Orwell, l’escriptor que va plantar roses

És complicat filar prim quan es tracta de Rebecca Solnit (Bridgeport, 1961), perquè és una escriptora, una assagista, que toca molts terrenys. Col·laboradora actual de la revista Harper, on escriu regularment des de la dècada de 1980  la secció «Easy Chair», Solnit ha treballat en nombroses campanyes pels drets humans, com ara el Projecte de Defensa de Western Shoshone a principis dels 90, que descriu al seu llibre Savage Dreams. Intel·lectual compromesa amb el medi ambient, el feminisme, i la defensa dels territoris dels indígenes, entre altres lluites, Solnit té una obra assagística sòlida i de referència.

Des que la vaig descobrir, primer amb Sobre l’art de perdre’s (2020), després Records de la meva inexistència (2021) i ara, Les roses d’Orwell (2022),  tots publicats en català per  Angle Editorial, he tingut la sensació que es tracta d’una autora holística, que abraça molts coneixements i parla de molts temes, una escriptora amb una sensibilitat i un enginy per a entrellaçar temes i idees, i que unes posen llum sobre els altres.

D’art, en sap molt, però també sobre ecologisme i natura –no debades ha tingut diferents experiències de viure i perdre’s per llocs bellíssims i solitaris-. També  escriu sobre política i fa política quan escriu, no d’una manera dogmàtica, sinó plena de sentit crític, seny i elegància. 

Tot això és Solnit, però encara més, és una gran narradora. La seua prosa –bonica, rítmica i harmoniosa– atrapa i embolcalla el lector: és clara, audaç, ràpida en les idees, dels seus textos brollen connexions, idees i reflexions que en trobar-se creixen i en generen de noves, i no imagines mai per on et durà, sempre et sorprèn. Per això, cada vegada que llegeixes Solnit en surts un poc més sabuda, més informada, més ferma, més plena d’idees, però també de preguntes. No es tractava d’això, l’assaig?

 La seua escriptura, de tota manera, genera una bellesa i una harmonia entre l‘observació i el pensament d’algú que no ha vingut al món només a contemplar-lo, i això el lector ho percep des del primer moment que la llegeix. Perquè en cada llibre aboca experiències, viatges de recerca, encontres casuals i inaudits, converses inesperades, dies i anys de lectures, ho aboca tot, però ho dosifica i ho lliga de manera que el lector no té mai sensació d’aclaparament. Solnit troba la manera i la mesura justa. Sap molt de moltes coses, però no en fa exhibició, no ens embafa, sinó que pensa i escriu llibres que es nodreixen de tot allò que la inquieta i la mou, també la literatura, per descomptat.

I aquesta és també, a grans trets, la radiografia de Les roses d’Orwell, un llibre que en són uns quants a la vegada: d’una banda, una biografia –gens canònica ni convencional, quasi proclama no ser-ho– de George Orwell (1903-1950), que penetra en la vida, obra i personalitat de l’escriptor anglès amb subtilesa i intel·ligència. Si voleu entendre qui fou Orwell, ací hi trobareu moltes claus. D’una altra banda, Les roses d’Orwell és també un tractat sobre jardineria i la pau que ens pot donar conrear un tros de terra, així com un assaig sobre l’art que ha generat el món floral, una reflexió sobre l’art i la política i sobre en quina mesura l’art pot ser polític i continuar sent art, i last but not least, una denúncia de com el capitalisme converteix, fins i tot la bellesa de les roses, en un producte comercial, inodor, produït a gran escala, a base del patiment de moltes dones i homes: “les roses són per als amants, però per a nosaltres, els treballadors, són les espines”.

Tornem a Orwell. Solnit ens hi dona pistes per a llegir i rellegir Orwell. Per a copsar el personatge, però també per a conèixer l’abast i la diversitat de les seues inquietuds. A l’igual que Solnit, Orwell era un escriptor sensible al patiment humà i als abusos de poder i va dedicar part de la seua obra a descriure-ho i denunciar-ho –foren les mines de carbó i les condicions brutals de treball i vida que descriu en Coming Up for Air el 1939 o els efectes devastadors del totalitarisme en 1984 i La revolta dels animals, deu anys després, o entremig, la Guerra Civil espanyola amb Homenatge a Catalunya, el 1938–. Per això, anem llegint el llibre i cada volta notem que sabem més, i descobrim petits detalls que ens donen una llum absolutament nova per rellegir Orwell. En especial, el descobriment que l’escriptora nord-americana féu el 2017, que Orwell havia tingut una casa amb jardí a Hertfordshire i hi havia cultivat roses, uns rosers que Solnit descobreix i visita, encara vius, vuitanta anys més tard.

