Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

Vicent Alonso, l’home que mira, escolta i escriu

Vicent Alonso.

0

Vaig conèixer Vicent Alonso (Godella, 1948) fa una trentena d’anys, quan ell era molt jove, i jo encara més. Eren els anys noranta, acabàvem d’encetar dècada i hi havia moltes coses per fer, i curiosament també avui n’hi ha. En aquell moment jo era una estudiant de periodisme que sentia una inclinació forta i manifesta per la literatura i el periodisme cultural. Potser per això, la colla dels Vicents (així els vaig batejar jo, eren Vicent Alonso, Vicent Raga, tristament desaparegut, i Vicent Berenguer), junt amb Josep Iborra, que també ens deixà fa una anys, em van convidar a formar equip amb ells per tal de posar en marxa una revista de llibres que es diria Caràcters. Aquella en seria l’època fundacional, la primera època, d’un projecte on dipositàrem força expectatives i il·lusions per part nostra. Tanmateix, les promeses i bones intencions d’ajuda per part d’algunes instàncies de l’Administració del moment quedaren en un no-res o en ben poc.

Contada l’anècdota, diré que d’aquells anys recorde un Vicent Alonso més aviat callat, un home culte de mirada misteriosa i penetrant, un poc desconcertant, irònic de manera puntual i amb un humor a la carta –no debades és de l’Horta. Un professor i escriptor que escoltava més que no parlava, però que tenia la paraula justa, precisa i mesurada. Vicent Alonso Catalina és un home de paraules, de lletres, a la manera dels francesos –tal com l’ha retratat Gustau Muñoz en l’Espill d’un temps– aquesta tradició literària francesa que Alonso tant ha llegit i admira i coneix amb profunditat.

Vicent Alonso és, doncs, un escriptor polièdric, de moltes i variades dimensions i cares: poeta de versos contundents, assagista –notablement dietarista i articulista– i un traductor reconegut –com ho prova la seua traducció dels tres volums, l’obra completa, dels Assaigs de Montaigne per a Proa, però també les traduccions de Baudelaire i de Tristan Tzara. Les seues passions no s’aturen ací, sinó que per professió i dedicació personal Vicent Alonso és un estudiós de la narrativa catalana en el sentit més ampli de la paraula, com és ara el cas de les seues investigacions i treballs, fruit d’una tesi doctoral, sobre l’escriptor Ernest Martínez Ferrando (València 1891-1965) i la seua obra narrativa.

Bon lector i coneixedor dels nostres autors, dels clàssics i dels més contemporanis, però també d’altres literatures, Vicent Alonso ha estat fugaç director literari a l’editorial Tres i Quatre, on va posar en marxa una col·lecció narrativa i, posteriorment, creador de la col·lecció Valències, amb Tàndem, on va seleccionar i publicar diverses novel·les, incloent traduccions, algunes molt encertades.

Arribada a aquest punt, revise allò que he escrit i em fa la sensació que parle d’una època ben llunyana i d’un Vicent un tant absent avui, cosa que no és exactament així, si bé hi ha matisos que ara tractaré d’esbossar.

Vicent, home discret, treballador incansable, lector culte i professor estimat per unes quantes fornades de filòlegs –ja fa més d’una dècada que es va retirar de l’ensenyament– viu des de fa bastants anys a Picassent, l’Horta Sud, una vida tranquil·la, lluny del trànsit i de tota mena de remor pròpia de la ciutat. Potser és per això, per aquesta calma buscada i ben trobada, que Alonso es deixa veure poc per València, pels cercles literaris, on en altres èpoques estava ben present. Tanmateix, aquesta absència física no vol dir, ni molt menys, que estiga desaparegut d’escena, perquè Vicent no ha deixat mai d’escriure, de fer feina i de publicar versos, estudis, articles i crítica literària –primer en el Quadern del diari El País, recollits en el llibre A manera de tascó i després en aquest mateix diari–. A més, en els darrers anys ha forjat dos llibres de poemes, Vinces (2017) i el recentment aparegut, Han fugit les merles de març, un llibre d’una factura preciosa i un disseny impecable, a càrrec de l’editorial Balbec, on la veu poètica de Vicent Alonso brolla amb força, embolcallada de cert pessimisme, amb imatges de gran bellesa. Un llibre que fa balanç, com el mateix títol d’un del poemes, Balanç: «El pes del que has rebut feliç i a punt/ de partir, convidat pel que entreveus/ entre imatges astutes: rostres imprecisos/ l’escalfor plaent d’un bosc inquiet».

