Martí Domínguez: “La de l’escriptor és una carrera de fons molt solitària, i no ho hauria de ser tant”

Martí Domínguez és un rara avis, un humanista del segle XXI. Si s’hagués dedicat al flamenc, cap pal se li hauria resistit. En canvi, va triar la formació científica –no debades de jove quan anava a la masia dels avis (entre Bétera i Godella) ja es dedicava a recollir-hi animals i plantes, afició que heretà de l'avi i del pare. Amb els anys, Martí Domínguez es doctorà en Biologia, i es va especialitzar en lepidòpters, però en el camí anava investigant per al que serien les seues primeres novel·les i una vida dedicada, en gran part, a l’escriptura.

Treballador constant i metòdic, segur de sí mateix, i amb caràcter expeditiu -no és fàcil dur-li la contrària- va sentir des de jove una atracció forta pel periodisme i la literatura. En part, per la influència del seu avi patern, Martí Domínguez i Barberà, que havia estat director del diari Las Provincias entre 1949 i 1958, després de Valencia-fruits, autor de novel·les com Els horts, i un personatge important de la València del mig segle XX. Per tot això, per formació, vocació i actitud, Martí va saber combinar des dels primers anys la recerca científica i minuciosa amb el periodisme i la literatura. En la revista El Temps es va estrenar a mitjan dècada dels vuitanta amb uns articles sobre tota mena de bestioles, una part d’ells aplegats en Bestiari (2000). Tasca, la d’articulista, que ha continuat durant dècades, i encara avui, que ha recollit també en Històries naturals (2018), i que podem robar en l’hemeroteca de diaris com La Vanguardia, Ara i El País.

De la mà de la ciència i el periodisme, Martí Domínguez dirigeix des de l’any 1999 la revista científica Mètode, guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme l’any 2007 i que l’any 2019 va arribar als 100 números. Tot aquest bagatge i dedicació l’han dut a donar classes de Periodisme de la Universitat de València, on encomana als estudiants allò que a ell li apassiona: “l'acte, el fenomen d'escriure, i de comunicar una forma d'entendre la vida. És aquesta pulsió –aquesta compulsió– la que m'incita a escriure i, també, a viure.”

Enverinat per l’escriptura, chez lui la literatura i la biologia començaren a festejar seriosament durant els viatges dedicats a la recerca científica o simplement al gust de conèixer món: París, Washington, Austràlia, els seus museus, les biblioteques, els carrers, la natura, un munt d’experiències que donaren fruit a novel·les, que es podrien considerar “d’idees”, com ara Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe, o El retorn de Voltaire...

Des de ben jove, Martí es va sentir enlluernat pel Segle de les Llums, en paraules d’ell mateix: “atret per l'home indecís i contradictori, però també l'escriptor bandejat i perseguit, fins i tot una vegada mort. Aquesta implacable persecució que pateixen els lliurepensadors (que tan bé entenem els valencians), en un món caracteritzat per les foscúries i la superstició”. Per això, de Martí Domínguez en el segle XIX n’haurien dit, un afrancesat, uns quants segles abans, potser hauria anat a la foguera. ¿I d’on naixia aquesta fascinació pel pensament humanístic i per la llibertat de les idees? Doncs, en bona part, del Col·legi Francès de València on va estudiar. Allà va entrar en contacte amb la cultura i la llengua francesa des de ben xiquet. Una educació humanística que –en el si d’una família civilitzadament catòlica, i una època encara tèrbola– l’apropà més a Voltaire que a Unamuno, més al pensament crític que als dogmes. Els seus progenitors sabien ben bé allò que es feien!

Martí –que havia nascut l'any 1966 a Madrid, on va residir durant cinc anys a causa de la feina de son pare– es va acabar de criar i educar València, immers en un ambient ric de literatura, d'art i de música, i a prop de la parla d’Algemesí, a la Ribera Alta, d’on provenia la seua família. L’ambient era favorable, els referents, l’escola i els mestres, bons, però com se sol dir: el mèrit és de l’alumne. I en aquest cas, Martí Domínguez s’ha forjat com un escriptor de coneixement enciclopèdic que ha demostrat que “cultivar la lectura de ciència és part del bagatge intel·lectual de qualsevol persona culta”.

Martí Domínguez és un home arrelat a la seua ciutat que apama la natura com vol. Coneix el País Valencià d'una manera minuciosa, i l’ha recorregut, igual que ha recorregut part del món, cercant i creant aquesta “harmonia de fons entre natura i art en la seua prosa” que deia Enric Sòria. Li agrada observar els insectes, reconèixer les plantes i els arbres, pujar als tossals, somiejar mirant els núvols, sentir el vent, olorar les flors –no debades ha rehabilitat amb paciència i imaginació un mas al Pla de Vistabella, a prop del Penyagolosa– però també el captiven els misteris de ciutats i els barris amb història i vida, com el barri de Russafa, on vam ser veïns fa anys i panys, o el barri del Carme, que travessa per anar al Jardí Botànic, on es troba la redacció de Mètode. Potser per això, perquè és home d’asfalt i alhora de camp, ens ha ensenyat que la ciència i la literatura no són excloents, sinó més aviat dos ingredients que junts, sovint, potencien el sabor literari.

En tot cas, com ell mateix diu: “més enllà de la divulgació científica, allò que el mou quan escriu, tant periodisme com literatura, és una motivació purament literària”. Ara bé, darrere d’aquesta motivació el científic trau el cap ben sovint, i és d’agrair, perquè si la literatura li girés l’esquena a la natura, malament rai! Al capdavall, com diu la dita famosa, “l’estil fa l’home”, i com ha afirmat Martí en alguna ocasió “l’estil és consubstancial a tot creador, i la ciència també és fruit de la creativitat. Resulta urgent, doncs, reunir els dos mons, i recuperar aquella vella tradició humanística, on tot és scientia, és a dir, coneixement”.

