Josep Maria Espinàs en el record

Indiscutiblement, l'ídol absolut era Raimon. Al vent s'havia transmès quasi per tradició oral, abans d'estar enregistrada en disc; la primera vegada que vaig sentir-la fou en un xalet de la Canyada, cantada per un cap d'escoltes que l'havia apresa sentint com l'autor la interpretava amb la guitarra, en un campament de Milícies Universitària a Ronda.

I les cançons següents de Raimon, variades i diverses, ens colpien de la mateixa manera que aquella primera, als meus amics i a mi. Ara, no tot s'acabava en ell, per bé que ell ho capgirà tot. Per una circumstància familiar —un amic tocava en un grup valencià de rock, Los Top-Son, i gravaven al mateix estudi que els dels Setze Jutges— em feu tenir debades i escoltar de seguida les veus de Delfí Abella, Pi de la Serra —anys després m'ocuparia en l'edició de les seues lletres—, Remei Margarit, Miquel Porter, Maria del Carme Girau... Després vindrien Maria del Mar Bonet —cantà al paranimf del carrer de la Nau, en un acte del Sindicat Democràtic d'Estudiants del País Valencià, Què volen aquesta gent i altres peces d'aquell temps— o Ovidi Montllor, que vaig escoltar a Studio.

Cadascuna d'aquelles veues, d'aquelles músiques i lletres eren una cosa distinta. Algunes, efímeres perquè els cantants deixaven de ser-ho per dedicar-se a altres faenes més lucratives. Potser Raimon va ser el primer que decidí treballar exclusivament a la professió de cantar, quan el deixaven, i abandonà així la trajectòria d'historiador incipient.

En qualsevol cas, en Josep Maria Espinàs, que també llegíem a Destino com a responsable de la secció «Letras catalanas», on coincidí amb Fuster, trobàrem una sèrie de trets que ens el feien particularment atractiu. Una discreta ironia, algun toc melancòlic, una certa proximitat a la vida de cada dia que previsiblement ens esperava quan deixàrem de ser adolescents o joves —L'agenda—, eren factors que ens duien a aprendre les seues cançons, o les d'altres que cantava, i fins i tot a repetir-les una vegada i una altra mentre recorríem pistes i sendes de la Calderona, o de la serra d'Albarrasí.

Tots aquells discos se'ls endugué la trampa, per dir-ho així, però de tant en tant escolte la veu d'Espinàs, com la dels altres d'aquella època ja remota —les cançons de muntanya de la Coral Sant Jordi o d'algun grup excursionista remouen sempre la memòria—, en còpies que  treia d'una pàgina d'Internet, Vinilíssim, ara instal·lada a Youtube.

Ja era molt significatiu que el primer disc d'Edigsa continguera quatre versions de Brassens cantades per Espinàs. I l'estètica de la coberta  era un canvi estimulant, quan remenaves les gòndoles de discos a Viuda de Miguel Roca, per exemple. Estimulant i revulsiu, enmig d'un panorama en què la copla ocupava els espais radiofònics. La copla, que ara torna. Per curiositat vaig buscar l'altre dia la lletra vencedora a Benidorm Fest i vaig quedar esglaiat. Massiel i Julio Iglesias eren més moderns.

Ens agradaven les cançons d'Espinàs i ens enlluernà el seu Viatge al Pirineu de Lleida (1957), que descobrírem de manera indirecta llegint Viaje al Pirineo de Lérida, de Camilo José Cela (1965). Els dos hi descrivien una excursió que havien fet l'agost de 1956, en companyia d'altres dos amics que no semblen haver deixat rastre escrit de la peripècia. Havien recorregut a la bona de Déu les dues comarques del Pallars, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, terres en bona part encara intocades pel turisme i en què era descobrir tota mena de novetats inesperades per a l'escriptor urbanita que era Espinàs i per al Cela que ja havia deixat testimoni del seu pas per la Alcarria, el 1948.

Cadascú pel seu compte i a la seua manera, descobrien sensacions i troballes amb una combinació ben administrada d'informació, lirisme en les descripcions, humor gens soterrat i prosa sense faramalles.

Érem joves i ens fascinà aquella possibilitat d'agafar una motxilla i anar ací o allà, sense horaris ni obligacions especials, a la descoberta d'un país desconegut.

Cela tornà a la Alcarria el 1985 i entre les dues dates feu també incursions per altres terres castellanes i per Andalusia, per Galícia i del Miño al Bidasoa, és a dir, des de Galícia a Euskadi. Espinàs, treballador de molts oficis, incansable i subtil, posà sobre el paper les anades i tornades per diverses comarques catalanes i valencianes, per Mallorca i per regions de la península Ibèrica, sense haver perdut la curiositat, la destresa descriptiva i la tossuderia de caminant que sembla no saber on va, però du al sarró o la memòria un itinerari previst que permet giragonses, i que porta a un objectiu desitjat.

Potser l'única vegada que vaig parlar amb ell va ser en un cafè, davant la Plaça de Bous de València. Havia vingut de Barcelona per assistir a l'homenatge que es dedicà a Fuster, l'octubre de 1981, després de l'intent d'assassinar-lo que es produí a la seua casa de Sueca el mes anterior. Vingué, crec, amb l'expedició dels Amics de Joan Ballester Canals, l'activista que havia mort l'any anterior i que jo havia vist alguna vegada a Públia, la llibreria del carrer Consell de Cent, de Barcelona, on igual trobaves un banderí o un mapa dels Països Catalans com els volums, a preu antic, de l'Epistolari Llorente, l'Anuari de l'Oficina Romànica o algun número de l'Analecta Sacra Tarraconensia que Fuster m'havia encarregat de buscar-li. Si hi tenies confiança supose que també podries trobar papers que no es podien exhibir a l'aparador ni als prestatges de la botiga. Però jo era un passavolant tímid i no era cosa de crear suspicàcies.