Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

Xavier Aliaga: “La cultura és sobretot potencial creatiu”

“Cada vegada que he tractat de fer una cosa difícil, un projecte-repte, crec que he fet un pas endavant com a escriptor”, diu l'escriptor valencià Xavier Aliaga.

1

Xavier Aliaga va nàixer a Madrid el 1970, però es va criar a Xàtiva i a hores d’ara viu entre Xàtiva i València. Periodista i narrador de mena, al començament de la seua trajectòria professional i durant una dècada, Aliaga va treballar en la comunicació política, la qual cosa li va donar una visió i unes estratègies literàries i periodístiques, a més de matèria primera literària, que ha anat polint en la seua trajectòria com a escriptor i periodista. Si, com es diu sovint, el primer que s’ha de plantejar un escriptor és escriure sobre i a partir d’allò que coneix bé, Xavier Aliaga ho ha fet. Segurament per això va debutar en la narrativa amb Si no ho dic, rebente, una novel·la que té de rerefons la tensió i el clima valencià polític farcit de corrupció de començaments de l’any 2000 i on l’univers periodístic té un paper important. De fet, l’aparició de personatges periodistes no és un cas aïllat. De nou, tot i que de manera ben distinta, en la seua darrera novel·la, Ja estem morts, amor, els seus protagonistes es mouen en el terreny del periodisme, un escenari que ell coneix molt bé i que apama amb gràcia i humor en algunes de les seus propostes literàries.

Escriptor amb olfacte literari i comunicador eficaç, el seu periodisme és fresc, clar, informat, amb articles i entrevistes que posen l’atenció en temes i personatges de gran interès. Té ull i alè periodístic, humor, cultura i una prosa esmolada. Amb tots vostès, Xavier Aliaga.

Parlem de les seues novel·les: l’humor, la política, la tensió, la intriga i el periodisme, en ocasions i la ciutat de València de fons, són alguns dels ingredients amb què ha anat jugant vostè. En Les quatre vides de l’oncle Antoine, però, va fer un canvi de registre i va esdevenir a través d’allò que anomenem literatura testimonial cronista de la història familiar. ¿Era un projecte pensat des de feia temps?

Sí, era un projecte de llarga durada que implicava un canvi de registre. Aquell era una història familiar potent, d’un oncle meu que marxà a l’exili. Mon pare, fa anys, seria el 2005 o 2006, em va insistir que m’enfrontés a aquesta història com a escriptor. Jo aleshores no em veia preparat i intuïa que no era tan senzill com parlar amb la meua tia, sinó que requeria anar molt més enllà. Jo sabia que a mon pare, que es feia gran, aquest llibre li feia molta il·lusió i m’hi vaig posar finalment. Hi vaig treballar durant sis anys a intervals. Era un procés d’escriptura exhaustiu, complicat, molt exigent i vaig optar per un narrador en segona persona, que em servia per a distanciar-me del que contava. Haig de dir que cada vegada que he tractat de fer una cosa difícil, un projecte-repte, crec que he fet un pas endavant com a escriptor. I aquest llibre era un repte personal i literari i alhora un deute familiar.

Les vides corrents poden ser excepcionals, i la literatura en dona prova.

Les vides anònimes dins de l’exili eren vides farcides d’elements de molta intensitat vital i gran potencial literari. Són vides poderoses. Mònica Batet va escriure en Núvol un article esclaridor i commovedor sobre aquest tema. Són moltes les famílies que tenen un oncle Antoni amb una història vital atractiva, però no totes tenen un escriptor en la família per fer-les surar.

Ha tornat a publicar amb Angle Editorial. Content amb ells, imagine.

Sí, perquè ens hi entenem molt bé. Tinc molt bona relació amb l’editora Rosa Rey. I m’hi sent valorat i cuida’t per ells. Et diré que el dia que vaig escoltar una falca a Catalunya Ràdio promocionant la meua novel·la va ser la primera vegada que em vaig sentir realment escriptor. Tenen molta paciència per avançar en el procés editorial fins arribar al final i em van fer sentir com a casa des del primer moment. Durant la Fira de Frankfurt del 2017 li vaig parlar a Rosa Rey –que ja ens coneixíem per la publicació de Les quatre vides de l’oncle Antoine–del meu projecte de novel·la per a Ja estem morts, amor i de seguida hi va mostrar interès. De vegades, com a escriptor, trobe que és més important estar a gust amb els teus editors que el possible rendiment econòmic d’anar a un premi o de buscar una altra editorial amb insistència. Jo estic molt satisfet amb Angle.