Ell ho ha demostrat en la seua obra, guardonada amb alguns dels premis més importants de la literatura catalana: en els seu assaigs literaris, en els de divulgació científica, en peces d’un periodisme bellíssim. Ho ha fet palès com a contemplador de la natura i de l’art, com a lector i crític infatigable, però també quan, lluny del conformisme, opina amb contundència i actitud crítica, activista polític i agitador de consciències en un cert sentit, i last but not least, en les seues novel·les. Amb novel·les històriques al voltant de pensadors i escriptors com ara Buffon, Voltaire i Goethe, plenes de llum i idees, on els personatges duen les regnes i ens amaren de pensament, reflexió i llibertat; amb El fracassat, on s’aproxima amb intensitat i savoir faire a la personalitat del pintor Paul Cézanne i les incerteses de l’art; amb aqueixa mena thriller on parodia la societat burgesa valenciana, mesquina i ingrata amb els seus intel·lectuals, i on denuncia contradiccions socials endèmiques, que és L’assassí que estimava els llibres; o amb una novel·la com La sega, on la història de la destrossa d’un país i la seua gent pren una força incommensurable en la veu d’un xiquet. Un camí que, de moment, ha culminat amb L’esperit del temps, Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2019, obra amb què s’ha consagrat com un novel·lista capaç de crear un artefacte narratiu sòlid i profundament literari al voltant d’un dels horrors més grans del segle XX: la ciència posada al servei del genocidi i la inhumanitat. Sense oblidar un assaig magistral d’història de les idees com El somni de Lucreci. Història de la llibertat de pensament, que convé llegir...

Avui, un dilluns d’aquest febrer pandèmic, quan tot i res s’atura, ens trobem al Jardí Botànic de València, quin millor lloc que aquest per a conversar amb Martí Domínguez! Per desgràcia no fa sol i ens hem quedat una mica gelats després de més de dues hores asseguts als dos extrems d’un banc on arribava de tant en tant l’aroma de l’espígol que teníem al davant. Hi ha poca concurrència avui al jardí i ens perdem en la calma i la conversa, com era previsible.

Fa un temps ell i el fotògraf Jesús Císcar vingueren a casa meua per a fer-me una entrevista, tota aquella novetat a mi m’intimidava una miqueta. Avui, quasi dos anys després, l’entrevistada, ara entrevistadora, entrevista l’entrevistador. Què ocorrerà? Amb monsieur Domínguez, mai no se sap! És un pou de sorpreses, i si t’encantes, et fa l’entrevista ell a tu! Li agrada tenir la situación controlada i cal estar ben atenta, amb els cinc sentits, perquè ell és un gran observador i un conversador molt agut, avesat a dur les aigües al seu molí...

Senyor Martí Domínguez, vosté ha insinuat en alguna ocasió que l'escriptor té alguna cosa de drapaire, algú que replega peces i va fent-ne un collage, ací i allà, de les experiències viscudes. Resseguint-li la pista a vosté, diria que tot —o quasi tot— ha format part de la seua activitat literària.

Sóc biòleg i sent interès per la naturalesa humana. També per la naturalesa com a part del paisatge, i l’home com un element més, amb les seues vivències. Tots escrivim del que hem viscut, fem una translació als personatges literaris o creem històries per donar veu a les nostres inquietuds. És més fàcil deixar-te dur per altres estímuls que mantenir-te ferm amb les teues inquietuds. Al darrere dels meus personatges sovint estic jo, en diferents etapes de la meua vida. A mi m’interessa la naturalesa humana, els conflictes morals, què hauria fet jo. Això es veu perfectament als meus llibres sobre Cézanne o Voltaire. O a L’esperit del temps. Sempre hi ha una història que narrar...

¿És més narrador o divulgador científic, vosté?

Sempre he evitat la separació entre els dos mons. Quan escric sóc narrador, evidentment... Però sempre he vist la cultura com una unitat, i mai m’ha agradat fer grans distincions. Per exemple, els meus articles, aplegats a Bestiari i Històries naturals, o els que ara escric a la meua secció Lletres del mas, al setmanari El temps, són en molts sentits peces literàries. Ocorre, però, que està mal vist que faces divulgació -per dir-ho així- quan fas literatura. Hi ha una certa arrogància per part de l’status quo literari, que et ve a dir: “Literatura és açò que faig jo i no el que fan els altres”. Actualment, hi ha una visió en extrem reduccionista de la literatura, en excés basada en el jo del narrador. Un actitud, de vegades, empedrada de pedanteria i arrogància.

He llegit que mentre investigava fa anys a Washington, la persona que li dirigia els estudis s’estranyava molt quan veia que un jove biòleg dedicava les seues estones lliures a llegir sobre Goethe. Potser aquell científic nord-americà desconeixia qui era Goethe, potser algú tan multidisciplinari com vosté és difícil d'entendre a l’altra banda de l’Atlàntic, una societat d’especialistes. ¿Què destacaria de les seues experiències americanes?

Vaig gaudir molt a la Biblioteca del Congrés de Washington. Estava escrivint la meua novel·la sobre Goethe a Itàlia i vaig trobar tot allò inimaginable en aquella biblioteca infinita, quasi com si fos una metàfora de Borges. Quan acabava la meua sessió a la Smithsonian, a les 17h, caminava pel Mall fins a la biblioteca, i m’hi estava fins a les deu i mitja de la nit. Tinc un record emocionant de totes aquelles lectures, una lectura em portava a una altra, buscava en les fitxes (que encara eren de paper) i trobava el llibre, i aquest em portava a un altre, com una mena de creixement arborescent infinit. I jo viatjava amb Goethe per Itàlia, per Nàpols, per Roma, i per tota la cultura europea... Goethe és el súmmum de l’europeïtat.

