Quan el carrer ens feia lliures i iguals

Podria dissimular i dir que he rellegit Matèria de Bretanya, l’obra mestra de Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927-València, 2009), però seré honesta amb la memòria de l’autora, amb els lectors i amb mi mateixa, i diré que finalment l’he llegida i he saldat un compte pendent des de fa anys. Com va escriure Schopenhauer: “estaria bé comprar llibres, si es pogués comprar prou temps per a llegir-los, però sovint es confon la compra de llibres amb l’apropiació del seu contingut.” Per sort, no ha estat el cas. 

Conec el llibre i l’autora des del temps d’institut, ja fa dècades, en canvi, no puc recordar per quina raó no la vaig llegir aleshores, just quan descobria  Rodoreda, Clara-Simó, Estellés, Calders, Llorenç de Villalonga, Lozano, Fuster i tants altres autors i autores. Aquest deute, i unes altres coincidències –entre elles el record d’una xerrada apassionada de Joan Borja a Altea sobre la prosa daurada de remembrances de Carmelina, un passeig nocturn pel poble i les converses amb Maria Lacueva sobre el seu llibre Dones fortes– m’han dut a llegir aquests dies Matèria de Bretanya. Que enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedique l’any a Carmelina Sánchez-Cutillas té i no té a veure-hi. Me’n refie de les commemoracions, sobretot de les pòstumes, perquè sospite que vivim en un país i una cultura on sovint cal morir-se per poder “ressuscitar” entre els vius i la seua memòria.

Si tenim en compte, a més, que en el cas valencià l’escriptura memorialista no és un tradició especialment arrelada, i molt menys encara escrita per dones, el llegat de Matèria de Bretanya –una de les primeres obres nostrades de memòries amb aires literaris europeus i moderns– encara té més mèrit. Per tot això, i per la grandesa dels temes tractats, contats amb senzillesa i explicats a través d’aquells “fets lleugers, coses menudes que venien a nosaltres i en acabant es fonien silenciosament i lenta”, aquesta llibre ha esdevingut un punt de partença clau, alhora modern i actual,  capaç d’apuntar  –quan no apuntalar– una tradició, encara una mica verge, en la literatura dels valencians.  Després n’han vingut altres, de llibres memorialistes, però amb compta gotes. Com ha escrit Joan Borja: “[...] en una literatura sovint dubitativa com la nostra potser convé, de tant en tant, disposar d’unes poques certeses degudament consensuades i emfasitzades. I crec que una no menor és que, al costat de referents tan consolidats com els de Valor, Fuster, Sanchis i Estellés, ha arribat l’hora de reconéixer l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas –veritable as de cors, en el repòquer perfecte– com un referent incontestable en el cànon de la literatura catalana contemporània al País Valencià.” Per això, conscientment o inconscient, els llibres de memòries que han aparegut en els darrers anys, com ara ben recentment Les petjades del temps, de Rosa Serrano, Tots els camins, de Joan Francesc Mira, o Els fantàstics setanta 1969-1974, de Josep Piera, beuen tots del llegat de Sánchez-Cutillas, cadascú amb el seu estil, ritme, i algun, amb uns oblits imperdonables. Els bons lectors ja m’entendran. 

Escrivia T. S. Eliot en Tradition and the Individual Talent: “El sentit històric impulsa a escriure no únicament amb el sentit de la pròpia generació, sinó amb el sentiment que tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani. Aquest sentit històric, que és un sentit tant del que és intemporal com del que és temporal, és el que fa tradicional un escriptor. I és, també, el que fa un escriptor més agudament conscient del seu lloc en el temps i de la pròpia contemporaneïtat”. Al recer de les paraules d’aquest gran crític i poeta, Carmelina va ser, sense dubte, una escriptora tradicional, ben conscient del seu lloc i el seu moment.

Jo que em confesse una lectora amb feblesa pels dietaris i els llibres les memòries, aprofitaré que recentment he llegit les nou-centes pàgines del primer volum de memòries d’Aurora Bertrana per tal d’establir paral·lelismes i contrastos: començaré senyalant que Bertrana publicà el seu primer volum de memòries el 1973 als vuitanta-un anys, just un any abans de morir, i en canvi, Matèria de Bretanya, que veié la llum tres anys després, el 1976, ho va fer de la mà d’una dona que tot just encetava la maduresa. 

D’altra banda, si Bertrana dels viatges i els records, en feia cròniques, un relat amb tints de periodístic, una mena de reportatge històric, alhora que, en ocasions, personal i íntim, arrebossat, de tant en tant, d’un lirisme magnífic, Carmelina Sánchez-Cutillas, de la seua infantesa a Altea (La Marina Alta), en creà uns relats quasi fantàstics, mig màgics, estampes d’una època, totes amb un ritme, una durada mesurada, pensada i intencionada. Vint-i-nou capítols que arrodoneixen un llibre breu, però intens. Una novel·la de records, o records novel·lats, escrita a consciència i amb consciència, la d’una dona rebel testimoni d’un temps robat i anorreat per la violència de la història d’Espanya. Amb una idea molt clara del que ella, l’autora buscava: provocar en el lector un efecte visual, una mena flash o tel oníric, un acompanyament entre ombres, unit a l’encanteri del tour de forces entre la veu de la xiqueta que viu i l’adulta que evoca allò viscut. ¿Qui ens parla a cada moment? La resposta està en joc intencionadament en Matèria de Bretanya.

