segell de societat anònima elèctrica, i que el seu nom de pila feia pensar en el d’uns filtres de cafetera. Tot plegat era exòtic, això no es pot negar.
Va ser en aquella mena de “centre gallec” –allà on els Touriño eren família dels Vázquez i els Carballo ho eren dels Eyre– un lloc on es podien estudiar totes les variants dialectals i totes les tonalitats de la fonètica gallega. Tot i que, tal com sol passar arreu, els d’A Coruña no es feien del tot amb els de Pontevedra, que al seu torn miraven de reüll els de Vigo o els de Santiago, de la mateixa manera que els de la costa de Lugo miraven els d’Ourense que havien emigrat a Buenos Aires.
Però arribava Nadal i el sopar de germanor se celebrava en el restaurant del client/amic que es vantava de servir el millor marisc de Barcelona. La carn i altres productes “enxebre” venien (per descomptat, per encàrrec) des de Chantada gràcies a l’empresa “import-export” que el conserge había muntat en el barri del Carmel. El vi de Verín es comprava a un proveïdor de Xinzo de Limia, que vivia de llogar els pisos que tenia en propietat a la Florida, el barri de l'Hospitalet on la seva família hi tenia una “pulpería”. Per descomptat, tots tenien compte en el banc gallec i les corresponents pòlisses de risc contractades amb la companyia asseguradora que tenia el logo amb forma de vèrtex... I tot, amb el bon gust i el savoir faire que només tenen els qui saben viure-la bé.
Per valorar el sentit de l’humor que es copsava en l’ambient calia deixar de banda la creença que els gallecs sempre responen amb una nova pregunta, descartar els acudits gastats sobre el gallec que no tanca la nevera perquè dubta de si de veritat s’apaga el llum, i oblidar “aquell que diu” que si et trobes un gallec en una escala mai podràs esbrinar si puja o si baixa... En definitiva, que calia desterrar tòpics. Els mateixos, ni més ni menys, que arrosseguem fa anys i panys els catalans sobre el nostre caràcter mesell o el nostre servilisme, o la cantarella sobre la garraperia i la poca gràcia que diuen que tenim per als acudits.
D’entre els pocs catalans que es podien trobar entre els empleats, un era el grum i l’altre un directiu fill de família il·lustre de la burgesia barcelonina, d’aquells que es fan recalcar un “de” entre els cognoms.
Un dia em van dir una frase que em va sobtar i em va quedar gravada en els vint-i-pocs anys que jo tenia aleshores: “Aquí hi faràs bons amics que no et fallaran quan els necessitis, però procura no trobar-te mai en una situació de perill al costat d’un gallec, si és un altre gallec qui t’hagi de socórrer, perquè dóna per fet que escollirà el seu paisà abans que a tu, encara que no es coneguin de res”.
Els bons amics que vaig fer allà, que ho van ser, encara els conservo. Els records –molt bons– també. I sortosament, la vida no m’ha dut mai a haver de comprovar fins on n’era de certa aquella sentència.
Ara ja fa molt temps que vaig acabar la carrera i que vaig deixar de treballar en el banc gallec traduint al català els condicionats de les pòlisses de vida. Ara entrevisto escriptors.
Als qui ens dediquem a això, de vegades ens cau a les mans petites joies literàries o llibres que ens fan de connector amb la nostra pròpia història. Pel motiu que sigui.
He de confessar que en tenir davant meu Código Mariano d’Antón Losada, editat per Roca editorial, d’entrada vaig creure que era un altre llibre escrit per un de tants càrrecs públics mentre van amb l’AVE, amb un bitllet que paguem entre vostè i jo. Però va resultar que no. Estem parlant d’una altra cosa.
Llegiu-lo, i si en trobeu algun de millor, compreu-lo. Gaudiu d’una reflexió i d’una tesi brillant sobre el polític que tenia tots els números per ser un etern actor secundari però que avui és qui s’està a la Moncloa presidint l’estat espanyol. Somrigueu en contemplar un home –no d’estat, sinó de partit– que es comunica a través d’una pantalla de plasma mentre es vanta de salvar l’euro mentre passeja amb llanxa per Chicago de bracet de la Merkel.
En definitiva, descobrireu el mestre de l’ambigüitat i dels dobles sentits que va fent la viu-viu darrere la caricatura que ha creat per parlar dels “hilitos de plastilina”, de “la niña”, de l’IVA de “los chuches” o del “fin de la cita”... Entreu-hi i coneixereu a qui va ser el registrador de la propietat més jove d’Espanya (amb només 24 anys!) i que ara va deixant rere seu un reguitzell de cadàvers polítics de més altura, a qui ja es coneixen com als “caídos por Mariano”.
Veureu també com va forjar la seva particular estratègia de fer política a base d’estudiar bé el temari i d’aplicar el lema d’un bon opositor a plaça de funcionari: ordre, mètode i constància.
Observareu de ben a prop el “marianismo”, una doctrina que s’esta extenent com una taca d’oli entre polítics i altres professionals: “la mejor decisión es no tomar ninguna decisión, que también es una decisión”.
Comprovareu com s’ha fet seves algunes creences populars, com les que afirmen que els titulars de premsa només són soroll, i que dels diaris només n’has de creure dues coses: el preu i la data.
I si arribeu al terç final Código Mariano, allà on Bárcenas i l’actual gabinet ministerial prenen rellevància alhora que el llibre perd una mica de tremp, agafeu aire per poder riure a pleret i rellegiu les pàgines en què Antón Losada parla de l’etapa de Rajoy fent de Sr. Lobo de Pulp Fiction.
Recreeu-vos en les nombroses cites literàries i cinematogràfiques i en l’exposició teòrica sobre la incidència del paisatge, de l’orografia i del territori en el caràcter i en l’actitud de cadascú davant la vida. Tot seguit, recupereu aquella dita de “los gallegos somos siempre aquello que quieren nuestras madres” i valoreu si és aplicable en el vostre propi cas, tot i no ser gallecs.
I per anar acabant, penseu també que qui formula la tesi de Código Mariano no és sinó un altre home –format també en la disciplina del dret– amb opcions polítiques i ideològiques distants a les de Rajoy, però que també és gallec.
I “hasta aquí puedo leer”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
