Dos dubtes (rellevants) i quatre certituds (raonables) sobre l’operació en la Diputació de València
Una estructura que funcionava per lliure i que tenia una història negra, l’antiga empresa pública Imelsa, rebatejada com a Divalterra, ha sigut el centre de l’operació Alqueria, que va portar a detindre fa uns dies durant 24 hores el president de la Diputació de València, el socialista Jorge Rodríguez, tres dels seus assessors i els dos cogerents de la societat.
La contundent actuació policial ha portat a la destitució d’un dirigent del PSPV-PSOE amb bones credencials i una majoria absoluta a Ontinyent, la ciutat de la qual és alcalde. També ha obligat els socialistes a suspendre dos dels implicats, militants seus, i a Compromís a fer el mateix amb una altra detinguda. I ha posat els partits d’esquerra, en el govern de la Diputació, davant la necessitat de replantejar seriosament la gestió de la institució.
El nou escàndol de corrupció, que aquesta vegada afecta l’esquerra valenciana després de tants anys de lluita contra el devessall de casos que impliquen el PP, planteja alguns dubtes rellevants, però condueix també a algunes certituds tan tristes com raonables.
Primer dubte: Ha sigut desproporcionada l’actuació de la policia?
Els escorcolls a la Diputació i l’Ajuntament d’Ontinyent, o més ben dit, a l’Ajuntament d’Ontinyent i la Diputació, si ens atenim a la durada i la meticulositat, han sigut duts a terme per la UDEF de la policia nacional per ordre del titular del Jutjat d’Instrucció número 9, de València, Miguel Ángel Casañ. No obstant això, les detencions es van produir per decisió de la mateixa policia. No és el mateix escorcollar unes dependències oficials en presència, com és preceptiu, de l’investigat en una causa que fer-li passar la nit en els calabossos i eixir en llibertat l’endemà després de comparéixer davant el jutge.
Segon dubte: Es limita la investigació als contractes d’alta direcció en l’empresa Divalterra?
Algunes de les veus que han parlat de la desproporció de l’operació –com el principal imputat, Jorge Rodríguez, en les seues declaracions tot just ser posat en llibertat– es basen en el fet que les imputacions de prevaricació i malversació per la creació en Divalterra, malgrat informes en contra, de set contractes d’alta direcció, no justifiquen tanta contundència. No obstant això, la causa roman sota secret. I això impedeix conéixer fefaentment l’abast real del que s’investiga.
Primera certitud: L’oposició havia denunciat el cas
Les presumptes irregularitats que han donat motiu a l’actuació judicial van ser denunciades inicialment pel PP, a qui li va arxivar l’assumpte el ministeri públic, cosa que va portar una persona de l’empresa afectada a traslladar-les al jutjat, amb la qual cosa va aconseguir que s’obriren diligències. I fa uns mesos va ser Ciutadans el que va apel·lar a la Fiscalia Anticorrupció, fet que sembla haver precipitat l’operació policial. Són els partits de l’oposició en la corporació provincial, en papers canviats respecte d’altres escàndols en allò que concerneix el PP, els que han recorregut als tribunals, però a més han criticat reiteradament en públic el que ocorria en Divalterra.
Segona certitud: Es van aprovar contractes d’alta direcció, malgrat informes que advertien de responsabilitats penals.
La decisió de mantindre els contractes d’alta direcció, sense concurrència pública, per a llocs que abans eren només prefectures de l’empresa Divalterra, es va prendre sobre la base de l’informe favorable d’un dels detinguts, Jorge Cuerda, col·locat pel president Jorge Rodríguez com a lletrat assessor, malgrat que diversos informes externs van advertir que s’incorria en una possible responsabilitat penal. En això es basa la imputació de prevaricació. En els sous pagats a compte d’aqueixos contractes, de 50.000 a 70.000 euros bruts anuals, se sosté, d’altra banda, la imputació de malversació.
Tercera certitud: Els contractes qüestionats van anar a parar a col·locats dels partits
L’argumentació per als contractes d’alta direcció va ser la necessitat que Divalterra poguera fitxar persones preparades per a la gestió de l’empresa, d’uns 700 empleats, la majoria brigadistes forestals. Però la falta de concurrència i les persones que van ocupar els llocs delaten que es tractava de col·locar gent de la corda. Per més que al·leguen el contrari alguns responsables de la Diputació, esgrimint els currículums dels afectats, no és causal que es fitxara els alcaldes socialistes de l’Alqueria de la Comtessa i Rocafort i un dirigent comarcal del PSPV-PSOE a la Foia de Bunyol, o l’exsecretari d’Organització del Bloc i regidor de Compromís a Silla.
Quarta certitud: Va ser un immens error mantindre en funcionament una empresa tòxica, dissenyada en clau clientelar i corroïda per la corrupció
Divalterra, l’antiga Imelsa, no és un instrument qualsevol. És una empresa tòxica. Durant l’etapa d’Alfonso Rus com a president de la Diputació i del PP com a partit hegemònic, allà es va convertir Marcos Benavent en el “ionqui dels diners”. En Imelsa es van superar tots els vicis que fan de les diputacions unes institucions a extingir. Per allí es van passejar el suborn, el cobrament de mossegades i altres joies del mostrari de la corrupció. I l’escàndol va acabar esguitant el PP de la ciutat de València en el cas Taula. El seu originari biaix clientelar va derivar cap a la pura i simple delinqüència. Per a l’esquerra, en arribar al poder, mantindre un artefacte així, en l’interior del qual semblen normals coses que no ho són, més que un risc, implicava un suïcidi. Era qüestió de temps i de relaxació.
