Vicent Marco Miranda, dignitat republicana

El 1980, don Vicent Peset Llorca em va presentar María Fernanda Mancebo, que preparava una tesi de doctorat sobre la Universitat de València entre 1923 i 1939, en què tenia un lloc transcendental la Federació Universitària Escolar (FUE). Ella em parlà d’unes memòries de Vicent Marco Miranda (Castelló de la Plana 1880-València1946), que conservaven els fills. Se’m va crear una enorme curiositat i, com que jo treballava en assumptes editorials, vaig demanar-li que consultés si la família voldria publicar-les. Van respondre un temps després, probablement el 1981 —començat amb l’intent de colp d’Estat de Milans, Tejero i molts altres— que ho consideraven prematur. L’olfacte polític dels fills de Marco Miranda, producte d’una dura experiència, potser va influir en la negativa.

Nou anys després, l’excel·lent periodista Julià García Candau va publicar uns articles en què narrava els episodis fonamentals en la trajectòria del personatge. Amb informacions directes familiars i molt aclaridores.

Per llegir la primera part d’aquelles memòries, calgué esperar al 2005 quan el Consell Valencià de Cultura publicà In illo tempore (1942), amb una introducció d’un dels fills, Félix Marco. El 2007 aparegué Cuatro gatos (Memorias 1939-1942), a cura de Vicent Franch. Com alguns altres papers encara inèdits, són textos redactats en alguns dels refugis successius en què l’autor s’hagué d’amagar fugint de la revenja franquista.

Amb tot això i amb estudis com ara la biografia que posteriorment li dedicà Francesc Viadel, la figura de Marco s’ha precisat i enriquit per a una observació actual.

Dic tot això, no per vici erudit, sinó per exemplificar les enormes dificultats amb què ha topat la reconstrucció d’unes mínimes informacions sobre persones i fets del nostre país que, lògicament, han volgut sempre soterrar els beneficiaris de la victòria en la Guerra Civil de 1936-1939.

D’altra banda, els escrits ja accessibles del periodista són de lectura molt interessant; contenen informacions que no es redueixen a l’òrbita política, ja que reconstrueixen tota una època i evoquen ambients i persones amb una gran habilitat literària per captar poderosament l’atenció ara mateix, després de tants anys.

Descobrint la política

En In illo tempore, Marco Miranda deixà constància de com als disset anys, encara a Borriana, el seu poble, es va sentir atret per l’anarquisme.

Les descripcions de Marco sobre els àcrates borrianencs són de gran interès per a entendre com els anarquistes es movien en la pràctica —durant els períodes pacífics—, en una població agrària d’activitat econòmica notable, gràcies a l’exportació tarongera.

Però ell es va orientar aviat, gràcies a una tradició familiar liberal i anticarlina, cap al republicanisme, si bé, com escriuria en una visió retrospectiva, «mi republicanismo se ha inclinado siempre a favor de las reivindicaciones obreras». Era una combinació que de vegades apareixia en dirigents blasquistes i en general en els partits radicals arreu d’Europa. En un article d’El Pueblo, anterior a la República —i la mostra val per tot un vestit—, Juli Just —futur diputat i, ja en guerra, ministre— trobava cosa natural que al casino republicà d’un poble de la Ribera, crec que Alginet, tinguessen a la paret, com a lars protectors i orientadors, un retrat de Blasco i un altre de Lenin. En la introducció d’In illo tempore, hi ha una fotografia en què apareix el jove Marco acompanyant Félix Azzati en una visita a Pablo Iglesias, que s’estava uns dies a Bunyol.

El republicanisme tenia una gran vivacitat al nostre país, si bé mai ni tan sols va intentar seriosament de constituir organismes polítics coordinats, de Vinaròs fins a Oriola. Hi havia grups distints i enfrontats, però mantingueren l’estructura i els feus provincials i provincians.

Així actuaven els grups de l’estat que reconeixien com a líder destacat Alejandro Lerroux. Cada província s’organitzava entorn d’algun periòdic i d’alguna personalitat més o menys rellevant. El nucli de Borriana tenia un setmanari on Marco féu les primeres armes com a periodista polític.