No m’ha contestat encara...

He viatjat als Estats Units en diverses ocasions, la primera vegada a Washington, el 1998, després el 2018 hi vaig tornar a la casa d’escriptors Ledig House (a Nova York), i finalment vaig estar a Harvard, el 2019. Aquest estiu passat ho tenia previst també, però no hi vaig anar a causa de la pandèmia. Sempre m’ha cridat molt l’atenció la visió pragmàtica que tenen els nord-americans del treball, de no fer res que no tinga un rèdit immediat mesurable. No tenen cap admiració envers el pensament pel pensament. En un moment donat em van proposar quedar-me a treballar a la Smithsonian Institution, que és l’equivalent al CSIC d’ací. I jo em preguntava: vols ser biòleg o vols escriure? D’haver-m’hi quedat hauria explorat potser la selva amazònica, i hauria tingut grans experiències com a científic, però potser no m’haguera pogut desenvolupar intel·lectualment com ho he fet ací. Era una bona oportunitat, i un bon sou, però no ho vaig fer perquè hauria perdut la meua ànima europea. A més, en aquell moment em proposaren dirigir la revista Mètode a València i ho vaig acceptar. Com a curiositat, et contaré que a Washington jo em relacionava amb un company que escrivia poesia i el meu director de recerca em deia: “no vages amb aquest que es dispersa massa...” Com si fos una influència dolenta per a mi! Aquella és una societat especialitzada, d’una sola idea, no lligen més d’allò estricte que volen saber. Són prou ignorants i manipulables i tot ve d’aquesta actitud en la vida: per què vaig a llegir un llibre en particular si no em dona cap rèdit? Per això l’intel·lectual hi és quasi inexistent.

Però això... No seria una mica caure en el tòpic? És una cultura i una societat plena de contradiccions cert, però mi em sorprèn la lucidesa amb què conreen el gènere memorialista, per exemple, pense ara en Annie Dillard, i el seu lligam literari amb la natura, en Alfred Kazin, un gran referent de la crítica literària, o Maya Angelou, tan implicada en la lluita pels drets dels afroamericans o una escriptora com ara Barbara Kingsolver, de formació científica, i una de les millors novel·listes de les darreres dècades.

Ah, el problema dels estereotips és que sovint tenen bona part de raó. Evidentment, tinc molts amics nord-americans admirables, però ben pocs són polifacètics. A la Ledig House em vaig relacionar amb molts escriptors nord-americans, però cap d’ells tenia cap interès per la ciència. Ni per la natura. Estàvem al bell mig d’un entorn natural formidable i causava en ells prou indiferència.

Ara bé, si pensem en personalitats com Noam Chomsky, un dels majors intel·lectuals nord-americans de les darreres dècades, podríem dir que no se l’han escoltat com caldria, i que ocorre sovint que giren l’esquena a les persones que pensen críticament.

Chomsky ha estat més influent a Europa que no pas als Estats Units, on l’eviten. El veuen com un radical. En una ocasió em preguntaren a la Smithsonian què pensava dels bombardeigs a Irak, i vaig exposar la meua opinió amb tota la franquesa. Era l’hora de dinar i tots els investigadors estàvem reunits amb el sandvitx reglamentari. La conclusió que tragueren fou que jo era un furiós comunista. Alguns dels allí reunits no em coneixien encara i la primera impressió que tragueren de mi fou aquesta. Em va sobtar com fins i tot professors clarament demòcrates veien amb bons ulls aquella acció, que tant de mal ha causat al llarg del temps. Aquell dia vaig aprendre com de lluny ens trobem... I per això no m’estranya quan els trumpistes acusen Nancy Pelosi o Alexandra Ocasio-Cortés de ser marxistes, quasi terroristes... Per altra banda, existeix una separació extraordinàriament forta entre els diferents col·lectius racials. Et contaré una anècdota: els propietaris que em varen llogar una habitació a la seua casa de Boston eren unes persones progressistes, excepcionalment oberts i amables, i el marit parlava una mica de castellà. No obstant, mai no havien anat a un supermercat que era a uns pocs metres de sa casa, perquè era per a llatins. I els va sobtar d’allò més que jo hi anara...

Quan jo vaig viure a New Mèxic vaig observar que passava alguna cosa semblant, els mexicans i el indis difícilment acudien a les cites culturals on la majoria eren anglosaxons. Cadascú tenia els seus llocs, moments i festes, ben delimitades. Els europeus acudíem a tot, curiosament!

Sí, és molt inquietant. Durant la meua estada a Boston, vaig participar en una activitat de divulgació de la ciència en la universitat de Harvard. Com que es volia seduir la comunitat llatina, vàrem convenir fer-la bilingüe, de tal manera que part d’ella seria en espanyol. No obstant això, tinguérem un problema... No sé si paga la pena...

I tant! Quin problema?

L’activitat es deia en anglès Put a bug in your life! Es tractava d’animar els visitants del Jardí Botànic de Harvard a mirar els insectes, a interessar-se per ells. El cas és que ho vàrem traduir com ¡Pon un bicho en tu vida! i els serveis de la universitat li donaren publicitat. Això a Harvard són paraules majors i va aparèixer per tot arreu. I, de seguida, començaren a arribar una allau de queixes de la comunitat llatina. Sembla que bicho, almenys per als porto-riquenys, que a Boston són una multitud, significa piu... Posa un piu en ta vida!, venia a dir l’anunci. Aleshores, vaig entendre com de puritana és aquella societat. Tampoc era tan greu! Vàrem rectificar amb Pon un insecto en tu vida, però el mal ja estava fet.

