Per continuar pensant amb Francisco Fernández Buey en el primer aniversari de la seva mortFrancisco Fernández Buey
L'alcaldessa de Cadis, Teófila Martínez, ha generat gran enrenou amb unes recents declaracions. Bona part dels titulars dels mitjans de comunicació i els missatges escrits per moltes persones a les xarxes socials que se'n feien ressò s'han centrat en la part on Martínez assenyalava la seva dificultat per entendre que hi hagi qui sol·licita ajudes socials a l'ajuntament i es pot permetre el cost de ser a la xarxa Twitter i accedir a Internet. No sé si val la pena entrar en l'anàlisi d'aquest exabrupte. Potser és més rellevant fixar-se en l'origen d'aquesta declaració. Si s'escolta el vídeo, es podrà veure que l'alcaldessa comença amb l'expressió: “Tant Twitter i tanta opinió...”. Sembla que el veritablement molest era “tanta opinió”. L'opinió, no seva, no dels seus. L'opinió d'aquelles persones que no pensen com ella i utilitzen Twitter, i altres mitjans, per mostrar la seva disconformitat amb que l'Entierro de la Caballa fos un homenatge al primer tinent de l'Ajuntament i regidor d'Hisenda, José Blas Fernández, del PP de Cadis.
Estem en un moment en què les tecnologies i les xarxes socials que tenim al nostre abast fan possible un accés -poc conegut fins al moment- del conjunt de la població a l'opinió pública. Els mitjans de comunicació massius, els partits polítics amb major presència institucional o les grans empreses continuen disposant d'espais per decidir de què es parla, quan i de quina manera. Però avui hi ha nous espais oberts que estan permetent la presència de veus que no ho tenen tan fàcil per ser escoltades.
Al llarg de la història els sectors d'una societat que han volgut influir-hi, canviar-la, transformar-la, donar-li la volta, revolucionar-la, han intentat recórrer a la creació de mitjans de comunicació. Han buscat poder fer escoltar el seu discurs, poder informar del que consideraven rellevant, poder-ho fer de maneres diferents a les dominants, poder crear les condicions per desenvolupar els debats que en altres llocs no s'estaven produïnt... En el tardofranquisme i els anys de l'anomenada Transició van emergir gran quantitat de noves publicacions. Primer aprofitant els descuits o les esquerdes del règim, després amb les obertures arran de la mort de Franco. Avui la situació té elements que conviden a la comparació. La proliferació de diaris i revistes és molt considerable, fins i tot d'algunes televisions o programes que s'emeten a la xarxa o aprofitant la TDT. Moltes d'aquestes publicacions, d'aquests nous mitjans, apareixen amb una clara voluntat d'incidència social, política, cultural, econòmica. El llistat seria molt llarg de fer ara, però segur que les tenim presents.
Estem davant l'emergència de nous diaris, revistes, programes audiovisuals i xarxes socials, que d'una manera o altra s'estan convertint també en mitjans de comunicació. Mitjans que faciliten l'accés, que obren espais abans tancats. “Ara tenim Twitter i ja m'és igual el que digui La Vanguardia”. Així s'expressava en una investigació recent una activista que volia explicar com ara ja no estaven tan atentes al que podia dir de les seves mobilitzacions la premsa. Ara tenen al seu abast mitjans que els permeten mostrar la seva versió dels fets, oferir les seves informacions, opinions, anàlisi...
En els últims mesos hem pogut assistir a diferents expressions de representants polítics al Govern que es poden interpretar com a evidència de cert descol·locament davant aquesta situació. Les declaracions de Teófila Martínez en són una mostra. També les del president del govern Mariano Rajoy contra la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la seva mobilització, en afirmar que no havien fet res quan el PSOE era al Govern, sense recordar que la PAH va néixer el 2009. O les de diferents polítics catalans en relació amb l'anomenada #ViaCatalana. Per exemple, les del conseller Ramon Espadaler demanant a l'entitat organitzadora una convocatòria més plural i àmplia perquè el seu possible fracàs no ho sigui també del país. Sembla evident el malestar que genera en la política de Govern institucional que el relat no depengui només dels despatxos. Que des de les places puguin sorgir projectes, mobilitzacions, idees, que aconsegueixin fer-se el seu espai en l'opinió pública i que posen en perill la seva hegemonia o que fins i tot se la puguin prendre.
“Tant Twitter i tanta opinió” poden ser elements fonamentals per construir una societat que es vol democràtica. Poden permetre continuar amb allò que moltes persones van voler començar a construir des dels anys de la dictadura i va quedar interromput per diferents motius. Avui sembla que tornem a tenir una voluntat àmplia i mitjans de comunicació per fer-ho. Podem desaprofitar l'ocasió? A les institucions, davant les demandes de democràcia real, millor que criticar la participació seria afavorir-la. I si com deia l'alcaldessa de Cadis l'accés a Internet és car, costa diners, millor fer tot el possible per assegurar el seu accés al conjunt de la població. I tenir present, com molts vam aprendre amb Francisco Fernández Buey, que “la democràcia només pot existir com un procés en creixement. Si no creix i fa arrels profundes en el teixit social, la democràcia acaba per agotar-se, esdevé oligarquia i comença a perillar per a tots”. La democràcia és cara en recursos i temps, exigeix necessitats materials, informació, diàleg, debat, deliberació, actuació... Però per construir-la, ja sigui des de dalt o per baix, millor oblidar-nos del que sigui barat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