Tanque els ulls i evoque la música i la veu de Carmelina duent-me de la mà amb fermesa i delicadesa per un univers passat, llunyà, fet present a través de les imatges rememorades, de les remembrances, com ella en diu. L’ambigüitat en la veu dóna encara més llum, encant i misteri al relat. Com ha escrit Joan Borja  –admirador i coneixedor de l’obra i d’Altea, el seu poble natal– en llegir Matèria de Bretanya hi “reconeixereu una immarcescible eficàcia a l’hora d’embolcallar-nos en una vellutada, diligent i colpidora boirina de sensacions.” 

Proses poètiques, un llibre de memòries, una novel·la d’auto ficció, “un grapat de fulls” en diu l’autora, i tot el que vulguem etiquetar i divagar, però per sobre de tot això, un clàssic de la literatura catalana contemporània perquè amb independència del pas del temps –com ocorre amb les memòries de Bertrana– “preserva indemne la facultat de furgar consciències, despertar sensacions i provocar emocions”. 

Amb el record de la rebel·lia, que de rebel, ja ho era de nina, quan intuïa que ella no pertanyia a aquell món encotillat per dones religioses de moral estreta, com el de Les comandantes o La tia Agnamaria, sinó a un món on, com li deia el seu avi,  “la imaginació era lliure” és la xiqueta Carmelina la que pren veu amb una estratègia que li dona cos, potència i credibilitat a la història: un vaivé des del candor infantil a la maduresa i el desengany d’una dona gran que s’hi retroba, mig amb el buit, mig amb la totalitat recordada. Com si hagués tornat al paradís perdut (perdut per a ella i per a tots aquells que li donaren forma) a fer les paus amb un passat que de tan bonic i llunyà, sembla somiat o mentida. Ja li ho deia l’avi: “en acabant els anys i els patiments ja ens faran posar els peus a terra”.

Matisava fa anys Montserrat Roig: “La mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món. Però encara és considerada una mirada subjectiva, com si totes les mirades no en fossin, de subjectives”. Siga per les raons que siga –excuses de mirada subjectiva o falta d’interés per un món de lletres amb major presència d’homes, i ara i ací trenque una llança a favor de Joan Borja– hem trigat un bon grapat d’anys a reconèixer la mirada literària de Carmelina Sánchez-Cutillas com mereix i s’escau. Hem tardat a treure-li la pols al seu potencial poètic –amb quatre llibres de poesia publicats i eclipsats en part per la seua gran obra en prosa– i a valorar el seu sentit analític, crític i rebel: “Aleshores jo no podia entendre que allò era el meu primer desig de rebel·lió, desig que quan el sentim sense conéixer-lo encara ens fa tanta vergonya com el primer pecat” –escrivia en Matèria de Bretanya–. 

Aquesta rebel·lió amanida d’un humor subtil en una narració senzilla davant del món, literàriament recreat, previ a la Guerra Civil, dibuixa un poble, un univers social, encara ignorant de la tragèdia bèl·lica i de la dictadura franquista, però no per això absent, car l’amenaça apareix latent i sobrevolant el relat darrere de la imatge d’un núvol o una cendra gris que acabarà per cobrir-ho tot.

La burla, el desafiament a la mare i a les veïnes i tietes beates, la complicitat amb l’avi que l’esperonava a divagar: “imaginar era lliure en acabant els anys i els patiments ja ens faran posar els peus a terra”, i amb els personatges més humils del poble, els jocs de carrer amb xiquets i xiquetes veïnes –un temps i un espai on tots eren lliures i iguals– tot està tractat amb delicadesa i una ironia fina. Els detalls ínfims que col·locaven cadascú al seu lloc: “tots barrejats, rics i pobres, trepitjàvem les costeres amunt i avall amb por de tacar-nos els vestides. Però aquells que el duien d’almoina anaven de curt; faldilleta curta o pantalonet curt, com si la caritat no s’hagués pogut allargassar un poc més”. Al capdavall, la gran justícia la feia el carrer, on tots jugaven i oblidaven els seus llinatges. 

Però molt més enllà de l’enyor d’uns records d’infantesa cristal·litzats amb la força d’imatges i metàfores impagables, en Matèria de Bretanya hi ha la presència poderosa i bella de la nostra natura, la forma de treballar d’un poble, de viure-hi amb harmonia i respecte amb el seu voltant, amb veïns i veïnes –malgrat les hipocresies i desigualtats, que n’hi havia a manta– aquella harmonia que, ai las! penjava d’un fil, tal com l’autora ens fa entendre en el retrat polític, un poc burleta, que anuncia la tragèdia: “I tots els afanys del socialisme llur es fongueren amb el regal dels queviures als pobres inventats. Els membres del partit, tots gent major i reposada, deixaven córrer els dies asseguts a les cadires de boga del seu Casino i envoltats pel renou de les fitxes del xamelo, o pel de les cartes de la baralla quan escartejaven. Mentre la bandera que tant m’havia agradat quan la vaig veure per primera vegada penjava encara al vent i al sol de la plaça com si fos l’ensenya dels vençuts. Els altres sí. Els altres cridaven, viatjaven de poble en poble i escrivien els sermons que després llançarien sobre els caps dels veïns. I tenien de la seua part l’Església, personificada pel senyor rector i pel senyor vicari; i la Llei, representada per alguna parella de Civils, els quals es passejaven entre la gent mentre el salmaire de torn parlàs.” 

Aquell món que va sucumbir a la barbàrie de la guerra, a la batuda física i moral que aquesta suposà, a la foscor de les forces fàctiques, i en acabant, a la destrucció paisatgística de la modernitat i el desarrollisme més salvatges, aquell món és Matèria de Bretanya. Un benaurança i una felicitat perdudes –la de Carmelina i la de tot un poble–que “colpeja emocionalment el lector i l’impel·leix a reflexionar i replantejar valors essencials de la condició humana.”