Tornem als intel·lectuals? Estàvem parlant de la figura d’aquests a casa nostra. ¿Compta la societat i el govern actual amb el intel·lectuals? Em referisc a intel·lectuals d’aquells que interactuen amb la societat, no als de poltrona.

La intel·lectualitat, en el sentit de Sartre, està amagada des de fa temps. Ve de lluny ja. És un tema que vaig tractar en L’assassí que estimava els llibres, on faig un al·legat en aquest sentit. Des de sempre, la intel·lectualitat ha estat lligada al món universitari, d’una o una altra manera. No obstant això, la universitat ha anat a poc a poc expulsant tota activitat que no tinga un rèdit quantificable en allò que s’anomena “memòria d’investigació”. D’aquesta manera, tota aquella producció que no siguen articles científics, en revistes indexades, i en general en anglès, val per a poc, per no dir que per a res. Això fa que el professorat universitari cada vegada s’allunye més del perfil de l’intel·lectual, i s’acoste al de l’especialista, en el sentit que li dona Ortega y Gasset en La rebelión de las masas. És a dir, una persona molt sabuda sobre un tema en concret i totalment ignorant de la resta. Ortega els insulta directament. Aquesta mena d’especialistes li va molt bé a l’status quo dominant, perquè són investigadors que no claven el nas en els assumptes del país, que no generen opinió, que són en general del tot invisibles per al seu poble. I, des de la infausta llei Wert, tot ha anat a pitjor en aquest sentit. Trobe que no hi ha una nova remesa d’intel·lectuals a casa nostra i que els pocs que en queden són una espècie en extinció. Allò que compta és publicar acadèmicament per als sexennis, i poc més.

Però els necessitem ara, potser més que mai...

Sempre els necessitem, els intel·lectuals. Ocorre, però, que per al neoliberalisme triomfar és una translació del teu compte corrent. Digues-me quants dígits té el teu compte corrent i et diré qui eres. La societat ha anat perdent interès per les veus autoritzades: el que diga el senyor Roig (qualsevol dels tres) és molt més important del que puga dir un o una assagista guardonat/da. Posa ací el nom que vulgues... Un és un triomfador, l’altre un tocacampanes que sols causa alarmisme. Amb el tema del Canvi Climàtic es veu molt bé, i com algú tan tarambana com Donald Trump ha pogut desautoritzar sense conseqüències la comunitat científica. De fet, no és fàcil ser un intel·lectual, molesta a uns i a altres. La gent prefereix viure en el seu hedonisme domèstic, sense canviar d’hàbits, sense pensar massa, sense fer-se grans preguntes (o sense fer-se cap pregunta). La vida humana és en general d’allò més conformista. L’intel·lectual és un aixafaguitarres professional, que els posa en evidència, que els obliga a posicionar-se, a pensar una mica... És una figura incòmoda, perquè fa nosa al Carpe diem que projecta el capitalisme, el viure fàcil de la societat basada en el consum material. Però aquest viure fàcil implica una destrucció que va en contra del mateix viure. I si ara ho estem passant malament amb la pandèmia, els efectes del canvi climàtic seran molt més devastadors. Potser encara estem a temps de recuperar el món de les idees, de consumir cultura, en lloc de balafiar tants recursos amb tantes coses intranscendents, que no deixen cap solatge. Què sé jo? Falles, tomatines, enfarinats, bous al carrer... En tot cas, del que no podem prescindir és de la salut, de la natura ni dels científics que s’han hagut d’exiliar.

Serà perquè parlem de falles i intel·lectuals, que em ve a la ment un aforisme de Pensades, un llibre que acaba de publicar la poeta Marina Fullana. Diu així: Pintada al carrer anys 70. “Foteu-vos, blavers, sant Josep era fuster!

El meu avi Martí era un gran defensor de les falles. Fins i tot, li va dedicar un llibre. També Joan Fuster... Però eren falles que tenien unes dimensions humanes, i no hi havia tantes, ni es gastaven tantíssims diners. Encara així, la pregunta és igual de pertinent: paga la pena? Sovint pense en les escultures de l’Illa de Pasqua, aquell tòtems monumentals. El poble que les va alçar, mogut per alguna raó inassolible, va alterar tant el clima de l’illa, durant aquest procés, que es va acabar extingint. A nosaltres ens pot passar el mateix.

Fa poc, en una entrevista publicada amb Neus Real, gran coneixedora de les autores catalanes dels anys trenta, em va dir que el seu director de tesi, en Jordi Castellanos, entenia la feina acadèmica com a mitjà de millora social. I que això li havia marcat molt a ella també. ¿Vosté concep també així la tasca acadèmica?

Jordi Castellanos era un humanista, un home de la vella escola. De segur que amb la universitat actual estaria deprimit, perquè no podria escriure els seus llibres i hauria de fer articles acadèmics en anglés... Per altra banda, a mi m’agrada fer aquests articles, són un gran repte i no són gens fàcils de fer. Però que un currículum vitae es base quasi exclusivament en això em sembla d’allò més abominable.

Potser falta proximitat i sobren congressos.

Sí, i en part això ve de la llei Wert, que et deia adés, i que condemnava el professors díscols que es dediquen a fer bullir l’olla. Guanyes un premi literari i això és zero en un currículum acadèmic. No hi compta que tingues un paper més o menys influent en la societat, a la universitat això no li interessa. D’altra banda, els mitjans de comunicació acullen pocs articles de qualitat literària. Hi trobem molt de comentari polític, però poc de pensament i poca literatura. Avui en dia, grans escriptors i periodistes com ara Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, o Pere Gimferrer –que va escriure el seus dietaris en gran part a partir dels articles que publicava en premsa– ho tindrien prou malament.

