Quant de temps fa que no anem a comprar un CD?

Al seu Twitter admeten que han d'abaixar la persiana i agraeixen les desenes de comentaris que han aparegut a la xarxa des que s'ha anunciat el seu tancament: “No cal dir res, perquè ja ho esteu dient vosaltres. Us trobarem a faltar. Molt”. A finals de mes tanca un dels comerços més emblemàtics a l’entorn de la Rambla, una parada obligada per als aficionats a la música de Barcelona però també de fora de la ciutat. Especialistes tots aquests anys en material fora de catàleg, edicions limitades i col·leccions de clàssics del rock. Tota aquesta tasca els va fer valdre la Medalla d’Honor de la ciutat el 2009.

Malgrat aquesta professionalitat contrastada, una part dels propietaris de Discos Castelló van presentar el 2009 concurs de creditors, que “l'altra part de la família va aconseguir torejar com va poder”, segons Jordi Castellò, un dels seus propietaris. Discos Castelló tanca per una acumulació de factors. “Farts de lluitar contra el 21% de lIVA i la impunitat de les descàrregues il·legals fan que el negoci sigui inviable”, segons ha informat Castelló. L’aplicació d’impostos elevats al disc, com si fos un luxe, és un mal endèmic per molts d’aquests petits comerços. A més, moltes discogràfiques no han tractat bé les botigues, venent els discos a través de plataformes com Amazon o dels seus propis webs i fent promocions de quiosc. En els últims anys la botiga era bàsicament per a “nostàlgics, romàntics i gent que s'estima la música”. Els canvis en els hàbits de consum han fet que el negoci sigui insostenible.

Referent generacional 

A principis dels 80, a Barcelona, tot ho dominava Discos Castelló. La música aleshores estava en auge. Les generacions que sortien trobaven un munt de bandes que sentien com a pròpies. No havia arribat internet ni la informàtica tecnològica. La gent vivia la música de manera intensa: era una necessitat. En uns moments en què encara no existien grans centres comercials a les comarques i als barris, venia gent de molts llocs. Els caps de setmana eren majoria els de fora. Van viure amb recel la inauguració de Virgin Megastore. Va ser un fenomen mediàtic brutal.

Semblava que a Barcelona no s'hagués venut música mai. La Virgin no va portar res positiu: no van descobrir bandes noves ni tenien preus competitius. I, al cap de sis anys, va tancar. David vencia Goliat. Aleshores ja hi havia la FNAC, un megacentre cultural molt preparat musicalment. Però se centraven en el que oferien les discogràfiques espanyoles i no tocaven la importació. Això, possiblement, va reforçar les botigues com Discos Castelló: havien de ser diferents, imaginatius. La plantilla havia d’acumular coneixements musicals. Calia tenir en compte que la clientela de la botiga de discos és molt especial. Ho consideraven casa seva, coneixen els dependents... Feien de la botiga el seu lloc preferit. Són els clients que es podien endur sis o set discos per setmana. Avui tots ens en lamentarem i ens queixarem que cada dia hi hagi menys botigues de proximitat. En el fons, però, evitarem la pregunta important: ¿quant temps fa que no anem a comprar un CD?

Valor residual del suport físic

Després d'haver viscut 88 anys submergits en la música, botigues com Discos Castelló han lluitat permanentment buscant noves tendències, seguint al dia la música que surt, i mirant de tenir preus competitius. La música no desapareixerà. El vinil, tampoc. Ja hi ha alguns artistes que venen més en vinil que no pas en CD. Al CD, en canvi, li podria quedar poca vida. El format físic està en crisi i cada cop la gent en compra menys. I els marges comercials són miserables, d'un 30% o 40% sobre preu de cost. La discogràfica  ven un CD a 12 euros més IVA i per guanyar 4 euros n'ha d'invertir 14.

Acceptem-ho, han passat molts anys de quan ens passejàvem pel carrer Tallers, la sensació d’antiguitat en realitat ve donada per el molt que, en poc temps, ha canviat la industria musical. I no ens referim a grups, solistes o melodies, sinó a la manera en que avui en dia obtenim la música, la reproduïm i l’escoltem. Fa uns anys comprar un vinil o CD requeria tota una preparació. Anaves a la botiga, miraves els prestatges i et passaves una estona escollint: comparant preus, sospesant la informació del disc, passadís amunt, passadís avall. Inclús a partir de cert moment hi va haver la possibilitat d’escoltar les cançons gratuïtament, en aquells temps en que les botigues de música van decidir que podíem sentir els CD abans de comprar-los. En total, el procés podia durar hores.

Després, a casa, ficàvem el CD al nostre reproductor i escoltàvem amb calma les 8, 12 o 15 cançons, per arribar sempre a un veredicte final: ha valgut la pena el pelegrinatge a la botiga? He invertit bé els meus diners, o he pagat només per tenir una única cançó bona? Avui en dia és gairebé impensable anar a una botiga a comprar un CD. El ritual ha canviat, i seguirà canviant amb el pas dels anys.