L’esperança sobrenatural que ens aguanta

En una carta datada a Barcelona el 15 de desembre del 1965, fa ja més de mig segle, l’editor Joan Sales li escrivia a Joan Fuster: “Els anys passen, hélas, i no avancem gaire. Es multipliquen els editors (i gran alegria en tenim), però no els lectors. Si aquells es multipliquen, aquests només se sumen, i encara molt lentament. Però no hem de perdre mai l’esperança sobrenatural que ens aguanta. D’ella vivim.” 

Una esperança “sobrenatural”, deia l’editor Sales. I llibres com País Valencià. Present i futur, diria jo, en són la prova. Com hauríem, si no, construït, contra tot pronòstic, un país, per deficient i limitat que encara siga, si no fos amb aquesta gran dosi d’esperança, de voluntat, de perseverança?

Llibres com el que ara publica l’editorial Afers són, en part, el fruit d’aquesta esperança: el fruit del treball i de les il·lusions, encara no perdudes. Dit això, País Valencià. Present i futur és un treball col·lectiu que naix de la necessitat i l’interès de radiografiar des d’àmbits ben diversos la societat en què vivim i la voluntat de fer-nos preguntes, per incòmodes que resulten, i la responsabilitat de donar possibles respostes i esbossar solucions i alternatives. Entre les veus que donen solidesa a aquest projecte col·lectiu -seriós i meditat, tot s’ha de dir- hi ha periodistes, com ara Adolf Beltran, Violeta Tena, Xavier Aliaga, professors com Miquel Nicolàs, Vicenç M. Rosselló, Anna Esteve, Lola Bañon, l’escriptor, i també professor, Antoni Martí Monterde, l’historiador Antoni Rico Garcia, l’economista Ernest Reig, el sociòleg Vicent Flor, l’editor Vicent Olmos i l’assagista i editor, Gustau Muñoz. 

Quan jo era jove i m’excusava d’alguna malifeta o decisió poc plausible dient que en el fons la meua intenció era bona, el meu pare em deia: «l’infern està ple de bones intencions». Em ve sovint al cap aquesta frase, junt amb aquella que deia “el moviment es demostra caminant”. Me les van repetir moltes vegades. Potser és per això que no em basten les intencions, i que em reconforten els fets.

Afortunadament, darrere d’aquest llibre hi ha les dues coses: bones intencions, però també fets, propostes, dades. Hi ha voluntat política i social, empenta moral, compromís cívic, pensament crític i actitud inconformista, hi ha el treball i la dedicació de veus diverses i variades, visions esmolades: algunes més escèptiques, altres més optimistes, algunes més bel·ligerants o més punyents que altres, però al capdavall, veus formades i informades. 

Darrere d’aquest llibre hi ha, diria jo, la intenció de copsar el nostre país dins d’un context cultural i polític nacional ampli i amb possibles espais compartits, el propòsit d’avaluar-lo amb les seues deficiències, les escletxes per on perd consistència, els reptes aconseguits, els majorment pendents i, fins i tot, les ferides per on sagna. Ja ho sabeu, no és fàcil ser valencians, com diu aquella pintada a Ciutat Vella que ja ha esdevingut una icona.

“Som una societat sense projecte”, escriuen Gustau Muñoz i Vicent Olmos en la Introducció al llibre. «Sense un projecte clar acceptat i assumit per la immensa majoria, volem dir». Som una societat amb mancances i molts fronts oberts: un país amb pobles abandonats i d’altres mal comunicats, amb el litoral irremeiablement desfigurat, amb una xarxa ferroviària precària, precàriament comunicat amb Barcelona, amb una economia deficitària, centrada en un turisme low coast devastador per als treballadors i el territori, amb uns mitjans de comunicació inconsistents: “Si els mitjans de comunicació són l’espill d’una societat –escriu Lola Bañon– els valencians i valencianes hem d’abordar una anàlisi sincera i un treball estratègic i organitzat per a dirigir-nos cap a un escenari de futur decent i autoestima.” 

Viure així pesa, fins al punt de fer-se insuportable, almenys els dies en què no trobem aquella esperança sobrenatural que ens aguanta. Com viure una vida sense projectes, sense una perspectiva clara de futur? A ningú li agrada. 