Em fa pensar ara en allò que sosté el professor i escriptor Antoni Martí Monterde de manera insistent, que l'esclat de la millor prosa en català va prendre consistència i solidesa des del periodisme i que evolucionà en molts casos en cròniques, literatura de viatges, dietaris, memòries, assaigs, i narrativa breu (també en algunes novel·les) …

I tant! Antoni Martí Monterde és un home llegit, un intel·lectual sòlid. El treball que està fent amb Zweig és extraordinari. Ara estic llegint Stefan Zweig i els suïcidis d’Euopa, un llibre admirable. Zweig és d’aquells escriptors que deixen la seua marca. En Moments estel·lars de la humanitat parla de com Händel va composar els Messies. Cada vegada que el sent m’emocione, i recorde aquella història increïble que explica Zweig. Tant de bo hi haguera més Zweig al món! I més Pla, i més Sagarra, i més Fuster... En canvi, als mitjans cada vegada hi ha menys literatura. Sols hi ha política i més política. En aquest sentit, la premsa catalana és asfixiant.

¿És el valor social de la literatura més necessari avui que mai?

Em fa l’efecte que està mal vist fer una literatura amb valor social. Avui prima la literatura del jo, de la introspecció, de mirar-se el melic. Pedro Salinas, en La responsabilitat de l’escriptor en parlava, d’aquesta dimensió social de la literatura. Una literatura més per a l’acció, més diderotiana. Diderot no escriu El nebot de Rameau per a fer una obra d’art, l’escriu per a traure’s del cap un garbuix d’idees revolucionàries que el turmenten. Puc gaudir amb Diderot, i també amb Passió intacta o Errata d’Steiner, o amb l’assaig de Victor Klemperer,  LTI. La llengua del Tercer Reich, que pot llegir-se des del punt de vista del poder de les paraules. Tot allò té una intencionalitat. Fins i tot, puc gaudir d’allò més llegint Jean-Henri Fabre i els seus Souvenirs entomològiques, que a Marcel Proust el varen impressionar tant que va traure moltes idees per a La recerca del temps perdut. Càndid o l’optimisme i Micromégas són dues faules literàries, però pura literatura d’acció... S’escriu per a canviar el món.

Torne a Maria Fullana, un dels seus aforismes diu: “La natura ens convida a despullar-nos de tot”. ¿Com ho interpretaria vosté?

Saps, Josep Pla era contrari als aforismes, en deia l’arteriosclerosi de la literatura. Es clavava amb Fuster, li venia a dir que era un mandrós.

Tornem a l’aforisme. “La natura ens convida a despullar-nos de tot”

En realitat, l’espècie humana està del tot allunyat de la seua naturalesa. L’home és un gran desconegut per a l’home. Per altra banda, en general, la gent no mira la naturalesa amb el valor i la importància que té, i no valoren la ciència. El gremi dels literats i escriptors són ignorants en la majoria de temes científics. Si jo ara preguntara els noms dels descobridors de l’ADN molt pocs me’l sabrien dir. Hi ha una escletxa brutal entre la literatura actual i el pensament científic contemporani. Pense per exemple en el treball del biòleg americà E. O. Wilson o en el de l’investigador holandés Frans de Waal, que tots dos han estudiat el comportament humà amb una mirada lúcida i d’allò més transgressora. Per exemple, la visió de Frans de Waal sobre l’origen de la moralitat humana és d’allò més innovador. Un llibre interessantíssim és Primats i filòsofs.

¿Quina ha estat per a vosté la relació entre els seus viatges i la seua literatura?

Sempre vaig prenent notes. Cada viatge és una descoberta per als sentits. És el que més trobe a faltar amb la pandèmia. Escric perquè vull i m’agrada. De vegades, alguns amics lletraferits es queixen que pose massa animalets i plantetes als meus llibres. M’ho diuen així, animalets i plantetes, amb un to pejoratiu. Si en lloc d’això parlara de Wittgenstein i d’Adorno no gosarien dir-m’ho. A mi em diverteix, perquè tots aquells animalets i plantetes els he vist, hi eren a l’escenari que estic descrivint, i jo moble el text amb les paraules. No escric, “un arbre molt gran i una planta gris”, sinó que dic un roure i un espígol. De la mateixa manera, que puc descriure a La sega la matança del porc, o les parts de la rella. Els nostres literats han perdut registre lingüístic, són incapaços de descriure una muntanya, i menys encara el vol d’un ocell (que diria Josep Pla). En fi, n’hi ha les seues preclares excepcions, com ara Maria Josep Escrivà, que és tan sensible al paisatge en els seus poemes. Però tornant a la teua pregunta, per a escriure L’esperit del temps vaig visitar Bielorússia per tal d’observar el paisatge en persona... I també el front rus, les trinxeres... Hi ha flaires, sensacions que difícilment hauria transmet si no hi hagués estat. Els paisatges de l’Est, aquelles planúries, les entens molt millor en veure-les i viure-les. Els camins de Polònia, per exemple, aquell paisatge bonic i alhora de molta soledat, un laberint sense quasi referències geogràfiques...

Com a entrevistador, em fa l’efecte, i no em malentenga, que en ocasions vosté arriba a les seues entrevistes —i això ho feia també la Montserrat Roig— decidit a crear una certa salsa, una dolça polèmica...

