Pere Navarro, el rei despullat

Com aquell rei de Cristian Andersen, Pere Navarro va despullat, però ningú no gosa dir-li-ho. El rei hi anava perquè uns falsos sastres li havien dit que qui no veiés el vestit reial en realitat no era fill de son pare; com que ningú no volia passar aquest mal tràngol, tothom feia com si el rei dugués un gran vestit, quan en realitat anava despullat; tothom, menys un nen que, innocent, va cridar: “El rei va despullat!”. El líder dels socialistes catalans, embolcallat en una tercera via invisible, exhibeix les seves vergonyes fins que un nen li cridi: “Pere Navarro va despullat!”. Els votants, com el nen del conte, acostumen a dir la veritat. Mentre, Navarro va perdent un llençol a cada bogada: primer van ser els Maragall, i l’últim ha estat en Joaquim Nadal. A aquest ritme, el polític egarenc perdrà bous i esquelles i encara no s’haurà mogut de la línia de sortida.

Quan la democràcia encara era ben tendra (1977), Pere Navarro (Terrassa, 1959) es va afiliar al Partit Socialista de Catalunya (PSC) i va ser un dels fundadors de les Joventuts Socialistes de Terrassa. Navarro és llicenciat en biologia i ha estat alcalde del quart municipi de Catalunya des del 2002, quan Manuel Royes va deixar el seu càrrec. Allunyat de les grans gesticulacions i del cotxe oficial, se’l recorda com un alcalde discret i poc polèmic, que s’allunyava de protagonismes i ‘alcaldades’. També se’l considera un alcalde de consensos i de perfil afable. Comptat i debatut, l’alcalde Navarro treu bona nota en aquest primer tram de la seva carrera política.

El 2011, després dels resultats del seu partit a les eleccions generals espanyoles, es va presentar com a candidat per a dirigir el PSC. El 17 de desembre del 2011, en el 12è congrés del partit al Palau de Congressos de Catalunya, va ser elegit primer secretari del PSC amb el 73.06 % dels vots. A principis de setembre de 2012, aparta de certs llocs de responsabilitat diversos membres del sector catalanista del partit, accentuant així la divisió socialista fins a extrems mai vistos. El 30 de setembre de 2012 va ser escollit candidat a la Generalitat pel PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya. Navarro va obtenir uns mals resultats, els pitjors de la història del PSC (20 diputats), però com que es temien encara pitjors es manté en el càrrec fins a dia d’avui.

D’un gris avorrit i apàtic, Navarro fa com aquell que conduïa contra direcció i en escoltar per la ràdio que alertaven d’un boig que viatjava en sentit contrari, exclamava: “Un? Si són molts!”. El socialista creu que són la resta els qui condueixen malament,i se’n fa creus sense pensar que pot ser ell qui s’hagi equivocat de carril o dugui el pas canviat. Però Navarro es mostra tossut i es manté en una inconcreta tercera via, al temps que fa onejar un anhelat federalisme que, a cop de somiar-lo reiteradament, es perd en el despertar de cada dia.