La imatge de l’escriptor més polític del segle XX tenint cura del seu jardí va trasbalsar l’assagista i la va portar a rellegir 1984 o La revolta dels animals amb uns altres ulls, buscant-hi l’amant de la naturalesa , i efectivament va descobrir que Orwell portava un diari sobre el jardí on anotava detalls de l’evolució de les plantes: “Avui la farigola s’ha ennegrit, avui s’han congelat les dàlies”, detalls, instants, anotacions aparentment deslligades del món o la política. Com apunta Solnit: “si veus el camp com un lloc de descans i respir, probablement no ets pagès”. Orwell tampoc ho era, potser per això li dedicà pensaments, reflexions i pàgines de gran bellesa. El seu amor per la natura era senzill i tendre, honest, perquè, com ens adverteix Solnit, l’amor per la natura pot ser també pervers: “Potser es pot estimar la natura de manera virtuosa, però l’amor a la natura no és cap garantia de virtut”. Els reis absolutistes, Stalin, Hitler, tots ells admiraren la natura i van fer construir jardins, i tanmateix...

Tornem a Solnit. Com deia adés, llegir els assaigs de Solnit vol dir viatjar d’un lloc i d’un moment històric a un altre, res no segueix un ordre ortodox, sinó que el text salta d’un tema a un altre, d’un títol i una lectura a una reflexió, d’un paisatge a un record, a una associació d’idees, d’un encontre i una conversa a una recerca... I viceversa. D’alguna manera la seua escriptura destil·la subtilment el procés, el camí traçat per arribar fins al final.

Sense saber on aniràs a parar, what is next?, segueixes la lectura engrescada, intrigada i sense perdre-hi el fil. Així ocorre que en Les roses d’Orwell anem d’un detall de la vida d’Orwell a un fresc sobre la Guerra Civil espanyola, perquè com ha escrit Marina Espasa: “Solnit defensa la llibertat de pensament i la no jerarquització dels continguts, i escriu convençuda que la lectura és una petita excursió que du per caminois secundaris fins a algun rierol inesperat”. 

El llibre també se’n va per molts altres camins, anàrquic i lliure, com és Solnit i com ho és el seu “no biografiat” Orwell, i explica la presència de les roses en l’art i en la moda, ens parla del poema “una rosa és una rosa”, i dels conreus industrials de roses a Colòmbia, Kènia i Etiòpia, i el monopoli del comerç floral. Cap al final, torna a l’Orwell afeblit i vidu, malalt de tuberculosi i escrivint 1984. Potser són les pàgines més intenses i corprenedores. Però també quan dialoga amb Margaret Atwood i Octavia Butler, a partir d’El conte de la serventa, connectant-les amb Orwell: amb tot allò que el totalitarisme destrueix i se’n du per davant, com un torrent d’ aigua enfangada que acaba amb la consciència, l’experiència o la vida viscuda en plenitud, les quals estaven també al cor dels valors polítics d’Orwell. 

I tornant a Orwell, defensar el pa i les roses –como deia el lema sufragista i del moviment obrer, “pa i roses” i com ell féu– és fer política, és defensar el dret dels pobres a admirar-se, també ells, de la bellesa, a prendre uns minuts de vida per a contemplar, és el dret a una vida no embrutida, sinó amb dosis d’humanitat, com ara mirar i olorar una rosa per un instant, coses que la tornen més suportable. Parar un moment, no fer res, enlairar la mirada, escoltar els ocells o olorar la flaire de les flors: tot això, segons on i com, han estat “privilegis burgesos”, o de rics. A més de defensar el pa, com manaven les consignes revolucionàries, calia defensar la bellesa i les roses també per als pobres. Amb Solnit veiem un Orwell que agafa unes tisores de podar i somriu, mentre pensa que la gent, a banda de poder menjar, té dret a tenir roses, a una existència en la qual la bellesa, el plaer, l’amor per les petites coses siguen possibles.

L’excusa és la rosa, i així comença el llibre: “La primavera de 1936 un escriptor va plantar rosers”, però Solnit va molt més enllà i posiciona Orwell en una guerra cultural que encara avui s’arrossega, que és “la crítica a una esquerra política que menysprea la necessitat de plaer, el joc, l’art sense pedagogia o la diversitat estètica, perquè ho considera contrarevolucionari, burgès i, en definitiva, inútil”. Aquests rosers van ser igual d’importants en l’obra de l’escriptor que els totalitarismes del segle XX. 

