Lana Bastašić: “Els meus llibres parlen de la pèrdua de la innocència i de com en aquest camí sovint està present la violència”

Lana Bastašić (Zagreb, 1986) va visitar recentment València convidada per l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània. Bastašić, qui va venir acompanyada del seu editor Aniol Rafel (Periscopi), ha estat una aposta entusiasta i encertada de l’editorial catalana, primer amb la seua novel·la Atrapa la llebre (2020), una història que ja va captivar molts lectors, i ara amb Dents de llet, un recull de relats harmoniosos i molt ben lligats d’una Lana Bastašić amb molta fusta d’escriptora. Des de la solidesa narrativa i després de moltes hores d’ofici, Bastašić és a hores d‘ara una autora amb veu pròpia i punyent, una veu que l’ha duta de gira per Madrid, on ha presentat l’edició castellana a càrrec de l’editorial Sexto Piso, i per Barcelona i València, acompanyada pel traductor de la seua obra al català, i també al castellà, Pau Sanchis Ferrer.

Lana Bastašić, d’origen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita) parla de literatura i de l’ofici d’escriure amb passió i fermesa. El camí, però no ha estat gens planer. Fa uns anys, en un moment donat en què vivia a Barcelona, es va veure atrapada pel fet que havia de tenir diverses feines si hi volia sobreviure. En aquelles circumstàncies i amb el desig d’escriure darrere de la pell, va veure-hi clar que havia de triar: “viure a Barcelona o escriure”, i ja podeu imaginar la decisió que va prendre. Hi ha moments en la vida d’una escriptora que són crucials.

En aquesta entrevista parlem de literatura, de decisions vitals, de referents, però també del rerefons de la guerra dels Balcans. En la seua conversa Bastašić ofereix confiança des del primer moment. Mira als ulls amb serenitat i atenció i calmadament parla un català perfecte, amb un petit accent difícil d’esbrinar d’on ve, si no ho saps. De fet, l’escriptora es mou amb habilitat entre diferents llengües, parla també castellà amb fluïdesa i ha estudiat filologia anglesa.

Actualment Bastašić viu a Belgrad, on comparteix pis amb la seua germana i on, com ella comenta, “tot és molt més assequible que a Barcelona”. Molt aviat, però, s’instal·larà a Berlín per fer-hi una residència d’un any on podrà fer el que més li agrada i desitja. “Aquesta estada a Berlín em permetrà d’escriure a temps complert, sense haver de preocupar-me d’on traure els diners per a viure, i si tindré o no prou diners per al lloguer...” Una vegada més, una cambra pròpia i una petita renda fixa, com va deixar escrit Virginia Woolf, permeten ser escriptora.

De mirada penetrant, culta i d’una bellesa tranquil·la, Lana Bastašić em segueix amb la mirada mentre conversem i em diu que s’hi troba a gust, que li agraden els comentaris i les preguntes que li he fet sobre el seu darrer llibre, potser ningú fins ara havia caigut en aquests detalls... Li dic que me n’alegre i la conversa flueix amb complicitat.

És octubre, però encara fa molta calor, anem vestides d’estiu i Lana passeja amb una càmera fotogràfica penjada del coll, un model que endevine antic. Té aspecte de turista i sembla més jove del que és, però en parlar te n’adones de la maduresa, la força i la saviesa literària que hi ha al seu darrere, ingredients amb els quals escriu unes històries que sovint et deixen sense alè.

La pèrdua de la innocència és un dels temes centrals dels contes de Dents de llet.

És un tema que m’atrau molt, em magnetitzen les nostres històries personals, el fet de per què anem per un camí i no per un altre. Els meus dos llibres parlen d’això, parlen de créixer, de la pèrdua de la innocència, i de com en aquest camí hi ha sovint la presència de la violència com un tema universal. Però clar això de la pèrdua de la innocència ho diem nosaltres, els adults, els nens no hi pensen, en això, ells van fent. Tanmateix, créixer en un entorn hostil du implícit canvis i transformacions molt brusques, i aquest és també el rerefons de la meva literatura. Darrere de les històries que escric hi ha el tel dels conflictes bèl·lics, els quals no tenen ni un inici ni un final clars perquè les guerres comencen molt més abans del que ens fan creure i acaben molt més tard del que “acaben”. I aquestes situacions deixen una mena de radiacions en el llenguatge, el qual s’ompli de violència i de ferides. I això és el que tracto de reflectir en la meva literatura: allò que queda després de la guerra i que se’ns queda amarat al llenguatge.

I quan arriba la pau.

Doncs és paradoxal, però nosaltres teníem por de la pau. Pensàvem: la guerra s’ha acabat, i ara què farem, on anirem...? I en aquell moment no te n’adones, sinó que és després que hi caus. Quan ets una nena no penses el que et succeeix a través del llenguatge, els nens ho capten d’una altra manera, més amb les emocions, i sovint no ho poden expressar. I és clar, se’ls queda al cos, i aquesta part emocional sovint queda paralitzada i no creix molt bé. Als Balcans hi ha nombroses històries que han influït dolorosament en el creixement emocional de moltes persones.

