El relat

Ens dirigim, a falta de sorpresa final, cap a unes noves eleccions. Part de la classe política, fent gala d'una indissimulada falsa modèstia, ens bombardeja constantment amb missatges on reconeix la seva incapacitat per arribar a algun tipus d'acord. “No hem estat a l'altura”, “hem defraudat als votants”, i la meva preferida, “la ciutadania està cansada de votar”, es troben entre les frases més escoltades aquests dies. Per descomptat, no falten aquelles veus que, sense cap mena de rubor, s'encarreguen de culpar a la resta de contendents del resultat de les negociacions. Ja saben, el conegut “i tu més”.

Així doncs, i si ningú fa res per impedir-ho, el proper 26 de juny tornarem a acudir a les urnes, cosa que ha fet que els partits ja hagin començat a posicionar-se. Alguns reafirmen la seva voluntat de repetir llistes i programes; altres, s'afanyen a recuperar rebutjades aliances amb la intenció d'ocupar un major espai a l'hemicicle del Congrés dels Diputats. Tots repetiran cap de llista i, el més important, intentaran fer-se amb el relat.

Però, què és el relat? En el cas en què ens trobem, el relat seria el coneixement, la narració d'uns fets que s'han produït o s'estan produint en aquest precís moment. Els més espavilats s'hauran adonat que aquest relat coincideix amb allò que Gramsci (atenció podemitas) va cridar hegemonia, és a dir, el poder del qual gaudeix el grup dominant per mostrar els seus interessos com coincidents amb els generals. En certa mesura, aquell que sigui capaç de convèncer els votants que li comprin el seu relat i compti, a més, amb la major quantitat de reconeixement, o capital simbòlic acumulat (atenció sociòlegs), serà el que més possibilitats tindrà de guanyar les eleccions .

Seria possible avançar que el relat del PSOE estarà basat en deixar constància que ells, almenys, ho han intentat. Que ha estat Podem, en aquest cas, el que no ha volgut sumar-se al carro de les forces del canvi (per cert, robatori flagrant del concepte al partit morat), conformades per ells i Ciutadans, i que ho han fet obligats en la seva lluita per la integritat d'Espanya i per no quedar en mans dels independentistes. Pedro Sánchez i els seus acòlits obviaran el seu viatge a Portugal, les imposicions de Susana Díaz i el Comitè Federal i les més elementals lleis de la matemàtica, és a dir, que 130 és menys que 161. Sobre el reconeixement, com Pedro Sánchez no s'espavili, el dia 27 de juny només ho reconeixeran a casa a l'hora de dinar.

Per la seva banda, el relat del Partit Popular pivotarà sobre el fet conegut de que ells han salvat Espanya de l'herència enverinada de ZP (sí, una altra vegada), que PSOE i Ciutadans no han volgut sumar-se a una gran coalició, així en pla súper- europeu, i que el programa que proposa el PP és l'únic raonable i sensat (sic). Per això oblidaran tots els casos de corrupció -presents, passats i futurs-, que no han mogut un dit en aquests mesos, que ningú es vol seure amb ells ni encara que els convidin a canyes i que Rajoy té menys capital simbòlic acumulat que Mario Conde i el exregidor Bartolin junts.

Ciutadans plantejarà que personifiquen l'autèntic canvi modern, que poden pactar a esquerra i dreta (o sigui, a dreta), que tot això ho fan amb grans sacrificis, ja que, com tothom sap, ells estan en política de pas, i que han fet tot el possible per evitar que a Espanya governi Maduro a través de Pablo Iglesias. Per descomptat, oblidaran la seva participació en la coalició Libertas, que Rivera porta ja més de 10 anys en política i que gran quantitat dels seus quadres són ex peperos rebotats, com Juan Carlos Girauta. Albert Rivera compte, però, amb el seu verb, la seva gràcia, la seva presència i un cert halo de respectabilitat que li aporta el anar sempre amb americana i corbata.

Arribem finalment a Podem. Són màsters en hegemonia, el seu discurs del Govern a la valenciana va camí de ser el segon referent territorial darrere de la paella i tot i que, després de la seva proposta d'aliança amb Izquierda Unida, tenen complicat tornar al relat que enfronta els de dalt amb els de baix, sens dubte s'han mantingut fidels a principis que, a priori, podrien resultar durs d'empassar en determinades àrees de l'Estat, com el referèndum català. Es veuran obligats a deixar enrere les disputes internes, els embolics de Madrid, l'acomiadament de Sergio Pascual i la sensació d'impaciència per aconseguir el poder que transmeten. Pablo Iglesias manté gairebé intacte el seu capital simbòlic i sens dubte el traurà a la llum en les setmanes que queden fins al dia de la votació. Ja saben, “ens ha faltat una setmana i un debat”.

Els comptes diuen que el resultat dels propers comicis serà molt semblant als del desembre passat, amb el que possiblement ens veurem, en uns mesos, en una situació similar a la de fins ara. Cap problema!, que diuen els catalans, encara que si se m'admetés una petita súplica, pregaria als polítics que, en els seus relats, no ens tractin com si fóssim menors d'edat. Malgrat el que diguin els politòlegs, els puc assegurar que de votar no ens cansem, però d'escoltar una vegada i una altra la mateixa cantarella, sí.