No era prou per a ell i marxà a València, confiant que a la capital del país trobaria estabilitat professional i un escenari més adequat per a les ambicions polítiques, encara poc formulades però probablement ben vives en la seua imaginació. Ja no era un jove: tenia més de vint-i-cinc anys, una edat que per a les pautes de l’època es podia considerar de maduresa, d’una maduresa frustrant, perquè encara no es podia ni mantenir econòmicament tot sol.

Si aquelles idees de superació professional i política rondaven pel cap de Marco Miranda, a València va poder materialitzar-les sobre la base d’un treball mantingut i constant, i probablement d’una permanent vigilància per no ser desplaçat per algun competidor. La història interna del blasquisme, les llistes electorals o determinades signatures al diari El Pueblo, òrgan del partit, mostren que no eren rivals el que faltava.

L’arribada de Marco a València es produí en un moment crucial per al moviment polític creat per Vicent Blasco Ibáñez i que per sempre seria identificat amb el nom del seu promotor: el blasquisme. L’espai que ocupava li’l disputaven altres grups republicans, i en aquell moment era motiu de bregues contínues arran de l’escissió creada per Rodrigo Soriano, un aventurer que havia captat la possibilitat que Blasco estigués desitjant deixar la política activa, sobretot a València, i obrir-se a altres perspectives, com a escriptor ja de gran èxit.

En aquelles circumstàncies, el lloc de Blasco al front del partit i d’El Pueblo, fundat també per ell, passaria a Fèlix Azzati, amb qui Marco va aconseguir llocs de confiança, si bé la seua relació viuria dificultats d’importància. El primer esglaó per a Marco, a banda l’ingrés a la redacció del diari, fou la Joventut Republicana, que arribà a presidir.

La dictadura de Primo de Rivera

Seguir a través del seu testimoni escrit les aventures polítiques inicials de Marco, en una València tumultuosa i amb bregues constants, fa pensar en una prolongació de les que havia viscut Blasco en la joventut, amb duels, fugides romàntiques, estades a la presó, trets i bastonades sobre un fons en què sembla sonar insistentment La Marsellesa.

Aquesta sensació es fa encara més forta en llegir els testimonis de Marco en el seu llibre Las conspiraciones contra la Dictadura (1930) sobre les accions en què intervingué. Especialment perquè no hi falta la presència del mateix Blasco, que des de París o des de Menton impulsava amb impaciència l’acció dels seus seguidors.

En aquelles accions, era un representant clar i qualificat del seu partit. Azzati estava malalt —morí el 1929—­ i la successió de Blasco Ibáñez, mort un any abans a l’exili, no estava clara. Alguns, com Ricardo Samper, que seria President del Consell de Ministres uns mesos en 1934, en combinació amb la dreta, s’havien apartat de la política immediata mentre Primo ocupava el poder, però no tardarien a aparèixer desaparegut el perill. En el llibre de 1930, reeditat el 1975 amb pròleg d’Alfons Cucó, Marco encara parlava bé de Sigfrido Blasco-Ibáñez, el qui finalment es faria líder del partit i director d’El Pueblo. Fill major de don Vicent, «el bárbaro Sigfrido», com l’anomenava Manuel Azaña, acabaria malbaratant-ho tot.

En aquell període d’incerteses, la clara representativitat atribuïda a Marco dins del blasquisme resultava evident. Per això va parlar en nom del blasquisme al gran míting d’Aliança Republicana a Madrid, el 28 de setembre de 1930, carregat d’esperances, mig any abans del 14 d’abril que duria la República. Amb oradors com Diego Martínez Barrio, Marcel·lí Domingo, Niceto Alcalá Zamora, Azaña, o Lerroux.

La Segona República

Marco fou el primer alcalde la València republicana (nomenat el 15 d’abril de 1931), però aviat fou substituït en ser nomenat governador civil de Còrdova, potser com a resultat d’una maniobra per a distanciar-lo del lloc on més podia avançar la seua carrera política. Fou diputat en 1931 i 1933 pel PURA. Una de les seues activitats com a parlamentari més dignes de ser recordades va ser la seua campanya personal d’investigació, sobre el terreny, entorn de la repressió contra els revolucionaris i els treballadors asturians, arran dels fets d’octubre de 1932.

