Política o tremendisme

Gairebé dues dècades després es continua recordant Ernest Lluch i les seues idees tenen vigència, no sols pel que fa a la defensa d'un federalisme plurinacional sinó també en relació amb la predisposició al diàleg i la convicció que en democràcia cal tractar de canalitzar políticament els conflictes.

Com cada any, fa uns dies es va recordar a la Universitat de València, amb un debat acadèmic i un senzill acte d'homenatge, el professor i exministre socialista assassinat per ETA fa 19 anys. En la dècada dels setanta del segle passat, l'economista i polític català va ensenyar en aqueixa institució, va militar en el valencianisme polític de l'època i va escriure un llibre, La via valenciana, clau per a la comprensió del país i el seu model de societat. La figura de Lluch resulta, per això, encara inspiradora per al món intel·lectual i polític.

Per aqueixos mateixos dies, la portaveu parlamentària del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, va assegurar que el moment polític actual “és més difícil que quan ETA matava”. Ho va dir una vegada i, malgrat les crítiques, ho va reiterar. La direcció del PP, que encapçala Pablo Casado, va justificar les seues afirmacions. El que no és d'estranyar, malgrat les temptatives de moderar el discurs, donada l'afició a la grandiloqüència tremendista desenvolupada pels seus dirigents i càrrecs públics des de fa temps.

En realitat, les reiterades acusacions de traïció que el PP llança sobre el socialista Pedro Sánchez, situant-lo fora de la Constitució (Vox parla d'una “declaració de guerra”) perquè negocia amb Esquerra Republicana la viabilitat d'un Govern de coalició amb Podemos (que serà un “desastre” per si mateix, segons els conservadors), no són més que la cobertura retòrica d'una resposta merament repressiva al conflicte plantejat per l'independentisme a Catalunya. Aqueixa resposta no es conforma amb les condemnes als líders del ‘procés’ sinó que amenaça amb la suspensió de l'autogovern en aquell territori (uns prediquen l'aplicació indefinida de l'article 155 i Vox aprofita per a plantejar la implosió completa del sistema autonòmic).

L'opció de la “mà dura” i de la involució ha sigut rebutjada majoritàriament per l'electorat en diverses convocatòries en els últims temps, la més recent el passat 10 de novembre, encara que ha polaritzat els sectors més reaccionaris fins a convertir l'extrema dreta en el tercer grup parlamentari del Congrés. Davant de la simplicitat brutal de recórrer als tribunals i desfer camí constitucional, buscar una eixida negociada no serà cosa d'una investidura, sinó un exercici complex ple de problemes, però és l'única alternativa als profetes de la catàstrofe. I demana una agenda nova.

Pedro Sánchez, fa poc més de dos anys, quan lluitava per recuperar la secretaria general del PSOE de la qual va ser descavalcat per la vella guàrdia per a permetre que Mariano Rajoy tornara a ser president, semblava tindre clara aqueixa agenda en reivindicar sense complexos a Catalunya les figures de Pasqual Maragall, Ernest Lluch i Jordi Solé Tura i proclamar que “Espanya és una nació de nacions”. Exactament el mateix que tant escandalitza certs mitjans de les posicions actuals de PSC, que assenyalen per on pot discórrer la nova etapa, tot i que no els agrade a García Page o Lambán, aqueixos barons socialistes tan espanyols.

Ha exampat Pedro Sánchez la nova situació amb el pas canviat, perquè havia apostat sense cap èxit en la repetició d'eleccions per una retirada d'aquelles posicions originals amb la pretensió d'atraure vot de la dreta. Quant hem canviat en tan poc temps per a tornar al mateix lloc! La irresponsable i impossible via unilateral assajada pels independentistes i les seues conseqüències, sens dubte, ho han crispat tot. Però l'única eixida civilitzada segueix marcada pels mateixos desafiaments: diàleg, pacte, negociació. I els regatejos tàctics han demostrat ser estèrils.

Ernest Lluch va defensar el diàleg i la solució política al País Basc, sense deixar de censurar amb duresa els terroristes i de criticar a certs nacionalistes i antinacionalistes. Llavors li va costar la vida, perquè si no callaves, si et comprometies a favor de la pau i la negociació, et mataven. Qui pot dubtar on se situaria avui un antifranquista, detingut diverses vegades durant la dictadura com ho va ser ell, davant el dilema entre política o repressió? I no sols perquè era un gran defensor del federalisme sinó perquè en les seues conviccions democràtiques estava inscrita l'aversió a la demagògia i a aquell tremendisme que consisteix a no dir la veritat i no buscar-la.