Han fugit les merles de març és un llibre que va nàixer per un encàrrec editorial. Ho explica Vicent quan em conta que “ a l’igual que li ocorre a molts contistes, era el cas de Calders, si bé no el de Martínez Ferrando, els contistes van escrivint contes i finalment els reuneixen, i semblant passa amb els poetes i el llibres de poemes”. Jo anava fent poemes –diu– perquè m’ho demanava el cos i en fer-me una proposta editorial em vaig posar a revisar i a triar. I llavors va ser quan vaig introduir la cita inicial de John Cheerver i ella em va donar el to i el fil per a arrodonir el recull, cosa que vaig fer en quatre o cinc mesos, ben intensos, a l’ombra de la pandèmia”.

Hi ha en aquest poemari, com el mateix autor comenta, un intent d’apartar-se del passat biogràfic, de suggerir-lo amb subtilesa, per a arribar a una reflexió sobre la vida humana i la seua caducitat, un dels grans temes de la poesia. “Ara mateix –em diu Vicent– estic llegint el dietari de Chirbes, i trobe que hi diu una cosa preciosa. Ve a dir que totes les històries s’escriuen des del final. La vida és una novel·la inacabada”.

El passat està present en imatges belles i senzilles d’infantesa i de joventut, com ara el poema “Pont de fusta”, on l’autor evoca la línia de Bétera del “trenet” que deixava els visitants i estudiants a la capitat, a l’estació del pont de Fusta, ben a prop de la Porta de Serrans. Vicent venia de Godella, on va pastar durant molts anys –mai millor dit, sent fill de foners– unes quantes llandes de records bonics, de gestos quotidians. L’evocació d’aquell forn familiar està present al poema “Carrer Salvador Giner, 35”: «Soroll de llandes, cistelles de pa calent / la brisa que m’alleuja l’estiu i la joia/ que llueix brusa blanca, llavis de maduixa [...] Aromes de pinassa, les ombres miolen:/ també les hores són els llocs viscuts./ Ja devoren les flames la cambra on vaig nàixer.» I no menys present està la natura, una natura propera i amable, de paisatges sovint conreats per la mà de l’home, però també la força d’altres paisatges admirats i la mar, propera i impenitent, com a metàfora de la tenacitat i l’obsessió humana: “Obstinats com les ones d’una mar esquerpa/ arriben i es desfan; ensopeguen amb murs/ que els obliga al retorn i els fa perennes”.

Resseguint aquests darrers pomes de Vicent Alonso hom percep que el poeta conforma amb ells una cartografia del passat que amara el present i que no voldria deixar de creure en el futur, malgrat l’enyor dels paisatges, dels somnis, de les il·lusions i de la innocència, i de certa dificultat per a reconèixer-se en els records ben llunyans: «Entre penombres/ fins els túnels breus de la felicitat/ esdevenen absències supèrflues.»

El temps, la memòria i la renovació constant ocupen un lloc important, com ara al poema “Espurna”: “Val més l’espurna que el foc: ens sorprèn/ i al cel fosc encén noves constel·lacions./ Queda’t entre les branques fins que els estels brillen». De fet, el misteri de la memòria, no sempre fidel als fets, agafa les regnes del to del poemari: «La memòria és sàvia: transporta fets/ però també els litigis que generen».

L’obra narrativa completa de Ernest Martínez Ferrando, entre la Història i les històries

L’arribada del poemari Han fugit les merles de març ha coincidit, d’altra banda, amb la benvinguda al treball ambiciós i rigorós d’edició a càrrec de Vicent Alonso del llibre Ernest Martínez Ferrando Obra narrativa completa dins de la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, la mítica col·lecció fundada per Joan Fuster, qui en va ser director durant uns anys, i que actualment dirigeixen Enric Sòria i Vicent J. Escartí.

Tal com ja havia fet el mateix Alonso en el volum 26 de la mateixa col·lecció, Històries i Fantasies de Martínez Ferrando, de nou aquest volum ve acompanyat d’un treball acurat i minuciós d’edició i un estudi introductori tan ben tramat i atractiu que quan el llegeixes, tens la sensació d’estar llegint la crònica d’una època i uns protagonistes ja històrics. Un estudi suggeridor que convida a la lectura dels contes i narracions de Martínez Ferrando. I això és així perquè Alonso maneja una prosa impecable i coneix l’autor, la seua obra i l’època, al detall, de manera que en aquesta entrada preliminar als textos propis de l’escriptor valencià ens introdueix en la seua obra i el context històric amb una narració de bon estil –un petit assaig exhaustivament documentat i ben atractiu de llegir– que està ben lluny de ser un estudi erudit de lectura esquerpa, la qual cosa, sempre és d’agrair...

