Els imprescindibles

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons.

N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors.

Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons.

Però n’hi ha que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles.“

Cada vegada que llig o escolte aquesta arxigastada citació atribuida a Brecht, pense en Antonio Montalbán. De la pedania d’Alcolea (Còrdova) al barri de Malilla, de criar porcs a dirigir el primer sindicat del país, de les cel·les del franquisme als despatxos de la democràcia, la vida d’Antonio ha fet moltes voltes, però sempre sobre el mateix eix: la defensa dels drets de la classe treballadora, de què no se n’ha separat en cap moment. M’atrevisc a dir que poques persones deu haver-hi amb més consciència de la seua condició i del seu deure, amb una integritat personal immune a les prebendes i als afalacs, amb aquesta entrega tan gran a la causa de la justícia social. I, d’aquestes poques, n’hi ha bastants que són de la seua família.

Jo he tingut l’ocasió de conéixer-los, de tractar-los i de voler-los des de la militància compartida en Esquerra Unida. Una militància de vegades difícil i aspra, com el mateix Antonio quan s’enerva amb els qui confonen el comunisme amb una bandera, ell que sempre ha estat ací perquè el férem servir d’estendard en batalles que sabíem perdudes, però que vam fer amb entusiasme. Una militància que té el millor exemple viu en Encarna, sempre disposada a estirar el carro quan la resta defalleix. Una militància de què, al cap de tants anys i de tantes decepcions, els Montalbán-Moya continuen sent un referent ètic i polític.

Es diu que la història l’escriuen els vencedors; jo hi afegiria: i els qui saben i poden. Per això hem tingut en aquest país una gran profusió de publicacions sobre la resistència antifranquista en la universitat, digne d’encomi per descomptat, però molt menys decisiva i arriscada que la que es va donar a les fàbriques i als carrers. Per això hem pogut llegir tantes batalletes de joventut dels qui tenien llavors famílies acomodades per a traure’ls de comissaria i hui tenen càtedres per a construir-se el seu relat generacional. Per això s’ha escrit molt menys sobre la vida dels veritables herois de la nostra democràcia, aquests milers d’obrers –la majoria immigrants– que se la van jugar per conquerir els drets i les llibertats que ara ens toca defensar. Per això, una de les coses de què em sent més orgullós és d’haver promogut, fa ja uns quants anys, el llibre de Mario Amorós El hilo rojo. Memorias de dos familias obreras (PUV, 2012), que traça la biografia col·lectiva dels Montalbán i els Moya al llarg de mig segle, des de la seua defensa de la República durant la Guerra Civil fins a la legalització del PCE i de les Comissions Obreres que van contribuir a fundar. I, també per això, va ser una alegria immensa per a mi que el Consell concedira a Antonio Montalbán la distinció de la Generalitat el 9 d’octubre passat.

No vaig poder acompanyar-lo a l’acte oficial al Palau, però la meua satisfacció va ser enorme quan el vaig veure al costat d’altres “imprescindibles”, com Alejandra Soler i Josep Almudéver, que sumen dos segles de lluita pels mateixos ideals d’emancipació humana. Estic convençut que aquest 9 d’octubre va ser un dia molt important per a la visualització del canvi, que s’ha de projectar envers el futur sense oblidar el passat. Perquè el canvi és també consciència col·lectiva i memòria històrica, reparació i justícia als homes i les dones oblidats per un règim corrupte i negacionista de la nostra veritable identitat com a poble. I la millor demostració del canvi és que un demòcrata puga emocionar-se llegint el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Va passar aquest 9 d’octubre.