Ara bé, la política d’aliances de Lerroux amb la dreta fou un factor decisiu perquè el Partit Radical, del qual Marco era militant, alhora que del PURA, es trenqués. Aquesta política, que permeté governs combinats entre la CEDA de Gil-Robles i el Partit Radical, es materialitzà, entre altres acords de gran importància, en la votació favorable dels anomenats havers del clero, és a dir, les subvencions a l’Església catòlica. Fou un dels detonants del trencament del grup parlamentari radical i del partit lerrouxista.

En les memòries, Marco Miranda explica aquesta escissió del Partit Radical, la creació de la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, organització en la qual podria haver tingut un bon lloc, i la decisió de posar en peu un partit propi. La creació d’Esquerra Valenciana (EV), el 1934, és en tot cas només explicable per l’esgotament de la fórmula blasquista-lerrouxista. Aquest fenomen explica que alguns homes vistos tradicionalment amb desconfiança pel valencianisme de pedigrí, fabricassen una estructura «valencianista», autònoma respecte als partits de Madrid, per tal de poder continuar actuant quan les vies que els eren habituals havien esdevingut impracticables i fins i tot èticament insuportables.

La fundació d’Esquerra Valenciana en juliol del 1934 mai no fou ben vista pel valencianisme històric, com ho demostren comentaris apareguts als setmanaris El Camí o Acció. Tanmateix, Marco cada vegada més s’orientà cap al valencianisme. A través de discursos, entrevistes i gestos com la participació d’EV a la II Diada Valencianista de Xàtiva, el mateix 1934, amb representacions de la Generalitat de Catalunya, Lo Rat-Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, l’Agrupació Valencianista Escolar, l’Agrupació Valencianista Republicana, el setmanari castellonenc Esquerra —òrgan d’Esquerra Republicana del País Valencià—, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, l’Associació de Mestres Valencians, l’Ateneu Regional, l’Agrupació Regionalista Alacantina o l’alcalde d’Alacant Llorenç Carbonell.

La incorporació a Esquerra Valenciana del grup castellonenc encapçalat per Gaetà Huguet, Ferran Vivas, Peña Masip i d’altres, donà al nou partit un caràcter més nítidament valencianista. I l’ingrés de Vicent Alfaro dotà la nova organització d’un dirigent dinàmic i bon coneixedor de la seua ciutat, València, i dels seus trencacolls polítics.

Paral·lelament, Marco emprengué accions de coordinació amb Esquerra Republicana de Catalunya. A primers de desembre de 1935, amb el dirigent galleguista Alfonso R. Castelao, adreçà una carta pública de suport al President de la Generalitat Lluís Company, empresonat al Puerto de Santa María a conseqüència dels Fets d’Octubre de l’any anterior. Al gener de 1936, Marco i Alfaro visitaren Companys a la presó andalusa. Al març d’aquell any, just després de les eleccions guanyades pel Front Popular, Marco i Alfaro anaren a Barcelona on feren discursos abrandats de solidaritat entre Catalunya i el País Valencià. Marco afirmà «Català i valencià és el mateix. Llengua, esperit i llibertats» i recordà el seu suport a l’Estatut de Catalunya en la comissió que l’estudiava a les Corts constituents republicanes i declarà haver demanat la inclusió en el grup parlamentari d’ERC. Al maig de 1936, l'exalcalde de Barcelona i diputat Jaume Aiguader intervingué a València en la inauguració del nou local d’Esquerra Valenciana.

La guerra

Durant la guerra desencadenada a conseqüència de la rebel·lió militar del 17 de juliol de 1936, Marco va continuar treballant com a diputat, en les difícils condicions que sofria el Parlament de la República. I tingué altres activitats, que poden en part seguir-se a les seues memòries.

No hi ha dubte que Marco estava en contra de les nombroses barbaritats que es van cometre contra persones de dreta o de centre, les venjances personals, les exaccions econòmiques, les destruccions d’edificis representatius, incloent-hi les esglésies, i, en definitiva, sobre l’allau d’il·legalitats que havien de repugnar la seua consciència humana i civil i que, a més, massa podia saber que soscavaven d’arrel el futur de la República. No va dubtar a protegir la vida de persones, religioses o civils. Algunes van declarar a favor seu davant dels tribunals després de la guerra.

