Estem davant d'un debat obert, derivat de la formació d'un ampli moviment ciutadà, de dimensions encara incertes, que reclama la “desconnexió” de Catalunya amb Espanya, és a dir, la independència. Moviment, avui aglutinat en la coalició de Junts pel Sí -una mena de “gran coalició” a la catalana com la va qualificar l'actual diputat socialista Manuel Cruz- amb el suport de la CUP, que va obtenir el Govern de Catalunya a les eleccions autonòmiques del 27S, aparentant un suposat plebiscit i a través de posteriors pactes tant insòlits com espuris.
Paral·lelament, l'esquerra catalana, que podríem resumir en la coalició de En Comú Podem, reclama un referèndum com a via per expressar el que denominen dret a decidir. Dret que, amb major precisió, seria l'anomenat dret de “lliure determinació”, segons l'Art. 1r dels Pactes de Nova York de Drets Civils i Polítics. Referèndum que, segons el parer de Xavier Domènech, és un instrument “estratègic” per resoldre la construcció d'una Espanya plurinacional enfront del secessionisme “excloent”. En definitiva, és una forma constitucional de participació “directa” de la ciutadania en un assumpte de gran transcendència.
No obstant això, aquí comencen els interrogants. Sobre qui hauria de convocar-lo, els requisits formals de tal convocatòria i l'àmbit territorial del seu exercici. Sempre dins de l'ordenament democràtic, vigent o reformat. Però, donat el resultat electoral del 26-J, el compliment d'aquesta proposta és cada vegada més problemàtic. En primer lloc, s'ha d'excloure que pugui convocar-lo el Govern de Catalunya, ja que la LLei 4/2010, de consultes populars per via de referèndum, per imperatiu de l'Art. 122 de l'Estatut vigent, només pot fer-ho sobre matèries incloses “en l'àmbit de les competències” de la Generalitat. És més, en aquesta llei s'afirma que “l'objecte de les consultes populars no pot anar, en cap cas, en contra de les facultats que la Constitució i l'Estatut reconeixen a les institucions de la Generalitat”. No pot estar més clar.
És evident, sense el menor dubte, que el dret a la “lliure determinació” d'un poble d'Espanya, amb independència de no estar inclosa en la Constitució -que no és una qüestió menor-, constitueix una “decisió política d'especial transcendència” que la Constitució admet que pugui consultar-se als ciutadans. Amb dues condicions: és competència del Govern de l'Estat amb l'autorització prèvia del Congrés de Diputats i la consulta té un caràcter “consultiu”. És cert que l'Art. 150.2 de la Constitució admet “transferir o delegar” a les CCAA competències de “titularitat estatal”. Però ho fa amb una condició, que les matèries objecte de delegació “per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació”.
I, amb fonament, dubtem que l'exercici d'aquell dret sigui delegable en el Govern català, donada la seva acreditada falta d'imparcialitat i neutralitat davant aquest procés que exigeix no “influir, en cap cas, sobre l'orientació del vot dels electors” com prescriu la Llei Electoral. Per descomptat, per res pensem en la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. Per contra, només tenim present, a més de raons de vinculació històrica, social i cultural, exigències de solidaritat entre tots els pobles d'Espanya que expressa amb tota nitidesa el Preàmbul de la Constitució: “Protegir tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Perquè la nació, ja sigui l'espanyola -que és la suma de diverses-, la catalana o qualsevol altra no serà mai la condició sine qua non per al ple gaudi dels drets humans.
El que sí que sembla evident és que la competència estatal per la convocatòria d'un referèndum pot abastar la totalitat del territori o a parts del mateix. Així es desprèn de la Llei de 1980. Entre altres disposicions, disposa que la convocatòria es publicarà “en els butlletins oficials de totes les províncies espanyoles o de les Comunitats Autònomes i de les províncies afectades per la celebració d'aquell” (referèndum). Igualment, quan regula el règim del sufragi es refereix al “àmbit que correspongui a la consulta”. Preceptes que es complementen amb el que disposa l'Art. 17.3 de la Llei que admet la possibilitat que “el referèndum afecti més d'una província” o en l'Art. 18.3 que admet la celebració del mateix “en l'àmbit d'una comunitat autònoma”. Preceptes que permeten concloure que el Govern de l'Estat, amb els requisits ja exposats, podria convocar un referèndum només a Catalunya.
Aquest és el marc legal vigent i, per tant, l'únic aplicable, tret que fos reformat per una majoria absoluta del Congrés de Diputats. D'acord amb el mateix, caldria que quan els dirigents polítics esmentats apel·lin a la via del referèndum ho facin coneixent les seves limitacions. En qualsevol cas, entre les opcions per abordar la crisi política que viu Catalunya, com una reforma constitucional que dotés l'Estat d'una estructura federal, el referèndum és una opció legítima, encara que generaria tensions indesitjables, per conèixer de forma directa, precisa i concloent la voluntat dels ciutadans. Però el previsible futur Govern del PP a Espanya pot dificultar greument o, fins i tot impedir aquesta via per decidir el futur de la relació de Catalunya amb Espanya. En qualsevol cas, el problema seguirà pendent i exigirà, abans o després, una solució adoptada democràticament per les dues parts. I no ha d'ajornar-se gaire.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
