S'han tornat bojos aquests americans?

Com és possible que els votants dels Estats Units hagin escollit algú com Donald Trump? És que per ventura no l'han vist mil i una vegades proclamant el seu racisme i el seu masclisme? És que no han -hem- estat testimonis una vegada i una altra de la seva més absoluta grolleria, la seva inquietant falta d'escrúpols, la seva evident xuleria? Què ha pogut passar? Són realment els nord-americans aquests ignorants descerebrats que ens mostren les telesèries? S'han tornat bojos aquests americans?

Assistim, ara, a tota una cascada d'interpretacions, anàlisis, revisions i estudis, més o menys seriosos, que intenten explicar el per què d'aquesta elecció. Som testimonis de multitud de quadres comparatius, esquemes i representacions que ens mostren percentatges de vots dividits i classificats en funció de la raça, la classe social o el sexe dels nord-americans, en un intent d'escodrinyar, amb eines del fons de calaix de la sociologia, què ha passat, què, suposadament, ha pogut fallar perquè tal personatge acabi governant els destins del món durant els pròxims quatre o, déu no ho vulgui, vuit anys. El que ningú sembla preguntar-se, no almenys en veu alta, és per què si abans les enquestes i els estudis van fallar, per què ara acceptaran un diagnòstic postelectoral. 

Assistim, a més, a una pugna teòrica -una altra més, una cosa molt pròpia de determinades institucions, sobretot acadèmiques, però també d'empreses de comunicació-, per veure quins principis o marcs s'ajusten millor a les insondables raons dels votants per tal elecció: que si s'ha posat de manifest que les bases materials dels nord-americans no serveixen com a factor explicatiu fonamental, que si el racisme segueix estant en el centre de la vida social local i, per tant, es tracta d'un tema cultural, etc. 

Amb una mica menys d'ambició, però, i a un nivell a mig camí entre allò sociològic i allò filosòfic -considerant els missatges, els relats i els fets que ens arriben des de l'altre costat de l'Atlàntic-, potser sigui possible deixar entreveure una petita llum, alguna pista que aporti una mica de sentit a tota aquesta suposada desraó. I dic suposada perquè -per altra banda, una cosa molt fàcil de dir a pilota passada- crec que el resultat no podria haver estat d'una altra manera. 

Així que aquí va la meva hipòtesi: la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes s'ha degut a la interpel·lació directa que aquest ha realitzat a un grup social concret i diferenciat de la població nord-americana que, en certa mesura, ha estat la gran oblidada de les polítiques públiques del país, l'antiga i empobrida classe mitjana i classe obrera blanca. I aquesta interpel·lació s'ha basat en l'ús de determinats dispositius ideològics que han aconseguit substanciar, prendre consciència de si, a aquest grup social com a subjectes independents. És a dir, i com deia Louis Althusser, ha “reclutat subjectes entre els individus, transformant els individus en subjectes”. 

A més, i continuant amb el pensament d'Althusser, aquests membres d'una classe mitjana i baixa empobrida han estat interpel·lats per un altre Subjecte que els ha llançat el següent missatge: “Jo sóc com vosaltres i vosaltres podeu ser com jo”, reforçant el mecanisme i tancant el cercle de la pràctica ideològica. Aquest fet, molt més difícil de ser dut a terme entre les minories, és fonamental per entendre el fenomen Trump. Així, les propostes d'aquest, la renegociació del Tractat de Lliure Comerç amb Mèxic i el Canadà, l'eliminació el TTIP, el control de fronteres restringint la mobilitat empresarial i de treballadors, l'establiment d'aranzels, etc., es dirigeixen directament i concretament a aquest grup social. Que siguin propostes veraces i efectives no importa, la connexió entre subjectes i el reclutament ja està fet.

I així està el tema, aquella gran bossa de nord-americans blancs provinents d'entorns socials depauperats ha votat pel nacionalisme econòmic, el manteniment de llocs de treball al país, per fer fora els immigrants amb els quals han de competir, etc., cosa que no hauria de sorprendre en una Europa que ha patit recentment el Brexit. Ambdues situacions són altament semblants.

I, compte, que això té molt a veure amb la falta d'expectatives i d'esperances que el Partit Demòcrata genera en aquests mateixos sectors socials, ja que les promeses de la preparada Hillary Clinton no anaven més enllà d'un cert status quo econòmic i social. El paper de l'esquerra institucional no només és el de presentar-se com a alternativa política en un context de rivalitat electoral, sinó també el de canalitzar el descontentament i la lluita per una societat diferent.

D'aquesta manera ara, potser, es podria preguntar, per què a Espanya es segueix votant el Partit Popular. És que estan bojos aquests espanyols?