Ara torna a una història amb intriga i dolor amb Ja estem morts, amor, la seua segona novel·la en Angle Editorial, ¿què aporta aquest darrer llibre a la seua trajectòria literària?

De nou un repte. El final momentani d’un aprenentatge. Té un poc de totes les meues novel·les fins ara, de Vides afinades, d’El meu nom no és Irina, té dolor i el tractament del dolor, he volgut tornar a aquest tema nuclear des de la ficció. Reprenent Les quatre vides de l’oncle Antoine, diré que, a pesar de ser una història propera, abordava el dolor des de la comoditat que et dona la ficció. I amb això has de ser minuciós perquè és una comoditat que comporta alhora una responsabilitat.

¿Té previst tornar al gènere negre, com va fer amb Quatre metres quadrats de sang jove? ¿Li agrada aquest gènere?

Sí, pense tornar-hi. Després de l’esforç literari d’aquesta darrera novel·la, que ha suposat un esforç de reflexió també, la intenció que tinc és que el pròxim llibre siga més festiu, per dir-ho així. Ara m’agradaria tornar a passar-m’ho bé. Ho he passat bé des del punt de vista creatiu fent la darrera novel·la, com que no tenia brúixola, això em deixava molta llibertat, i era un procés creatiu molt anàrquic. Com et deia, ara m’agradaria tornar a divertir-me i el cos i el meu moment vital em demanen una novel·la negra, forta i violenta, una mena de thriller. Fins ara he escrit històries més polítiques i més històriques i socials dins del gènere, i crec que aquesta és una funció important del gènere: la denúncia social. Tanmateix, no he parat de pensar-hi en una nova idea de novel·la des que vaig veure Drive, una pel·lícula de Nicolas Winding Refn, una història bàsicament violenta amb un personatge principal molt intrigant... És un projecte molt embrionari encara perquè en aquests moments estic alenant encara la darrera novel·la.

¿Com veu vostè el gènere negre dins de la literatura catalana? ¿Hi ha bones novel·les negres en català?

Crec que hi ha una oferta superior a la demanda. És un problema general, no només relatiu a aquest gènere.

Tenim ara una tardor plena de llançaments literaris i amb molt de moviment llibrer. Venim de celebrar a Barcelona la Setmana del llibre en Català i ara en breu comença la Fira a València, la Plaça del Llibre. S’ha fet també l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani... ¿Com valora la narrativa d’autors valencians en aquest moment i qui llegeix vostè, qui li agrada?

Com parlàvem adés, es publica molt i això pot ser un problema.

Segons com es mire i qui s’ho mire...

Bé, en tot cas, ens trobem amb el fet que ens calen més lectors. Puc dir-te que recentment he llegit El rei de la Cerdanya, de Sebastià Benassar, i El llibre de morts de Jordi Colonques i m’han agradat molt, o llibres com Els culpables de Marc Quintana, i també autores com ara Maria Villalonga de Roda i Anna Carreras, que valore i m’agraden.

¿Llegeix molta literatura d’autores?

Et diria que llegeix el que m’interessa, no mire si ho escriu dona o home, però en els darrers cinc anys he llegit moltes autores, sobretot Lucia Berlin, que ha estat un gran descobriment per a mi. Altres autores que m’agraden molt són Margaret Atwood, i a casa nostra, Irene Solà, Alba Dalmau i Eva Baltasar, entre altres, les he llegides i admire el seu treball. I aquest darrer any he llegit molt més autors que autores, per què? No ho sé. No hi ha una raó concreta. He llegit darrerament obres del Pol Guasch, Borja Bagunyà, Joan Carreras...

I Noruega, ¿ha llegit vostè Lahuerta? ¿Quina opinió li mereix?

Sí, l’he llegida, és una novel·la que m’agrada molt. Em sembla un treball sensacional, i jo no entraré en aspectes lingüístics. No obstant, sí diré que m’hauria agradat un narrador amb un model de llengua més estandarditzada, perquè ens ha costat molt als escriptors valencians arribar fins a on hem arribat. Però m’alegra l’èxit de Noruega perquè aconsegueix captar lectors en valencià. I respecte a la ideologia del personatge, m’importa poc, al cap i a la fi és una realitat que existeix i forma part també de València i no la podem obviar. Una realitat que jo no compartisc, però que existeix. I estic prou d’acord amb el que deia Pere Antoni Pons quan escrivia sobre Noruega, i esmentava, sense estalviar el comentari punyent previ i encertat, que al cap i a la fi aquell qui parla sobre Fuster és un personatge de ficció.