Partint d’aquesta base desesperançadora, i com ha dit el mateix Muñoz en altres ocasions, podríem pensar que «quan no esperes res, tot el que vinga serà per escreix». Cert, quan no esperes res, o esperes ben poc, la sorpresa creix. La qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que ens conformem amb el que tenim, sinó simplement que tenir les expectatives altes té un risc, que la patacada pot ser forta, però també és un avantatge: l’empenta et duu més lluny. I com deia la cançó: “Més lluny, heu d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen i quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos [...]”.

Tanmateix, intuïm, sabem el que falla. Falla l’absència d’una consciència social forta i compartida, amb referents sòlids de valencianisme cultural i polític. Fallen unes classes mitjanes professionals progressistes i valencianistes, lleials la país i a la llengua, ens ha mancat sovint, i encara com, decisió política, i autoestima, convenciment, un discurs de vertebració i de nacionalitat, una narració mediàtica de país. Per sort, anem enlairant-nos en algunes pistes i modificant certes inèrcies, i això també cal dir-ho, per insuficient que resulte.

Sense ànim d’exhaustivitat, País Valencià. Present i futur és un llibre concebut amb la intenció de sobrevolar tots aquests terrenys i deixar constància de l’estat actual i el futur de la llengua, la variable territorial i les comarques, els perfils d’una realitat social multiforme i complexa, l’economia valenciana i les seues possibilitats, la nova cultura del territori, la situació d’Alacant dins del relat del país, la inserció en el marc més ampli determinat per la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears, els laberints polítics i ideològics de l’Espanya actual, l’eix Barcelona- València, l’ecosistema comunicatiu, la cultura i les seus apories, l’esplendor de la literatura en català, malgrat de la ja esgotadora cantarella de “no n’hi ha, ens falten, no trobem...”. (Potser és hora de mirar al nostre voltant literari amb més amplitud, o amb una altra voluntat, de desfer discursos fossilitzats i estèrils.)

Com deia, aquest és un llibre amb moltes hores de vol i que sobrevola camps ben diversos amb una doble mirada: la microscòpica, però també la de gran angular perquè molt sovint se’ns escapa allò que tenim just al davant, i ens falten ulls per a veure les evidències, i enteniment per a comprendre certs missatges. Cal llegir i rellegir, fer memòria i balanç, comparar i contrastar. On estàvem, on som ara, i a partir d’ací, dissenyar on volem anar. Probablement això siga el més semblant a tenir un projecte de vida, individual, o col·lectiu, de societat. 

En les meues classes d’anglès o en anglès amb xiquets i joves sempre he utilitzat un acrònim que m’ajudava molt a situar-me, jo i els alumnes: KWL (what I know, what I want to know, what I have learnt). Aquest acrònim el podríem relacionar, d’alguna manera, amb País Valencià. Present i futur. Perquè és un llibre que llegim, com fem amb tots els llibres, partint del que ja sabem (what I know), o creiem que sabem. Perquè des del moment que l’agafem, se’ns suposa la curiositat de voler saber més (what I want to know), i perquè en acabar, reubicarem tot allò que sabíem junt amb el que hem llegit i aprés: assimilarem, descartarem, conclourem, en definitiva (what I have learnt).

I potser al capdavall arribarem a una conclusió ben senzilla, però substanciosa: el problema no és que hi ha un problema (o molts), el problema és pensar que no hi ha solució (o solucions). La realitat és la que és, i presenta escletxes, limitacions i contradiccions, tot un catàleg de “vivències de fracàs que són símptomes de febleses cronificades que es viuen i narren com si foren problemes exclusius dels afectats i afectades, però que són realment revelacions de clivells importants en la nostra cohesió col·lectiva com a poble”. Tanmateix, ni el conformisme, ni la deixadesa, ni la renúncia són opcions possibles, almenys si volem evitar el suïcidi col·lectiu, que seria l’acceptació resignada d’una deriva d’esborrament, submissió i marginalitat.

Dol pensar que nosaltres, els valencians, ens hem guanyat el que tenim (sinònim de tot el que ens manca), perquè no és precisament això, molta gent d’aquesta terra ha treballat de valent per tenir un país, un territori i una vida millor del que pinta, ara per ara. I sí, com diuen els editors d’aquest volum. probablement “els valencians mereixem un destí millor. Però ens l’hem de guanyar”.