Vicent Flor: “El terme ‘mena’ és una manera de deshumanitzar l’altre”

Vicent Flor (València, 1971) és sociòleg, gestor cultural com a director de la Institució Alfons el Magnànim i assagista. Com a autor ha publicat diverses obres de no-ficció sobre la identitat valenciana, centrades en l’anticatalanisme, en les relacions entre futbol i política i la corrupció. El 2021 s’inicia en la narrativa amb El carrer de Baix, premi Joanot Martorell de Gandia, una obra amb tints autobiogràfics en què aborda el curt trajecte vital d’un menor d’acolliment.

La novel·la, publicada per Edicions 62, segueix la història de Carles Font, un sociòleg valencià que adopta amb la seua parella un menor tutelat per la Generalitat Valenciana. El xiquet, Diogo, amb menys de deu anys ha patit dos abandons: el de la seua família biològica i el de la seua primera família d’acolliment, abans d’acabar a casa de Font, que intenta reconduir la seua situació. L’obra aborda les mancances en el sistema públic, la seua falta de recursos i les dificultats de les famílies, moltes de classes populars, per a enfrontar-se a situacions complexes.

Ha publicat abans diversos assajos i aquesta és la seua primera novel·la. Com ha sigut el canvi de gènere?

És una història que em cremava. He sigut pare d’acolliment i vaig intentar fer un assaig, però no m’eixia. El meu entorn em va plantejar incorporar-me a la narrativa i ara estic escrivint la segona novel·la.

També autoficció?

Té elements d’autoficció i elements de ficció clars. El meu fill d’acolliment és viu, seguisc amb la meua parella... En la segona, potser hi ha menys elements d’autoficció, però quan un narra sempre introdueix aquests elements. La realitat nodreix el narrador.

La història de Carles Font és un pretext per a parlar dels menors d’acolliment.

El tema estava en qui era el narrador. Si una tercera persona, el xiquet mateix... Al final, el narrador té la funció de connectar dues històries: la de Diogo, el xiquet; i la de Joan i l’amistat a la Vall de la Gallinera. Vaig pensar que la història del xiquet sola quedava massa dura, així que vaig connectar dues històries en capítols alterns: una és la de l’amor paternofilial i una altra la de l’amor de l’amistat. Crec que amb millors amics necessitaríem menys antidepressius.

Com a pare d’acolliment, i encara que el narrador ho explica en algun moment, què significa la paraula ‘mena’?

Bé, Diogo no és el que es coneix com un ‘mena’. ‘Mena’ és una manera de deshumanitzar l’altre. Quan deshumanitzem l’altre, hi ha més risc que cometem violència i atropellaments. Els nazis deshumanitzaven els jueus. Llavors no veus que parlem de xiquets que no tenen família i que en una societat civilitzada haurien de tindre suport institucional i social. Per drets humans i per egoisme, moltes societats es nodreixen de gent jove.

En aquest cas, el xiquet prové d’una família en què hi ha violència constant, amb una mare víctima de maltractaments. Tots els menors d’acolliment, que provenen d’entorns tan vulnerables, es fiquen en el mateix sac en els centres?

En la pràctica tenen dues possibilitats: centres de menors i famílies voluntàries. Els criteris, en benefici del menor, sempre solen ser que vagen amb una família. En el cas del llibre, són quatre germans situats en tres famílies, en què en uns quants casos les famílies renuncien. Aquests xiquets tenen més risc de ser abandonats novament. El protagonista té dos abandons en set anys: un de la família biològica i un altre de la família d’acolliment. Això és relativament freqüent, són xiquets trencats i és molt difícil que es recomponguen. En general, als 18 anys les institucions es desentenen d’ells.

Tots estan abocats a un entorn marginal, d’abandó o de delinqüència?

No necessàriament. Molts entren en famílies populars, estructurades i de classe mitjana.

Però aquest abandó, aquesta manera d’operar de les estructures...