I on ubiquem la literatura al mig de tot açò?

Dons la literatura ha de plantejar el contrari que els conflictes, els quals incideixen en les diferències i les adversitats entre els humans, i aprofundir, per la seva part, en allò que tenim en comú i compartit els humans, més enllà de les religions i de les diferències polítiques i culturals. És clar que després del conflicte dels Balcans no podem tornar a la idea utòpica de convivència que teníem. La diferència entre un nacionalisme exclusiu i un que no ho és, resulta important, i cal saber que l’exclusiu busca el purisme i exclou qui no hi entra, i això és un perill.

Com ha estat l’experiència de treballar amb Pau Sanchis, el seu traductor al català?

Molt bona. De vegades no te n’adones d’alguns aspectes de la teva llengua fins que no veus les traduccions a altres llengües. Jo he aprés molt de les altres versions dels meus llibres, perquè hi poso distància i aleshores aprecio molts detalls i matisos.

Vostè va començar a escriure en prendre distància de l’escenari del conflicte.

Com deia Virginia Woolf, una escriptora ha d’estar dins i fora. Escriure des de dins i des de fora, la distància és important. Abans de marxar de casa jo sentia una amargor molt forta i des d’aquesta amargor no podia escriure. Anar-me’n, primer a Praga i després a Barcelona, em va ajudar a allunyar-me dels records, però també del llenguatge, i en tornar a casa meva, set anys després, vaig veure que el llenguatge havia canviat una miqueta. El llenguatge evoluciona, fa el seu camí, però de vegades hi ha llenguatges que es queden en un moment històric, estàtics, com una fotografia, i passat un temps ja no els reconeixem.

Parlem ara dels relats de Dents de llet. En aquests relats la família i les relacions entre pares i fills, sobretot filles, són un tema clau.

La família és el més important que tenim a la infància, perquè és l’únic univers que tenim durant els primers anys, un univers social i d’autoritat. Si els teus pares no tenen diners o hi ha un conflicte bèl·lic de per mig, et trobes que al teu món només hi ha que autoritat, normes. I aleshores veus com en aquest univers familiar que és tel teu, el que t’ha tocat, hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora i el nen i la nena que està a dins ha d’acceptar-les. I això és important en la vida d’una criatura i per a crear un personatge tan petit i important, amb sis o set anys d’edat.

Els seus relats reflecteixen una societat molt dominada pel patriarcat.

El rerefons de Dents de llet és una societat profundament patriarcal i religiosa, on els homes no ploren i les dones es posen guapes per tenir fills. Són coses que abans, fa dècades, no es qüestionaven, però que anteriorment a la guerra havien començat a canviar. El que ocorre és que tot el progrés que va tenir el feminisme en la primera Iugoslàvia, el vam perdre amb la guerra quan, una vegada més, hi van entrar en joc tots els mites masclistes. I allò va suposar una involució del procés feminista perquè vam anar cinquanta anys enrere. I això és important subratllar-ho perquè hem perdut els drets “conquerits”, la qual cosa posa en evidència que els drets socialment assolits no ho són per sempre, i mostra com de fàcil és perdre’ls, i a més, molt ràpidament.

Què li agrada llegir a Lana Bastašić?

Soc molt bona lectora de poesia. Però m’agrada contar històries. I tinc molt de respecte pels poetes, així que per mi, quan escric un poema és com començar una història.

Les seues històries tenen una càrrega poètica molt forta, com ara tots els desitjos que envolten els nens que volen mirar la lluna en L’home a la Lluna.

Aquest és, de fet, un dels meus relats favorits i està lligat amb la dedicatòria del llibre. EI llibre li’l dedico a Lina, “Per a Lina, que té set anys i mira la lluna”, i Lina és la meva mare. Fou ella qui em va contar aquesta història de quan de petita va veure els primers homes pujar a la lluna i el seu relat va inspirar-me per a escriure L’home a la Lluna. Ella em va contar que aleshores s’educaven amb molta violència, i que sovint els pares pegaven als nens. I ja veus, aquells adults que miraven la lluna i que es mostraven tan orgullosos dels homes que arribaven a un punt alt, en una mena d’actitud masclista de poder, delerosos d’arribar alt, eren els mateixos homes que no miraven els nens que tenien al seu voltant, els nens que estaven maltractant. I jo volia mostrar que aquestes violències, tot i que hem pensat sovint que són coses del passat, s’hi queden, romanen entre nosaltres. 

Voldria que comentàrem l’atmosfera recreada per vostè en “L’últim sopar”, un relat que comença així: “Es morirà aquesta nit. Nosaltres encara no ho sabem, això. Anem nets, fem olor e sabó Merima Kruevac i d’aigua de colònia del papa. Anem ben planxats, també, com diu la mama, encara que no és que ens planxi a nosaltres, sinó les camises”.

Aquest és un dels relats amb què millor m’ho vaig passar mentre l’escrivia. El pes d’agradar als pares i a les persones grans de la família és un altre tema important, i en aquesta història volia reflectir-hi la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos per complaure els altres, la qual de vegades pot arribar a la submissió, a anul·lar-nos com a persones.

