La Unió Europea, que s'hi mira tant a l'hora de posar-se en els assumptes interns dels seus països membres, ha avisat el Govern espanyol que no pot tolerar casos com l'homenatge de la delegada del Govern a Catalunya, la senyora Llanos de Luna, a la División Azul. Aquest homenatge, que es va donar fa uns quants mesos, va motivar una queixa dels eurodiputats catalans Raimon Obiols i Dolors Badia (PSC), Raül Romeva (ICV-EUiA), Salvador Sedó i Ramon Tremosa (CiU) i Ana Miranda, del BNG, en representació d'ERC. Ara, l'esmentada queixa ha donat com a resultat l'avís de l'eurocomissària de Justícia, Viviane Reding, que troba incompatible la “banalització del nazisme” amb la democràcia. I que a partir de l'any que ve, una actitud semblant podrà ser jutjada i castigada penalment per Brussel·les. Perfecte. Veurem a si ho fan.
Les manifestacions externes totalitàries (frases, afirmacions, gestos, simbologia, etc.) que es donen darrerament per part de molts elements del PP poden provocar que s'acumuli la feina al despatx de l'eurocomissària Reding. Serà interessant seguir-ho. Però tornem a la División Azul. L'acte d'homenatge, en el seu moment, va ser una provocació més de la senyora Llanos de Luna, una dona amb caràcter de virreina. Així s'ha d'agafar. Però tant aleshores com ara he trobat a faltar un matís imprescindible a l'hora de parlar de la División Azul. Encara es recorden els pasquins enganxats a les parets reclamant homes per enrolar-s'hi al famós crit de “Rusia es culpable”. El règim franquista va trigar poquíssim a ordenar la formació d'una divisió militar per anar contra Rússia al costat de les potències de l'Eix que acabaven d'envair la Unió Soviètica. Però qualsevol que sàpiga una mica d'història d'Espanya, sobretot la dels vençuts a la guerra civil, sap que l'esmentat cos d'exèrcit era alguna cosa més que uns quants milers d'exaltats anticomunistes. La memòria dels vençuts és plena d'amargor. Sobretot si, com en el cas de la División Azul, una part dels expedicionaris eren vençuts camuflats. Cal rescatar-ne el record. I justificar-los.
El director Luis García Berlanga ho va explicar molt bé a les seves memòries, poc abans de morir (Bienvenido, míster Cagada, Editorial Aguilar, 2005). En el llibre hi apareixen molt records de la División Azul ja que Berlanga, una persona notòriament roja i de família roja, va participar-hi. És una contradicció? Per què va fer-ho?
Cal situar-se en aquell temps, l'any 1941, enmig de la ferotge repressió dels vencedors de la guerra civil. De fet, el director de cinema ja n'havia parlat també públicament moltes vegades: Ell, com tants d'altres, s'hi va allistar, entre d'altres raons, per ajudar el seu pare represaliat. Es va posar la màscara i va pujar al tren que el duia a Alemanya primer i a Rússia, després. Els qui van sobreviure -va haver-hi 8.000 morts, 15.000 ferits i més de cinc-cents presoners-, com a exdivisionaris, van esdevenir herois del Règim. Barcelona encara conserva el record de la rebuda multitudinària, el 1954, dels darrers divisionaris que havien estat presoners dels russos gairebé deu anys. I Berlanga, com tants d'altres que van optar per l'exili interior, va aprofitar-se del Règim tant com va poder. ¿Què deu passar pel cap dels supervivents d'aquella aventura? Dels republicans camuflats d'exaltat anticomunista, decidits a anar-se'n a Rússia per aconseguir l'aval que podia obrir tantes portes a parents i amics a la tornada.
El Règim de Franco es va construir sobre un munt de mentides. Una de les quals està relacionada amb la División Azul. Tant pel que fa a l'eficàcia guerrera com a la cohesió ideològica dels seus components. Ara, simplement, un cop més m'he posat en la pell d'un d'aquells falsos divisionaris, situats en la disjuntiva d'anar-se'n a disparar contra qui havia estat el seu aliat feia quatre dies. Vet aquí el terrible dilema: Conservar la fidelitat a la idea o conservar la fidelitat a l'altra idea, la de la supervivència (la teva i la dels teus). No ens precipitem: No és fàcil de respondre. Fins i tot ara, que les imatges de la guerra civil, de les persones que hi van ser, de la terrible postguerra, es van esvaint lentament, injustament.
La senyora Llanos de Luna, sense saber-ho, també va homenatjar aquests homes, molts dels quals hi van deixar la pell sense saber ben bé per què. Les cròniques expliquen que Berlanga, de tornada, es passejava amb comoditat entre els exdivisionaris. I què?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