Per exemple, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano va anotar el 25 d’agost, als seus Dietaris 1936, editats el 2010 per Emili Casanova i Josep D. Climent, un fet narrat per un dels seus fills: «Continuen els assassinats. Doménec me diu que l’altre dia (no recorda quan) assassinaren a un pel matinet junt al xalet de periodistes de Marco Miranda, el president d’EV, ixqueren ell i els fills ab pistola volent impedir-ho i tingueren que retirar-se.»

En altres ocasions, sí que va poder salvar vides amenaçades. I va contribuir a salvaguardar institucions, com ara el Centre de Cultura Valenciana, del qual fou nomenat president. Un número de la revista Anales del Centro de Cultura Valenciana, que no s’arribà a distribuir, duia un encapçalament seu.

Perseguit i amagat

Tot i que hauria pogut fugir, Marco va restar a València, confiant en les promeses franquistes de castigar només aquells que haguessen comès delictes de sang. Els lectors dels seus llibres memorialístics podran refer, a través de la seua narració i dels textos dels prologuistes, una part significativa de la vida de l’exalcalde de València i diputat, sotmès ara a persecució. Hagué d’amagar-se, des de l’entrada dels nacionales a València fins que va morir, el desembre de 1946, a diversos llocs; primer a la ciutat, després a Borriana i finalment de nou a València. La complicitat de la família i de persones pròximes a les seues idees polítiques, i també inicialment la d’un home de dreta, l’erudit Francesc Martínez i Martínez, agraït per l’ajuda que Marco li havia prestat durant la guerra, facilitaren la possibilitat de sobreviure al talp en què s’havia convertit un home que, per la llarga activitat pública, hauria pogut ser reconegut al carrer per qualsevol.

Mentrestant, Marco fou sotmès pels vencedors a dos judicis in absentia. El primer, el mateix 1939, fou resolt pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, el 1940. La sentència suposava que l’acusat «marchó al extranjero, ignorándose su actual paradero». Després d’inculpar-lo pels successius càrrecs polítics i com a maçó, i tot reconeixent que «salvó a algunas personas de derecha», el tribunal el trobà incurs en responsabilitat política segons la llei de 9 de febrer de 1939 i el condemnà «a la sanción de extrañamiento por quince años a Villafranca del Bierzo, inhabilitación para los cargos citados en el artículo once [de la mateixa llei] durante el mismo periodo de tiempo, pérdida total de los bienes que tuviera y de nacionalidad.»

El 1941, el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el condemnà, també en rebel·lia, a trenta anys de reclusió major i a les penes accessòries de privació de determinats drets. Costa imaginar quins serien aquests drets, si ja havien pretès llevar-li fins i tot la nacionalitat. Però era llavors que el franquisme també permetia el segrest i l’assassinat pels nazis de gent espanyola exiliada, sense ni tan sols prendre’s la molèstia de suprimir-los la nacionalitat.

Coneixent aquelles circumstàncies, sabent com sabem la gravetat brutal de l’acció repressiva dels vencedors, de la qual el perseguit tenia notícia sovint, a través de la premsa i d’altres mitjans, i que sens dubte havia d’impressionar-lo i en alguns moments espantar-lo, el lector actual d’aquells textos memorialístics ha de quedar necessàriament colpit per la sensació de serenitat, de valor moral, que transmeten. Enmig del perill de ser denunciat o descobert casualment qualsevol dia —de vegades se’n salvà ben just—, Marco Miranda no es privava d’opinar amb rotunditat i valentia sobre la política i les accions dels vencedors, sobre el fet que ells mateixos havien provocat la guerra o sobre les seues complicitats amb el nazisme i el feixisme internacionals. La seua família, en preservar aquells escrits, va fer un gest d’un valor civil enorme.

Marco se salvà del camp de concentració, de la presó i potser d’una mort violenta i passà set anys amagat. Morí quan, acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota dels protectors de Franco —d’alguns dels protectors inicials de Franco—, les esperances dels demòcrates espanyols s’esvaïen, en veure que el franquisme era acollit, amb més o menys simulacions, per les potències occidentals vencedores en el conflicte.