Alonso ens situa en el personatge i en l’època, aquells escriptors que van ser els coetanis de Martínez Ferrando i que van parlar d’ell, sovint bé. Es refereix a Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors, qui dedicà una de les seus gloses a l’escriptor valencià que havia sorprès agradablement la crítica catalana, o Josep Pla, qui va escriure sobre la sensibilitat d’Ernest Martínez Ferrando: “es un hombre capaz de expressar con claridad, de provocar que emerjan todo lo más límpidament possible a la superficie las sensaciones totalment obscuras que el contacto con la vida exterior produce en su sensibilidad”. Queda clar que l’autor valencià es mogué entre els personatges de primera fila de la literatura del moment, com els ja esmentats, però també Carles Riba i Carles Soldevila, entre altres. Era historiador i arxiver, destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, durant molts anys, a Barcelona.

D’altra banda, i com és d’esperar, també en tingué, de crítics i detractors, sobretot a casa. Fou el cas d’Almela i Vives, que l’acusava d’haver-se acomodat i deixar seduït per les regles culturals de Catalunya, i no aportar la seua valuosa col·laboració al ressorgiment de la cultura valenciana. Està clar que alguns desitjaven veure’l con un desertor de la causa valencianista. No de bades Martínez Ferrando es queixà anys més tard de la contrarietat de “ser valencià a Catalunya i català a València”.

No hi ha dubte, però, que Ernest Martínez Ferrando va ser un puntal clau del valencianisme cultural de principis del segle XX dins d’una tradició familiar. Es parlava fins i tot de “La Trinitat Martínez Ferrando, amb aquest nom es referia un article publicat en el diari La Publicitat de Barcelona el 1923 al tres germans Martínez Ferrando: Eduard, Daniel, i Ernest. Com explica Vicent Alonso: “aquest article recollia l’esperit de la família: son pare fou el secretari general de la Universitat de València i ells van nàixer i es van criar en un ambient culte i proper al valencianisme”. Tots tres van estar molt implicats en la causa del valencianisme de l’època: a Eduard –que fou polític i publicà molts articles– el matà un tramvia perquè estava sord, Daniel, era el poeta, amb prou llibres publicats i finalment se n’anà a Mallorca i acabà per passar-se al castellà, i Ernest, fou l’historiador i contista. Ernest, però, deixà València aviat per anar a viure a Barcelona, on s’integrà en la mítica tertúlia del doctor Quim Borralleras, a l’Ateneu barceloní, el rovell de l’ou de la cultura catalana del moment.

En aquell context, es forja un escriptor i historiador que s’adscriu al noucentisme, un home amb una posició important a Barcelona i fidel al valencianisme que més tard enllaçaria amb Fuster. És l’any 1918 i Ernest obté una plaça a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Passats uns anys, començada la Guerra, el 1936 n’esdevingué el director de manera un tant accidental, en substitució de Ferran Valls i Taverner, i finalment, acabada la Guerra, s’hi quedà definitivament i passà els tràmits de depuració, potser amb ajuda de Ferran Valls, com sospita i comenta Vicent. “De fet –diu– visqué allà, a prop l’arxiu, al costat de la Catedral, fins que es va jubilar i tornà a València. I ací començà una altra època que donaria molt que parlar...”

Martínez Ferrando faria a Barcelona la seua carrera literària. S’hi havia integrat en la vida intel·lectual dels anys vint i trenta amb total naturalitat, entrant i eixint de l’Ateneu, i fou immers en aquest ambient que va ser guardonat amb el prestigiós Premi Creixells per la seua primera i darrera novel·la Una dona s’atura en el camí, el 1935, la qual cosa li va donar una projecció i una notorietat pública, però també molts motius de reflexió. En aquest sentit, Martínez Ferrando –que era un autor bastant autocrític– va deixar clar des del primer moment que no és que fos una novel·la dolenta, sinó que senzillament no era una novel·la, i ho reivindica obertament en el periòdic La Rambla de Catalunya el 1935, quan deia que el seu món era el de la narrativa breu, el del conte: “[...] em sento més decantat cap al conte que cap a la novel·la, i amb això sembla que estic en pugna amb l’opinió catalana. El conte és vist entre nosaltres amb desdeny, com un gènere banal...perquè es curt. Hom fa una qüestió de dimensió i no de qualitat. [...] Una cosa és el conte i una altra cosa la novel·la. La tècnica és diferent. De cap manera s’ha de pensar que el conte sigui una alenada insuficient...Quina equivocació! Un conte és un gènere literari en si mateix [...] També jo prefereixo els contes de Maupassant i Txejov, per exemple, a llurs novel·les”. Val a dir que l’autor que havia començat escrivint proses, narracions de cert to poètic, va anar evolucionant cada vegada més cap al relat, el conte modern, en un context literari en què la qüestió de gènere, contes, proses, novel·les era un dels debats més actuals i engrescats, amb una atenció especial a la necessitat i la manca d’una novel·la, entesa com la novel·la francesa i russa del segle XIX i principis del XX, dins de la literatura catalana.

