El suflé reial baixa i la vergonya puja

Ara que el suflé de la coronació comença a baixar queden ben a la vista les mancances democràtiques de tota l'operació. En primer lloc, ha fet fins i tot vergonya l'adoració/adulació als nous/vells reis per part de gairebé tota la classe política dels partits tradicionals. Gairebé han relliscat damunt la pròpia bava. I no calia. Més monàrquics que el rei, doncs. Gens de contenció en les lloances, com si no fes quatre dies que s'ha anat sabent el paper de debò que va tenir Joan Carles en el cop d'Estat de 1981, els diners de Suïssa que va deixar-li el seu pare, el comte de Barcelona i que no han sortit a la llum fins fa poc, i per descomptat els escàndols diversos que presideixen la institució monàrquica en l'actualitat. Davant d'un vent una mica contrari, no gaire, en forma de reclamació ciutadana sobre la necessitat de parlar una mica de tot plegat, s'encongeixen, es donen suport els uns als altres i tanquen les fileres. Així, per exemple, fan el ridícul amb la repressió de les formes de manifestació del sentiment republicà. No cal ni repetir-ho, i si ho faig és amb avorriment, que aquest zel a perseguir banderes tricolors no solament ha estat estúpid sinó obertament il·legal i qüestionable.

Pel que fa als comentaris cofois sobre la nova monarquia, des del punt de vista català, hem de dir que estava en la línia de l'esperat que el nou rei no digués en el seu discurs de coronació ni una paraula que obrís un punt a l'esperança de res. Ni tan sols pel que fa a qüestions simplement simbòliques: Plurinacionalitat, etc. Què us esperàveu? És el rei d'Espanya, senyores i senyors. I si ho hagués fet, què? Son pare va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i després els va trair. És curiós que Felip VI no hagi gosat trencar una miqueta amb el que se n'esperava. Des del primer moment es va dir que regnaria amb el nom de Felip VI. Per tant, doncs, continua amb el costum d'anomenar els reis segons el compte de Castella. Aquí tenia una oportunitat d'or de trencar aquest domini simbòlic de l'Espanya castellana i donar un senyal de debò de respecte i de noves formes. A més, depenia totalment d'ell. No hauria estat cap terrabastall i mai el Govern espanyol no hauria gosat impedir-l'hi. Així, nascut Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia, hauria pogut fer-se dir Felip Joan I. No ho ha fet. I no es pot dir que no hi hagi pensat. Un dels canvis que ha realitzat al despatx reial ha estat substituir el quadre de Felip V que hi tenia son pare per un de Carles III. Algú deu haver-li comentat que, tal com van els temps, veure'l assegut davant de l'anterior Felip no ajudaria gaire.

I finalment deixeu-me dir una de les coses que em cou més de totes: S'han atipat i embafat dient que a Espanya “el rei regna, però no governa”. Alhora ens hem hagut d'empassar la visió de Joan Carles I elevant el seu fill a la categoria militar de capità general. També previsible i previst, però no per això menys inaudit. Cap Rei d'enlloc és capità general de l'exèrcit. Només els presidents de les repúbliques, elegits pels ciutadans, tenen aquesta prerrogativa. A Espanya, curiosament, es dóna la situació absurda que el rei, una figura purament simbòlica i de representació, mana de debò damunt l'exèrcit per la via de continuar fent bo el testament de Franco. Així, en teoria, és el poder civil qui mana sobre el militar. Però resulta que els militars obeeixen els seus superiors. I el rei, a part de monarca, és capità general. Això, en teoria, podria provocar, en una situació extrema, que el Rei fes moure l'exèrcit sense permís del poder civil. Algú dirà: Aquesta situació no es donarà mai i a més, va ser gràcies a aquesta circumstància que el cop d'estat de 1981 es va poder aturar, perquè els tinents generals van obeir el seu capità general, que era el Rei. Fins i tot així, m'és igual, m'omple de vergonya i d'humiliació intel·lectual que, l'any 2014, es pugui passar d'herència la condició de cap suprem de l'exèrcit. Com si visquéssim a Corea del Nord. Si fos militar professional no m'agradaria gaire. Una cosa era el pare, designat dins les lleis de la dictadura, però una altra cosa és el fill: Capità general? Per què? Serà fastuós veure com obliguen la infanteta d'Astúries a fer-se militar per tal de poder ser, temps a venir, capitana generala de tots els exèrcits.

Definitivament, tot plegat no m'interessa. I no me'n refio.