[Martí riu i veig com darrere de la mascareta se li dibuixa una expressió juganera] Intente ser fidel al que es diu en la conversa i captar l’ànima dels personatges. Tracte de fixar un moment, una atmosfera, els elements d’espontaneïtat i a voltes m’ha passat que hi ha hagut una mica de tensió i ho he plasmat en el text, però jo, és clar, sempre vaig de part de l’entrevistat o l’entrevistada. En definitiva mire de traslladar sensacions al lector, un ambient, i per això utilitze l’estil indirecte i diferents recursos literaris. Una entrevista, ben feta, també és una construcció literària. Estic molt content del meu llibre Estudis d’art, on entreviste vuitanta-quatre artistes, i més que un llibre de crítica artística, es tracta d’un mural costumista del nostre temps.

Els humanistes són avui, com diria vosté, uns espècimens quasi en extinció, però a mesura que ens allunyem de la llum, del pensament crític, dels principis de la Il·lustració, ens endinsem en un camí fosc i perillós. ¿Com eixir del túnel?

Fa poc vaig escriure sobre aquest tema a propòsit de l’excel·lent llibre de Gustau Muñoz, Elogi del pensament crític, publicat a l’editorial Afers. Per a mi el pensament crític per ell mateix no és suficient, aquest ha de venir acompanyat d’un pensament moral, si no, és la fredor de la ciència. És un tema que m’ha atret i que han tractat recentment altres escriptors, com ara Géraldine Schwarz, en un assaig espectacular, Els amnèsics: història d’una família europea, una visió que lliga amb allò que hi ha darrere de L’esperit del temps.

Però no era això exactament el que apuntava Gustau Muñoz. Els nazis no conreaven un “pensament crític”, precisament...

Bé, això no és totalment cert. És un error molt habitual veure els nazis com uns bojos delirants, com eixits d’alguna pel·lícula de Tarantino. I, tanmateix, bona part de l’acadèmia alemanya i austríaca va participar en el nazisme, d’una manera o una altra, com demostre a L’esperit del temps. Parlem d’un país amb un potencial acadèmic espaterrant, farcit de premis Nobel. Si entenem per pensament crític com el procés mitjançant el qual es fa servir el coneixement per arribar a la posició més raonable i justificada sobre un tema, molts nazis estaven convençuts que el feien servir d’una manera indiscutible. Et posaré un exemple: la síndrome d’Asperger rep aquest nom en honor del psiquiatra Hans Asperger, que va treballar amb nens autistes a Viena. Asperger, com ha demostrat Edith Sheffer en Asperger’s children. The origins of autism in nazi Vienna, va ser un nazi convençut i va emprar les seues investigacions per a separar nens autistes, seguint uns estrictes criteris mèdics, i aquells que considerava que no tenien possibilitats d’integrar-se a la societat directament els enverinava, sovint amb gran pesar. Gran part de les lleis eugenèsiques nazis, en les quals va participar bona part del col·lectiu de psiquiatres i psicòlegs alemanys, es basaven en criteris mèdics, i en raons de caràcter empíric. Per altra banda, cal recordar que les lleis eugenèsiques varen existir en molts altres països a més d’Alemanya, i sempre amb un rerefons científic.

En fi, deixem-ho de banda...

No, no ho podem deixar a banda. Sovint pensem que allò que va passar a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta va ser conseqüència d’uns bojos il·luminats i dements. I, tanmateix, ningú diria que Martin Heidegger era un boig, com tampoc ho era Konrad Lorenz, o el rector de la universitat de Viena, el seu amic Fritz Knoll, que va expulsar de la universitat els professors jueus, que acabaren bona part d’ells a camps d’extermini. Amics seus, coneguts de tota la vida. Resulta d’allò més angoixant comprovar com el premi Nobel Karl von Frich estava d’acord amb totes les lleis eugenèsiques, a favor de l’eliminació de malalts incurables i tuberculosos, i com el seu germà era un nazi convençut, fins que varen descobrir-li un avantpassat jueu... D’aquesta manera, el que vull dir, i per això vaig escriure L’esperit del temps, és que una visió exclusivament científica de la realitat no pot ser prou per a regir el nostre comportament i que aquest ha d’anar acompanyat sempre per una dimensió ètica o, fins i tot, moral. I si no ens adonem d’això, aviat es tornaran a produir crims impensables.

Escriure: ¿innat o dificultat adquirida?

Hi ha una part innata, el gust pel sabor de les paraules, per la lírica de les frases, però també hi ha una gran part de dificultat adquirida, a base de treball i d’errors que vas esmenant. Com deia el comte de Buffon, la genialitat és una llarga paciència.

Això que diu em recorda una anècdota que conta l’escriptora Annie Dillard a Viure escrivint: “Un autor de renom es va veure acorralat per un estudiant universitari que li va preguntar: –Li sembla que podria ser escriptor? -Bé –va dir l’autor–, no ho sé... T’agraden les frases? L’escriptor va veure l’astorament de l’estudiant. Frases? Si m’agraden les frases? Tinc vint anys i em pregunta si m’agraden les frases? Si li haguessin agradat les frases, per descomptat, hauria pogut començar, com un pintor feliç que jo coneixia. Li vaig preguntar com es va fer pintor. Ell va dir:

­–M’agradava l’olor de la pintura“.

Com a professor a la Facultat de Periodisme, veig fàcilment si algú sap escriure o no. Això es percep quasi en el primer article. N’hi ha gent que té ritme, té gràcia, té instint, té bagatge. Abans era més dur amb els alumnes, i sovint els tocava l’ego. Crec que el professor hauria de ser més sincer amb l’alumnat, però ara regna un gran proteccionisme, anem amb guants de seda, amb peus de plom... No siga que s’enfaden! I jo vull que s’enfaden una mica, que reaccionen, que s’esforcen! Com diu Henry Adams, un professor mai no sap on acaba la seua influència.

Vosté va créixer en un ambient on hi havia un gran respecte per la cultura. ¿És avui part d’aquells que en diríem els happy few?

