A Osiris li la bufa

L'estiu va començar malament. Mentre les temperatures s’enfilaven al punt d'ebullició del cervell, en el solar del costat de casa es posaren a fer obres. Per allò dels colps de calor iniciaven la jornada a les set del matí, i tots els dies, a aquella hora, et despertava el pip-pip amb què camions, excavadores i piconadores indiquen que van cap arrere. Just quan el cos es refreda i t'envaeix una agradable somnolència matutina, les parpelles, una vegada alertades, es negaven a relaxar-se de nou, així que t'alçaves i et posaves a observar resignadament per la finestra l'activitat en el descampat. Amb els dies em vaig acostumar a aquella rutina, i la meua expectació es va centrar en la posició del vàter portàtil que portaven d'ací d’allà depenent d'on tocava aquell dia aplanar, cavar o reblir. Era fàcil de distingir. Hi havia repartits pel recinte uns quants tendals que els obrers anaven canviant de lloc per a tindre un poc d'ombra, i el més luxós era per a la cagadora. El tenien davall d’una luxosa haima, una d’aquestes carpes que s’empren en les festes, i no era difícil endevinar la raó. Segur que, a ple sol, l'interior d'aquell sepulcre assolia la temperatura a la qual es couen els ous, siguen de l'animal que siguen. Si no estaves segur de poder evacuar amb diligència, millor no ficar-se allí dins.

Per sort, un dormia raonablement bé gràcies a l'aire condicionat, encara que sempre que l'encenia sentia mala consciència pensant en tots aquells que no se’l poden permetre. Ja no sé molt bé què fer amb la meua ineficient consciència social, però de tant en tant encara s'activa amb detalls com aquest. En els temps que corren, qualsevol habitació, per modesta que siga, esdevé un búnquer si està climatitzada. El problema és que pots acabar per creure que així estàs a resguard de l'apocalipsi, que formes part d'aquesta elit a la qual li la bufa tot perquè ells mai xafen el carrer i només suen en el gimnàs, en presència del seu coach particular i amb abundant provisió de Gatorade fresquet. I no. Un dia el teu split de merda deixarà de funcionar i no tindràs diners per a comprar-ne un altre. O la llum se n'anirà i la teua habitació es convertirà en una rèplica del comú que està ací fora, davall la haima, mentre que aquests que tenen un bon generador en la mansió o una central nuclear sencera, com Microsoft a Three Mile Island, continuaran veient sèries en el seu cine particular amb la rebequeta posada, si més no durant un temps. Tu ni tan sols podràs ficar el cap en la nevera, encara que potser sí en el forn. No ho veurem vindre, perquè últimament només veiem el que volem veure, i això ningú vol veure-ho.

I justament aleshores arriba un símbol d’aquesta ceguera universal, l'eclipsi. Recorde com em va impressionar al seu moment la pel·lícula Faraó (Jerzy Kawalerowicz, 1966). S'hi mostra com l'estament sacerdotal, posseïdor exclusiu del coneixement astronòmic, per tal de frustrar una insurrecció popular fa creure a les masses indocumentades que l'eclipsi és una manifestació aïrada d'Osiris. La vaig veure en els setanta en la pantalla del cine Xerea, tan xicoteta i inapropiada per al cinemascop i tan plena de rareses estimulants. Era quan vivíem a les fosques, culturalment i políticament parlant. Estàvem convençuts que la informació és poder i que, per tant, calia arrabassar-los el monopoli als que l'acaparaven per a mantindre'ns en la ignorància. Certament ja no el tenen, el monopoli de la informació, i tant aquesta com la seua contrapart, la desinformació, circulen abundants per la infoesfera, però ara el poder radica en el control de la seua distribució, a aconseguir que fem clic on convé mentre lluitem per a no ofegar-nos en un oceà de notícies que no som capaços de processar adequadament. I és en aquest context que, uns volent i altres sense voler, van convertir un eclipsi en un elefantíac espectacle mediàtic. No fou una manipulació premeditada, no fou cap conspiració, fou la dinàmica incontrolada del sistema, d’acord. Però això no fou obstacle perquè, a ulls de molts, es convertira en la metàfora perfecta dels enfosquiments premeditats que s'estan produint a totes hores en l'ecosistema informatiu. Si abans es tractava que els eclipsis ens enxamparen desprevinguts, ara es tracta de tindre'ns excitats com uns xiquets la nit de reis. El fet que el fenomen culminara entre víctors i aplaudiments confirma el seu caràcter de producció escènica. Fa temps que els fenòmens naturals i tot el que passa fora de la nostra tecnificada bambolla antròpica ens sembla una representació, com si només fórem espectadors i no part orgànica del món. I, encara que ha canviat la seua aparença, la mística persisteix. S’hi va crear una expectació histèrica que va desplaçar la nostra atenció cap al sol com si es tractara de l'hòstia consagrada en plena elevació. L'eclipsi com a missa, com una missa negra. Tots mirant en la foscor cap a un prodigiós sol opac sense aconseguir veure el mag, aquest que posseeix la capacitat d'extraure, processar i difondre dades massivament, i de fer-ho abans que ningú, de manera que el seu punt de vista s'interpose entre els fets i el receptor de la informació. Si no tens aquest poder, si no pots obrir-te pas a través de la cada vegada més espessa xarxa neuronal del planeta, poc importa conéixer la veritat i posseir-ne les claus, com sigues de guapo o a quants assassinaren ahir a Palestina.

En resum, que un veu com va transformant-se sense remei en Oblómov, aquell virtuós de la desídia imaginat per Ivan Gontxarov que es passà la vida anant de la taula al llit i del llit a la taula. Un pensava que el parèntesi estiuenc serviria per a això que se'n diu recarregar les piles, per a omplir el sarró amb noves idees, i resulta que no. De l'única cosa que li venen ganes a un és de parlar d’un excusat amb haima, i sospite que allò que em lleva les ganes d'escriure, també li lleva al lector les ganes de llegir. Tot mena a l'abandonament. Que Osiris es cabrege si vol i arrase tot el que vam imaginar alguna vegada que podia ser açò —encara que, si a algú li la bufa tot és a ell. La natura sembla voler mantenir-nos en alerta incrementant la freqüència i l'abast dels desastres, però l’escala del que ens commou no fa més que augmentar, la nostra indiferència creix encara més de pressa, i amb la nostra indiferència, la nostra insignificança. Per la seua banda, els productes culturals, tant els nous com els antics, ja no tenen el pes específic que tenien i han deixat de ser els factors d’interconnexió massiva que eren. En el millor dels casos, «es comparteixen» —compartir, una altra paraula arruïnada, despullada de significat— i, al final, cadascú consumeix, llig, mira o escolta el que siga que li dicten els algorismes allà on aquests l’acorralen, aïllat, i ho fa amb una voracitat bulímica que culmina en un desinterés fatal vers tot el que ha vist i sentit. L'espai virtual en què ara tractem de moure’ns s'assembla cada vegada més a aquests grans conglomerats urbans del món físic en què els habitants viuen separats uns dels altres per uns grans nusos d’autopistes que aparentment estan fets per a connectar-nos, però que en la pràctica són impossibles de creuar o no porten enlloc, pareixen fets a posta perquè t'extravies. Així que, ¿per a què eixir de casa?