Quan van mal donades, que és molt probable que vagen així, la cosa és mala d’arreglar. Els recursos no són suficients. El protagonista necessita un centre terapèutic pel seu consum de drogues, però no té plaça en un centre terapèutic. És una realitat que existeix.

Tant l’autor com el personatge són molt crítics amb el sistema d’acolliment. Què hi falla?

La narració s’emmarca en un moment en què està governant el Partit Popular i en què els menors interessen poc. Ara hi ha un cert consens en els especialistes en el fet que s’ha millorat, però cal tindre en compte que necessiten molts recursos i, encara amb això, les probabilitats d’èxit no són del 100%. Això fa que un siga crític amb el sistema, que s’ha d’afinar.

La família d’acolliment parla en algun moment que no sols hi ha un abandó cap al menor, sinó cap a ells mateixos quan necessiten recursos.

Les famílies en general estan soles, més enllà de poder acudir a un psicòleg. Molts xiquets tenen dificultats diagnosticades que requereixen més atenció. Diogo té un trastorn dissocial i un trastorn de vincle i el que es fa en aquest cas és pràcticament posar-li els recursos que qualsevol altre xiquet, un psicòleg i un psiquiatre, però necessiten més. Per exemple, una part dels fills de mares alcohòliques tenen la síndrome d’alcoholisme fetal, que pot generar problemes, danys neuronals. Moltes vegades la solució és el sistema repressiu: la presó o els centres, els antics reformatoris. He vist casos en què els professionals mèdics recomanen, davant la falta de recursos, un centre penitenciari de menors. I és un fracàs com a societat.

A vegades el sociòleg s’imposa al novel·lista.

(Riu) Soc sociòleg, se m’ha de notar. M’interessava poder tractar un problema social de què es parla poc.

Hi ha pocs textos de ficció sobre el tema...

Jo no n’he llegit cap. Pensava que era una manera d’arribar a més gent. Encara que com a novel·lista novell tinc molt a millorar. He de dir que al principi el sociòleg s’imposava més, però gràcies a les revisions editorials és més llegidor.

Hi ha un altre gran tema en el llibre: la paternitat. Tant el protagonista respecte el seu fill com respecte de son pare; un punt mitjà entre tots dos.

La figura del pare del narrador apareix per mostrar com a espill la diferència. És una relació més distant. A pesar que s’estableix una relació bastant pròxima, o això intenta Carles, no dona com a resultat que el xiquet tire avant. Els problemes no sempre són per falta de progenitors que eduquen. Volia fer una reflexió sobre la consciència que hi ha éssers humans que van per altres camins, que tindre una família que et vulga no fa que la resta funcione.

També és un pare que, quan té molta càrrega, necessita buscar un refugi, que acaba sent la Vall de Gallinera, perquè s’ofega a sa casa i en la seua vida. Hi ha molta pressió sobre la paternitat i la maternitat?

Crec que depén de com cada pare i mare s’ho prenga. Jo m’he implicat molt en l’educació i en la vida dels meus fills, volia mostrar una manera diferent de masculinitat, una atenció als seus fills. El pare biològic de Diogo se’n desentén. Històricament hi ha hagut més desatenció i ara hi ha una forma de més implicació. Crec que el millor que podem fer els homes per la igualtat és més fer que parlar. La paternitat compartida és una de les bones maneres.

Com afecta l’augment del discurs feminista les noves masculinitats i la paternitat?

Tinc unes quantes amigues que em diuen que, encara que les seues parelles són progressistes, encara hi ha una gran desigualtat en la paternitat i la maternitat. Fins i tot en famílies amb valors i equiparades laboralment. Potser per això estic rebent molts elogis de dones sobre la novel·la. Pense si als homes els interessa menys perquè aborda la paternitat.

El personatge reflexiona sobre aquest discurs.

Bé, ho intenta. És un home nascut el 1971, amb uns valors i una relació pare-fill diferent i distant. Hui hi ha relacions més afectives entre pares i fills.

Ha ensenyat el llibre al seu fill?

El vaig escriure perquè el llegira ell.