Vaig nàixer en el si d’una família lectora. Tant mon pare com ma mare són dos grans lectors. El meu avi Martí era escriptor i una persona amb curiositat per l’art i la música, amb un criteri propi. Sabia del que parlava. Joan Fuster el respectava molt com a melòman i amb raó: va crear l’Orquestra de València. Amb els meus pares i el meu germà, vàrem viatjar amb roulotte per tota França i Itàlia, i vaig veure totes les pinacoteques possibles, des del tedi més indescriptible. En el meu cap existia la paraula Pierodelafrancesca, com una sola unitat, fins que vaig descobrir que era un nom [riu]. També estudiar al Col·legi Francés va suposar una immersió absoluta en la cultura i la llengua francesa. Aquella educació va ser un embolcall important. Més tard vaig aprendre anglés, però mai sent el mateix que sent amb el francés, que és una llengua meua des de la infantesa. I tot allò va suposar per a mi una efervescència liberal i progressista extraordinària, contrària a certa mentalitat burgesa de la societat valenciana. D’ací ve la meua passió pel segle XVIII. A casa meua hi havia la Història Natural del comte de Buffon i jo mirava aquells volums des de xicotet amb curiositat i deteniment. Després, casualitats de la vida, vaig anar a parar a fer recerca al Museu Nacional d’Història Natural de París, a la Rue Buffon de París, i allà vaig començar a recuperar els records d’infantesa, i va ser el detonant de la meua primera novel·la. Te n’adones, en escriure, que les coses vénen de molt més enllà. I que el coneixement és com una construcció de pedra seca, on tota pedra fa paret. És un treball lent.

Parlem de nou de literatura, hi ha dos autors valencians, ambdós amb una primera i única novel·la, que m’han sorprès gratament. Un és Josep Colomer amb Les espines del peix i l’altra Pepa Aguar amb El que em queda de tu ¿Com veu el panorama literari valencià, i el món editorial?

Veig que hi ha una diversitat de veus literàries treballant alhora, i això és positiu, alhora que trobe il·lusionant veure la gent lluitant i fent coses, com ara la nova col·lecció de narrativa que ha tret Vicent Olmos en l’editorial Afers. L’arribada d’editorials noves i el creixement d’algunes ens fa pensar en un país que fins i tot pareix normal, dins d’una societat que no llig, però per moments és com un miratge.

L’editorial Drassana i el Premi Lletraferit s’estan fent un lloc a casa nostra. Primer L’últim dels valencians de Guillermo Colomer –un repàs ficcionat d’una certa època- i després Rafa Lahuerta amb Noruega, un exercici memorialístic controvertit. ¿Què en pensa?

Drassana és una editorial centrada en la ciutat de València i que es dirigeix a un cert valencianisme, amb la intenció de guanyar un públic divers. En el seu dia, vaig escriure sobre Carles Fenollosa i la seua novel·la Narcís o l’onanisme, que em va semblar divertida i ocurrent, i en vaig parlar bé. Fa poc he publicat un article sobre la novel·la L’últim dels valencians, de Colomer, que he trobat una mica desgavellada i reaccionària. Tampoc m’ha acabat d’agradar Noruega de Rafa Lahuerta: li reconec brio literari, amb una galeria de personatges marginals interessant, amb una bona descripció de la València més underground. No obstant, el narrador s’excedeix explicant les successives conquestes del protagonista, amb tot un llistat d’amants, putes o no, i les ganes que té de follar-se-les (i ho dic literal), i com el brètol ho aconsegueix. Tot això acaba embafant el lector més pacient, tanta masculinitat, sovint sòrdida. I més perquè està escrit en primera persona. Per moments sembla el don Giovanni del barri Xino!

Tots dos llibres són clarament anti-fusterians...

Sí, és estrany. Evidentment, si la vida literària a València està tan viva en gran part és gràcies a Joan Fuster, i a la seua valentia transgressora. I per extensió, als fusterians. Per exemple, em sobta d’allò més que Lahuerta puga escriure bé de Joan Francesc Mira i malament de Fuster. Em sorprèn que puga escriure: “Les tesis de Joan Fuster li sonaven a laboratori de llunyanes burgesies”. Caram! Encara serà Fuster el resultat d’algun laboratori de deserts llunyans... També m’estranya que una editorial seriosa com Drassana permeta un valencià farcit de barbarismes i arcaismes, cosa que li confereix a la prosa un to en excés de patois local.

Vosté ha tingut una acollida molt favorable a Catalunya, publica a l’editorial Proa, i la seua feina hi té un molt de ressò. Però no sempre és aquest el cas, ¿veritat?

Sempre m’hi he sentit ben tractat. I, en cap moment, en contra del que puga dir la política Jèssica Albiach, he tingut sensació de cap menyspreu per ser valencià. Ans a l’inrevés. Sols puc dir coses bones dels meus editors: Xavier Folch, Isidor Cònsul, Emili Rosales, Josep Lluch,... Sempre han respectat el meu valencià i m’he sentit a gust treballant amb ells. Una altra cosa és que als catalans els fa mandra venir a València, i també que cada vegada n’hi ha menys interès cap el que es fa al nostre país. Pense que es perden un moment molt interessant. Trobe a faltar una mica el tarannà de Max Canher. I això es veu molt bé en el món cultural de Barcelona, que és tan excloent que omet també escriptors lleidatans o tarragonins... Per tant, els valencians o mallorquins ho tenim difícil. Però no impossible.

O el veuen com un competidor potencial...

També, i de colp, i contra tot pronòstic, guanyem premis.... Això inquieta, perquè som més boques a repartir el pastís... Magre pastís, però pastís. Ara bé, ells també guanyen premis ací. I està molt bé.