Fer història des d’una concepció literària

Amb aquesta conversa literària amb Ventura Plana en La Rambla l’autor posava els punts sobre les is. I encara més, anunciava una etapa venidora a partir del 1936, ja començada en el passat, perquè sempre va compatibilitzar la literatura amb la seua carrera com a arxiver i historiador, una etapa en què, donades les circumstàncies de postguerra, es dedicà a la historiografia amb major intensitat però sense abandonar la vessant més literària de narrador, que molt hàbilment, va saber incorporar als seus treballs sobre grans personatges històrics. Prova d’aquella deriva són seus treballs d’investigació historiogràfica i biogràfica, com ara Pere de Portugal, “rei dels catalans”, vist a través dels registres de la seua Cancelleria, La tràgica història dels reis de Mallorca, Jaume II o el seny català, o El Puig de Santa Maria. Una evocació de la Reconquesta, aquest darrer recentment reeditat per Santi Cortés. Tal com explica Vicent Alonso, “són unes biografies tan ben escrites, fascinants i apassionades que semblen novel·les, és una pena que no siguen més conegudes i llegides”.

Aquesta era l’altra vessant de la seua trajectòria intel·lectual de l’autor que “ja no cessarà fins a la fi dels seus dies i que conviurà ben naturalment amb el narrador perquè tots els llibres i articles que produirà en aquesta direcció de deixen mai de banda la voluntat literària en favor d’una altra més acadèmica”. Ernest Martínez Ferrando era un escriptor amb “cosmovisió literària”, al punt que fou capaç de traure llum i vida als personatges històrics, en lloc d’embalsamar-los en estudis feixucs.

Poc després vindria la Guerra Civil, l’autor va interrompre bruscament la seua producció literària, de manera que el període que va des del 1918 fins al 1936 constitueix el marc temporal central de la seua producció. Abans, però, de passar pàgina a aquells anys desoladors, és de justícia recordar que Martínez Ferrando va dirigir les tasques de salvament de documents importants de l’Arxiu durant la Guerra. Els anys difícils estaven al caure, i un gran silenci després de la Guerra...

Ni la distància geogràfica, ni la Guerra van fer que Martínez Ferrando perdés mai el contacte amb València. Li venia de família, i així va viure, fidel al valencianisme que enllaçaria amb Joan Fuster, amb qui va mantenir una correspondència important des del desembre de 1950 fins al setembre de 1965, la qual, tal com indica Alonso –responsable de l’edició i la introducció a Joan Fuster. Correspondència III (Ernest Martínez Ferrando)dóna compte de la relació intel·lectual i amistosa que mantingueren i justifica de sobres el pes de les opinions manifestades per l’assagista de Sueca en l‘article dedicat a la seua memòria “[...] Por primera vez desde el siglo XV, un literato valenciano ingresaba en la normalidad de la literatura de su idioma. Los renacentistas se quedaron a medio camino. El entró de pleno en el juego sin ningún handicap regional o regionalista[...] “

Tenint tot això en ment, i tantes altres anècdotes i fets crucials que Vicent Alonso coneix i desgrana en aquesta edició de l’obra completa de l’autor valencià, podem dir que ha fet ara i ací un exercici de clarificació de la significació literària, cultural, política i humana d’Ernest Martínez Ferrando en un volum d’una edició magnífica, dins d’una col·lecció ja clàssica, que posa a l’abast dels lectors les darreres versions de les seus proses, contes i altres, que el mateix autor va rellegir i reescriure a través dels anys.

Com apuntava adés, el rigor documental, amanit amb la bona prosa d’Alonso, conviden a llegir i rellegir l’obra d’Ernest Martínez Ferrando i a aprofundir en la seua narrativa i la seua personalitat, protagonista d’una crònica històrica i literària que posa llum en la penombra d’una època i sobre un personatge literari molt destacat, que hem de valorar com cal.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
29 de octubre de 2021 - 12:02 h

Descubre nuestras apps

stats