¿Quina és la salut de la crítica literària dins la literatura catalana? Hi ha fins i tot qui diu que no tenim crítica.

No hi estic d’acord. Sí que n’hi ha, de crítica, i tant! Hi ha diferents espais, amb major o menor influència, i l’aparició dels diaris i revistes digitals ha creat noves plataformes per a parlar de llibres. Una altra cosa és allò que ocorre en l’àmbit acadèmic, on encara hi ha molt feina per fer, en el sentit que estan encara molt centrats en els noms de sempre i s’estudien pocs autors actuals i novells.

Sembla, però, que la tendència va canviant. Fa uns mesos Jordi Nopca publicava a l’Ara un article amb el titular “Què llegeixen els futurs professors de literatura?”. L’article recollia l’opinió del professor Xavier Pla. Per a Pla "un dels grans aspectes pendents de la universitat és afrontar amb més rigor i empenta l'estudi dels autors vius", i hi explicava que ell dona una assignatura en Filologia Catalana, De la postguerra a l'actualitat, on s’estudien autors i autores actuals com ara Irene Solà, Francesc Serés, Toni Sala, Quim Monzó, Pol Guasch, Marta Orriols o Maria Sevilla.

I és el que cal. Un altra cosa, reprenent el tema de la crítica, és un vell debat al voltant de quin tipus de crítica volem. Jo estic amb allò que planteja el crític Francesc Calafat, quan diu que la seua opció és parlar dels llibres que li interessen, i escriure tant sobre els punts forts com febles d’aquests llibres, però argumentant-ho amb solidesa, i no llegir llibres que no m’interessen per a esbudellar-los i enfonsar un autor, o el llibre en concret. Entenc que necessitem una crítica més incisiva –en la línia del que defensa i practica l’escriptor i crític Enric Iborra– però a mi no em naix. Preferisc més fer una crítica prescriptiva, que també és necessària, igual que necessitem més espais de llibres en televisió, ràdio i en altres plataformes. Al capdavall, crítiques i visions literàries que ajuden a destriar el gra de la palla.

Parlem sovint de la falta de reciprocitat entre Catalunya i el País Valencià, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació, i relacionat amb això també està el món del llibre: la crítica, la presència en els mitjans, les polítiques editorials... La qüestió és: ¿tenim els valencians suficient estratègia de penetració de mercat?

Les editorials valencianes van fent coses, però hi ha un mur, del País Valencià cap a Catalunya, igual que hi ha un mur en sentit contrari. Ara bé, res no és irreversible. La prova, per exemple, n’és Noruega, que ha entrat en el mercat català. I tota una llista d’autors com ara: Ferrant Torrent, Manuel Baixauli, Martí Domínguez, Maria Josep Escrivà, Joan Benesiu, Teresa Pascual, Joan F. Mira, Gustau Muñoz, entre altres, i això s’escapa ja del que podríem dir circumstancial. De la mateixa manera que autores com Irene Solà o Jaume Cabré són molt llegits al País Valencià. Què ocorre aleshores? Doncs que, per exemple, en la Setmana del Llibre en Català els autors valencians que escriuen en català arriben a Barcelona un dia en un autobús –la collita valenciana, en deien– i s’hi estan unes hores, supose que per estalvi de costes i mitjans, i entenc per què es fa així, en part perquè és la via més ràpida de presència per a autors que publiquen en editorials valencianes, i que si publiques en editorials catalanes tens altres vies. Ara bé, trobe que no és la manera més adient ni més eficaç i que no és aquesta l’estratègia adequada, els autors hi haurien d’estar presents i tenir una presència individual i diferenciada tota la setmana, d’una manera més natural i més integrada i integradora. En canvi, l’excursió dominical es queda en una anècdota, a més de consum intern entre valencians perquè pocs catalans s’apropen a escoltar els autos valencians i a comprar els seus llibres.

El cas de Noruega va ser així, Lahuerta anava per lliure.

El desembarcament de Lahuerta el darrer diumenge de La Setmana fora del grup –i que sembla va ser causat, en grat part, per qüestions d’agenda– va marcar una diferència. Casualitat o no? El cas és que el fet que Noruega anés pel seu compte va ser completament favorable per a l’autor i per a l’editorial.

Vostè ha publicat majorment en editorials de fora de València: Moll, de Mallorca, Edicions 62, Angle Editorial, de Barcelona... En aquest sentit, ¿podríem dir que a vostè li ha beneficiat el fet de publicar en editorials de fora del País Valencià?