Com a escriptor, ha assajat amb èxit diverses formes d’encarar una novel·la. Ha mirat de no repetir fórmules, d’innovar. L’esperit del temps marca un punt i a banda.... ¿Cap a on adreçarà els seus passos en literatura, a partir d’ara?

No t’ho puc dir. Quan estava a punt de traure Les confidències del comte de Buffon, just dos mesos abans, va eixir un llibre sobre Buffon també, quasi no m’ho podia creure!

No insistiré, però de segur que està provant coses noves...

Segurament [i riu]. Però en el fons sempre treballe al voltant d’allò que admire, que és l’home, el seu lloc en la natura, i les seues passions i visceralitats. Tot escriptor és visceral, perquè s’escriu des dels budells, des d’una ràbia oculta, i això et dona l’energia per a seguir, perquè escriure és ingrat, produeix dolor. Vivim en el dubte constant. Per on talle? Trac aquest capítol? No el trac? Me’n penediré després? I, finalment, l’obra, més que acabar-la, l’abandones exhaust. Un dia de matí escrius un paràgraf, i a la nit el traus. I et passes uns dies rumiant-ho. I no saps mai com respondran els lectors. Hi ha un llibre meu que m’estime molt, El fracassat, que parla de la joventut de Paul Cézanne, i que ha rebut injustament pocs comentaris. Ja veus, una incertesa! D’aquell llibre vaig traure al darrer moment tot un capítol. Hi pense sovint, en aquell capítol. I per què el vaig traure? Per què esponjava massa el ritme i era cap al final... Però potser l’hauria d’haver deixat. Somie amb una reedició amb aquell capítol recuperat. Però per això cal que els lectors el compren!

Mire si és ingrat que dona per a llibres, fins i tot novel·les, sobre el tema. En tot cas, jo algunes de les reflexions més belles que he llegit fins ara sobre l’ofici d’escriure són les de Virgina Woolf, Natalia Ginzburg, Helen Gardner i darrerament Annie Dillard, que em té fascinada amb Viure escrivint. Per a que després diguen que no hi ha dones assagistes...

Ha, ha... respires per la ferida, Lourdes!

Més que ferida personal, és fartera, fartera col·lectiva i compartida...

Tens tota la raó! Es vol emmotllar la dona com a novel·lista, perquè aquest gènere està més prop de les qüestions del cor. Soc un admirador de George Eliot i estic segur que si haguera escrit assaig haguera estat extraordinari. Però si Eliot ja es masculinitzava el nom per a escriure novel·la, imagina’t si haguera volgut escriure assaig! No li hagueren deixat! Hauria semblat una impertinència. Que escriguen novel·letes, bé, però que no vulguen ser Samuel Johnson!

Fem una ullada al periodisme d’avui. El panorama és més aviat desolador: desmantellament de plantilles de redactors, tancaments d’edicions locals de molts diaris, condicions de precarietat laboral. Ja no hi ha correctors, les fotografies les fan sovint els mateixos redactors ¿Estan matant el periodisme?

Vivim sota la llei de l’oferta i la demanda del món neoliberal, amb molt poca consideració per la cultura. Crec que va ser un error gran no cobrar des d’un principi per les edicions digitals dels diaris. I a partir d’això la gent va considerar que la premsa era gratuïta i va deixar de comprar-la. Per a què vols que em gaste els diners en un diari de paper si puc trobar tanta informació debades? A més de vegades les plataformes de subscripció i pagament d’alguns diaris són ben complicades. No ho posen gens fàcil! Queden molts pocs lectors de diaris, la gent espigola, llegeix informacions múltiples, sense parlar de l’arribada de les fake news. El periodisme ha suportat una doble crisi: primer, el daltabaix ocasionat per l’arribada d’internet i el canvi digital, i després la crisi econòmica. Se’n va recuperar d’aquesta darrera, però de la provocada pel món digital, no, i ara és massa tard. Sols des de l’altíssima qualitat es pot buscar un model periodístic, però per a això cal una ciutadania formada, que puga accedir a aquest tipus de premsa, i potser no existeix.

Els periodistes agonitzen en una societat que es diu demòcrata. En canvi, sense ells no hi ha periodisme lliure i de qualitat, i sense periodisme no hi ha democràcia. ¿On anirem a parar?

Com dic, l’única manera de salvar el periodisme és fer un bon periodisme, de qualitat. Si ofereixes un bon periodisme, seriós i contrastat, la gent pagarà per ell. Trobe que és clau que la premsa generalista aposte pel periodisme de qualitat, i també pel periodisme cultural i científic, que forme part del seu ADN. En canvi, bona part dels digitals tenen la cultura com un complement, sovint prescindible, dels continguts polítics.

¿Com encara vosté una classe de periodisme amb la que està caient...?

Sempre hi ha estudiants que tenen talent i se’n surten. És així. Jo n’he tingut de molt bons i ara els veig treballant i fent un bon periodisme. Cal perseverar.

Senyor Domínguez, biòleg, periodista, professor, escriptor, pare de dues filles, gran conversador... Xarrant xarrant de poc se’ns passa l’hora de dinar...

És el que passa quan s’ajunten dos escriptors!

I a banda d’aquesta passió per la natura, per escriure i conversar, també li agrada cuinar?

Doncs m’agrada cuinar, sí, i crec que no ho faig malament [riu]. Cuine plats tradicional, tipus arròs al forn, llentilles, olleta de pastor... Hum, hauries de tastar la meua olleta de pastor del Penyagolosa!

Doncs ara sí que li dic que és vosté multitask!

Acabem la conversa rient i deixem en l’aire la idea d’anar a dinar més endavant a un restaurant, quan els tornen a obrir, i a continuar parlant. No se’ns acaba la conversa...