Connectada a la literatura, la vida i el pensament d’Orwell, Solnit defensa que “escriure o pensar en plantes és escriure o pensar en la vida, en la bellesa d’avui i en l’esperança de demà, i que té a veure amb crear alguna cosa per a aquells que  vindran darrere nostre i que, per tant, no està lluny de l’activisme polític d’un idealista o revolucionari”. La humanitat fins al darrer moment, i ho enllaça amb allò que Orwell explica sobre la visió d’un condemnat a  mort a Birmània que esquiva un toll abans de ser executat, per tal de no tacar-se... Humanitat fins al darrer moment.  

Rigor històric i bellesa literària

Les roses d’Orwell gira al voltant de la vida i l’obra de George Orwell, però de fet és un assaig sobre el temps que a ell li va tocar viure, la història, la política, i també les contradiccions d’avui i l’esperança més enllà de l’escriptor. Solnit es mira Orwell, un dels seus referents, des d’una perspectiva molt concreta: la de la seua passió per la jardineria, i li atorga a les roses tot un poder estètic, polític i històric, no són flors burgeses i innòcues, i Solnit ho demostra amb rigor i bellesa literària: “Sempre he considerat –escriu– que és un repte, així com una obligació, treballar cenyint-me als fets, i crec que un escriptor de no-ficció pot trobar prou camp per córrer sense esbiaixar-los ni falsejar-los”

Un altre Orwell

En l’imaginari col·lectiu Orwell és un personatge quasi profètic que va utilitzar la ficció per denunciar escenaris polítics totalitaris. Però Orwell és moltes més coses, és assagista, crític literari, un periodista sobre el terreny, amunt i avall pels carrers, com en Sense ni cinc a París i Londres i Coming Up for Air, contant les misèries que hi veu, és testimoni de primera mà de fets històrics com La Guerra Civil, en parla en Homenatge a Catalunya, i és un home pacient que observa la natura. Voilà on Solnit s’atura amb una delectança especial: en un Orwell que ensumava la natura, que se’n nodria i tenia cura de les seues roses i plantes, i que n’escriu en els seus assajos, però també en 1984 on, eclipsats per la distopia política, brollen els moments d’èxtasi o les descripcions sensorials com a símbol de la darrera llibertat. Al capdavall, les roses tenen molts matisos polítics.

Heus aquí un llibre sorprenent, intens, inclassificable, nodrit de detalls i idees, escrit per una assagista i crítica literària que reflexiona amb bellesa, perquè a Solnit els llibres dels quals parla, li serveixen per anar molt més enllà, amb una bellesa que, com ella escriu: “no només és formal, i no la trobem només en les qualitats superficials que resulten atractives a l’ull o a l’orella; la trobem en els patrons de significat, en la innovació en els valors i en els vincles amb la vida que duu el lector i el món que vol veure [...] Orwell sentia passió per la bellesa dels gestos i les intencions, els ideals i l’idealisme quan els veia, i va ser defensant-los que va invertir bona part de la seva vida”.

Rebecca Solnit rellegeix Orwell i ens mostra les seues inquietuds i reflexions a propòsit del ritme, el tempo de les coses: el ritme de les flors, del jardí, i el de l’escriptura: “Un jardí ofereix el contrari de les incerteses etèries de l’escriptura. És vívid en tots els sentits, és un espai d’esforç físic, d’embrutar-se de la millor manera i més literal, una oportunitat per veure resultats immediats i indiscutibles. (…) En un temps de mentides i il·lusions, el jardí és una manera de posar arrels al terreny dels processos de creixement i del pas del temps, a les regles de la física, la meteorologia, la hidrologia i la biologia, i al terreny dels sentits”. 

Orwell i Solnit troben el seu equilibri en aquesta balança, entre el pa i les roses, entre el jardí i l’escriptura, perquè tots dos saben incloure allò gran en allò quotidià i fornir de qualitat sensorial les grans idees sense que aquests dos mons siguin necessàriament oposats. Per què renunciar a la bellesa i als plaers? Com ha dit Solnit “tot prenent-se el pa molt seriosament, Orwell encara trobava en les roses alguna cosa que valia la pena defensar”. I amb aquesta visió, Les roses d’Orwell és un homenatge a l’escriptor, però també al dret a la bellesa i al plaers senzills de la vida.

Amb tot, un goig de lectura i un goig resseguir el catàleg d‘Angle Editorial, on Solnit, a l’igual que Annie Ernaux, han estat dues apostes clau, entre tantes, de la seua editora Rosa Rey i tot un equip consolidat. De fet, estem davant d’un segell que ha apostat amb convenciment i tossuderia per la literatura d’autores i, en especial, pel gènere autobiogràfic i l’auto-ficció, “Una aposta –apunta Rosa Rey– que no és inconscient. Res no ho és. He posat molt d’esforç en la tria de diverses autores perquè m’interessen com a lectora i com a editora”. No cal dir més...