Fèlix Millet, el triler del Palau

Com si d’un destre triler es tractés, Fèlix Millet i Tusell (1935), ha fet anar la boleta com li ha plagut durant quasi vint eterns anys (1990-2009). ¿On és la boleta? Cridava Millet mentre l’amagava entre els dits i alçava el cubilet mostrant una buidor inesperada per l’incrèdul estafat que havia vist com, fins llavors, un ganxo encertava tirada sí i tirada també l’amagatall de la boleta. Al cap dels anys, els seus van vociferar ‘¡aigua!’ com a senyal d’alerta, però ja era massa tard i la policia massa a prop.

Millet ve a ser l’anti-Robin Hood català que, si bé robava als rics –però i també als contribuents–, mai no va repartir el botí entre els pobres. Fent duet amb Jordi Muntull algú pensarà en Bonnie i Clyde, però la realitat el converteix més en un Bernard Madoff d’estar per casa, un Luis Bárcenas català, o en qualsevol dels quaranta lladres d’Alí Babà, que guardaven amb gran zel els tresors esquilats.

L’escàndol es fa mig públic l’any 2002, quan la Delegació d’Hisenda de Catalunya rep un anònim on s’indica que “l’inefable Fèlix Millet” (textual) distreu diners de la Fundació Palau de la Música a usos privats. Però la denuncia cau en sac foradat fins que, set anys després (2009), la fiscalia presenta una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres responsables i directius més del Palau de la Música Catalana. ‘L’inefable’ és destronat finalment de Palau, no sense haver obtingut abans la Creu de Sant Jordi o la Clau de Barcelona.

Millet, intentant eludir la presó, reconeix el desviament de 3,3 milions d’euros per als seus comptes i patrimoni personal; però la xifra del frau podria triplicar aquesta quantitat. Per tot plegat, Millet i Montull ingressen a presó preventiva el 2010, però en surten ben poc després –els anys 1983 i 1984 Millet ja va ser empresonat per delictes diversos.

Deia un dels germans de Millet, després de conèixer l’escàndol, que si el seu pare, Fèlix Millet i Maristany –fundador d’Òmnium Cultural i president de l’Orfeó Català entre 1951 i 1967–, alcés el cap acompanyaria al seu propi fill a la presó. També deia que el seu germà sempre ha estat de mentida fàcil i braç estirat, o màniga arronsada. Posats, fins i tot va enganyar el consogre en el pagament del casament de la seva pròpia filla, celebrat al Palau.

Però Millet no deixa de ser un Frankenstein que la inèrcia corruptiva catalana ha anat muntant al llarg d’anys d’impunitat. Millet ha nedat com a peix a l’aigua de l’oasi català. Entre tots el vam matar i ell sol es va morir, diu la soferta frase. Quan es va obrir la caixa dels trons del Palau mig Catalunya va mirar cap a un altre costat mentre xiulava. Desenganyem-nos, ‘l’inefable’ no podia distreure entre 3,3 i 10 milions d’euro sense almenys certa complicitat de l’establishment català. A això hi hauríem d’afegir l’acusació de finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya amb fons desviats per Millet. Línia i Bingo amb el mateix cartró.

El cas Millet pot acabar com el rosari de l’aurora, i hom s’hi podria arribar a jugar el fèmur.