D’una banda sí, però també m’ha ajudat molt el fet de dedicar-me al periodisme cultural immers en tot l’àmbit català. Des del suplement Quadern d’El País a El Temps, i altres publicacions en les quals he col·laborat puntualment. Però reconec que hi ha autors molt bons, com ara Toni Cucarella i Raquel Ricart, que no tenen el reconeixement que mereixerien. Són escriptors que fan les coses bé, els seus llibres tenen qualitat, bones edicions, tracten de fer bé el seu treball literari, i així i tot no tenen garantida una difusió i arribada al públic lector efectiva. Pràcticament pocs autors valencians en tenen, de garanties.

Creu que les editorials valencianes estan responent al repte o segons els casos, s’han conformat amb una quota de mercat i punt. ¿És una qüestió de limitació de recursos? Algunes sembla que ho estan intentant amb prou d’empenta, el cas d’Afers o Lletra Impresa, per dir-ne algunes...

Depèn, algunes editorials van més encertades que altres, però al capdavall el que cal és la feina de fons i un saber fer. Editorials com ara Afers, amb Vicent Olmos i Ramon Ramon al darrere, estan presents a Catalunya perquè hi ha un treball darrere constant, uns anys ja, i una feina de formigueta.

I ara, a més, han incorporat gent molt jove com Clàudia Serra i Josep Alapont, la qual cosa sempre du aires renovadors...

Canviem de terç i entrem en política. Parlem de política cultural: ¿quina opinió li suggereix la política cultural del País Valencià? Tinc entès que precisament a Afers es publicarà un llibre col·lectiu, a cura de Gustau Muñoz i Vicent Olmos, sobre la situació actual i les perspectives del País Valencià i que vostè hi col·labora amb un text sobre la política cultural a casa nostra...

A veure, considere que la política cultural que està fent el Botànic té un excés de mirada economicista, de veure la cultura com un recurs econòmic, que ho és també, però s’obliden de mirar-la com un potencial creatiu, i de fet també ho és, i molt. El potencial creatiu de la cultura és molt important, cal apostar per ell i la resta ja vindrà. En aquest sentit, hem d’aprendre del País Basc, de Catalunya, de Galícia, tots ells han fet una gran aposta i esforç en el terreny de l’audiovisual i s’han vist llançats a plataformes internacionals com Netflix, amb sèries com ara Patria, Fariña, o Merlí. I aquesta empenta es podria aplicar a totes les disciplines. Cal posar els creadors en el centre i la resta anirà venint. Del contrari, és construir la casa per la finestra. No podem obviar ni menystenir la capacitat de cohesió social i de vertebració que té la cultura. També haig de dir que s’han fet avenços, sobretot amb una gestió cultual més irradiada, amb diferents capitalitats culturals, no només centrada en les grans urbs, sinó duent la cultura a molts pobles amb festivals i cites diverses, o amb iniciatives om ara la de l’Orquestra Les Arts, titular del Palau de les Arts, actuant en llocs diversos. Aquesta part del projecte de la nova política cultural està molt més encertada.

Aquesta pregunta potser és delicada, sobretot tenint en compte que vostè també és autor: ¿hi ha qualitat literària exportable al País Valencià?

Sí, i tant que n’hi ha, Joan Benesiu va ser finalista del Premi de Literatura de la Unió Europea, jo presidia el jurat, i si bé va guanyar Irene Solà, a Benesiu, el fet de quedar-hi finalista li ha reportat renom i traduccions de les seues obres a altres llengües, la qual cosa és molt important. Un tema pendent a casa nostra és la traducció i divulgació dels nostres autors, i l’accés a bons agents literaris. Hi ha dos aspectes crucials per a la nostra literatura i els autors valencians: d’una banda la vertebració entre els diferents territoris catalans i d’altra, la traducció i projecció cap a l’exterior. Al fil del que parlem, entrar a formar part de ple de l’Institut Ramon Llull és vital ja per a nosaltres, no només per a la literatura, sinó per a tot el sector cultural, perquè el Llull treballa amb la cultura vista com un tot. Treballar i col·laborar només amb l’Institut Cervantes no és suficient.

M’acomiade de Xavier Aliaga, no el veia des de l’última vegada que ens vam creuar a una plaça de Xàtiva plena de gent de gom a gom, cervesa en mà, abans de tot... Ha plogut molt intensament des de llavors... Ja sabeu, hem viscut temps convulsos en molts sentits. Sempre és un plaer parlar amb Xavier perquè té una conversa tan variada i sòlida com la seua prosa.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
16 de octubre de 2021 - 22:58 h

Descubre nuestras apps

stats