En tot cas, aquest relat és una paròdia plena de força i d’humor des del començament fins al final.

Cert, aquesta història té implícita la desgràcia i l’angoixa, però molta comicitat alhora, i segurament per això m’ho vaig passar tan bé escrivint-la. Per mi l’humor és una part essencial de la literatura i ens ajuda sovint a crear la distància tan necessària a la qual em referia abans.

El darrer relat del llibre és, potser, un dels que ens deixa més gelats.

Curiosament el darrer conte és el primer que vaig escriure i el vaig treballar molt perquè en un començament tenia moltes més pàgines. Així que vaig estar un temps parlant amb la mare sobre què ens queda d’aquella guerra, i reflexionant sobre la segona generació, què podem canviar i què és el que roman en nosaltres. I aquest relat, que tanca el llibre però en realitat el va obrir, fou molt important per al desenvolupament del llibre i em va ajudar a tenir una idea de com organitzar-lo. A més, en aquesta història hi ha en joc un aspecte molt important, i és la possibilitat per als fills de ser diferents dels pares.

Un dels relats que, al meu parer, manté el lector amb més tensió durant la lectura i que convida a reflexionar sobre la condició humana és “Cercles”.

“Cercles” és una mena de venjança, una història basada en una experiència pròpia.

Potser compartida per moltes dones adolescents...

I tant! Per això tenia força, però clar, que fos una experiència... això no era suficient per crear un relat convincent i amb nervi. I durant el temps d’escriptura d’aquesta història vaig pensar molt en el cos, en cossos que poden fallar. Als Balcans ens han educat amb la idea que el cos femení està destinat a tenir fills i el cos masculí a mostrar força, que és el que fa el professor en aquest relat. I recordo que en els anys d’escola i a l’institut se’ns demanava un esforç fort per al cos durant les classes d’educació física, el cos no podia fallar. I la jove protagonista d’aquesta història rebutja forçar el seu cos: és una noia que vol treballar amb la ment, amb les emocions, i no amb la força del cos. I clar, al final del relat al professor també li falla el cos, i a la noia li falla la ment i l’empatia. Amb tot això buscava reflexionar, tant a nivell simbòlic com literal, sobre què fem amb els cossos.

Resulta interessant i trasbalsador el fet que durant la lectura dels relats els lectors veiem actituds i comportaments abominables, però que els protagonistes, tan ficats endins de la història i com a part d’ella, no hi veuen.

Així és. La meva intenció era, en gran part, mostrar com aquests codis interns, normes, disciplina i submissions relatives a la vida familiar només funcionen dins i no es poden entendre des de fora, o més aviat, des de fora, aquests codis privats, són vistos com una bestiesa, com una amenaça, alhora que dins són tolerats, entesos, i fins i tot perdonats.

Considera que ha assolit una veu pròpia com a narradora?

M’agrada fer una diferència entre l’estil i la veu. Considero que tinc el meu estil, però la veu és del conte. Els nens protagonistes d’aquestes històries tenen un llenguatge senzill, i encara que alguns contes estan escrits en tercera persona, jo buscava la veu d’aquest llenguatge planer perquè a l’hora de parlar de les coses més dures i punyets, més cruentes, el relat té més potència si està escrit en un llenguatge senzill.

Quan començà a escriure Lana Bastašić?

Als set anys ja escrivia diaris. El meu avi deia en broma: “aquesta nena es de la KGB, una espia”. I amb el temps, molts anys després, em vaig adonar que podia fer de la meva escriptura un ofici, una professió. Al principi, però, no tenia referents literaris propers, i més tard, als vint anys vaig començar a escriure més contes, a guanyar un premi, i potser des de fora es pensaven que ho feia per hobby, per entreteniment, però aviat vaig saber que era això el que volia fer a la vida, i que escriure és constant en mi, mentre altres feines van i venen. Escriure, però, és el meu ofici, al qual em vull dedicar. De fet, vaig estar quatre anys engrescada en l’escriptura de la meva primer primera novel·la, Atrapa la llebre, i aviat em vaig posar amb els contes, de fet “El pare arriba a casa”, el relat que tanca Dents de llet, el vaig escriure abans del 2020, i com que després va venir el confinament i tot allò, doncs vaig tenir molt de temps per a reescriure i anar fent...

I ara mateix, quins projectes té?

Ara per ara estic traduint del castellà l’escriptora i periodista argentina Mariana Enríquez. Ben pensat, haig de dir que no tinc el temor de la pàgina en blanc, de fet, tinc plantejada una novel·la una mica més ambiciosa que la primera, i com que afortunadament m’han concedit una residència a Berlín per a escriure, tindré temps per a treballar en aquest projecte, sense haver de preocupar-me per les qüestions materials del dia a dia, les quals ens poden arribar a treure tant de temps i energia.

Jove, però amb una maduresa inhabitual, serena i enèrgica alhora, Lana Bastašić es planteja començar ara una nova etapa i un repte: escriure una novel·la ambiciosa. Amb tot això, diria que ha quedat clar que Bastašić no és pas –com deia mig bromejant mig seriosament Josep Pla dels seus coetanis– una escriptora de “diumenge a la tarda”.