El contracte

L'home no dona crèdit observant a aquella que està palpant totes les tomaques de l'expositor, una a una. La paia no es limita a tocar-les, les masega bé per a comprovar la seua consistència i les torna a deixar en el lloc. “Els guants, senyora”, li diu en passar, i ella esbossa un gest ambigu i segueix amb la seua. Un poc més enllà, un xiquet juga a encistellar les bresquilles en el caixó d'on les agafa. Sense guants, naturalment. També el reprén de viva veu, perquè patades al cul ja no es poden fotre, i la criatura, desafiadora, busca amb la mirada l'aval de son pare que, una mica més enllà, indiferent a les maldats del seu cadell, sospesa un meló d'alger amb aire expert. En acabant, el nostre home agafa el metro. Sap que la jove sap que ell està dret enfront d'ella, amb la bossa de la compra entre les cames, que ja li fan figa, i molts anys repartits per tota l'ossada, ben visibles, amenaçant de tombar-lo en cada frenada, però ella dissimula. La jove està ajocada en un dels seients reservats als carcamals, les prenyades i els impedits, atrinxerada darrere dels auriculars i la pantalla del mòbil. Però aquesta vegada ell no diu res, li pot la vanitat. Una cosa és que li cedisquen a un el seient i una altra demanar-ho, declarar-se derrotat, així que aguanta tot el trajecte agafat al pal viscós. Arriba a casa després d'haver-se creuat al llarg del matí amb centenars o milers de persones, amb cap de les quals ha intercanviat un bon dia, un gràcies o un per favor. Més tard, després d’escalfar el plat precuinat en el microones, posa el noticiari i torna a comprovar que la cosa pinta molt malament en tots els fronts, però a ell, per estrany que semble, la microfísica del deteriorament de la convivència que el seu ull detecta en la vida quotidiana el desassossega més que les possibilitats d'una guerra nuclear. Perquè el que espanta el nostre personatge és que el contracte social pete, que l'acumulació d'aquestes ruptures capil·lars en el teixit de la convivència acabe provocant un esquinç irremeiable.

Segons Rousseau, que és qui va popularitzar el terme encara que el concepte ja existia des de molt abans, el contracte social ens retorna una llibertat i una bondat naturals (i purament imaginàries) que se suposa que perdem en el moment de nàixer en societat (no hi ha alternativa). En l’altra punta està Hobbes, aquell que va dir que l'home és un llop per a l'home, que som una mala bèstia guiada pel seu feroç instint de supervivència. I entremig, Locke, Montesquieu i uns quants més que partien de conceptes més matisats de la condició humana. Des de la seua particular premissa, cada u dictaminà la seua fórmula per a solucionar el caos al qual estem abocats, però tots van anar a parar al mateix lloc: ací cal un mecanisme que pose ordre, o bé sorgit de la voluntat general, d'un pacte entre “bons salvatges” que se senten despullats de la seua llegendària llibertat, o d'un poder tan absolut i implacable com egoistes i fills de puta podem arribar a ser. La solució va per barris, per conjuntures o per moments històrics, i pot ser democràtica (en un grau o altre) o no. Molts, cada vegada més a jutjar per l’auge de certes opcions polítiques, ara mateix no consideren necessari que ho siga. Però del que es tracta sempre és que el governat obeïsca al governant, i que a canvi aquest, haja sorgit de les urnes, d'una sopa dinàstica de sang i semen o d'un colp d'estat proverbial, garantisca la “llibertat” del governat, és a dir, ens protegisca als uns dels altres. Mentre siga així, tot anirà bé. Però si la cosa arriba a un punt en què tant fa haver de dormir enmig de la selva amb un ull obert, que enmig d'una civilització que no et dona les suficients garanties de supervivència, el contracte social perd tota raó de ser.

I el nostre home, encara que es resisteix a veure-les, percep alarmants senyals que l'està perdent. Ací, l'únic que paga és l'últim de la fila. Qui més pateix el deteriorament ambiental és aquell que no pot permetre's tindre en la nevera aigua embotellada dels Alps Francesos, un bon aparell d'aire condicionat o una segona residència en el lloc apropiat. I ja que parlem de deteriorament, el mateix podem dir del dels queixals, que la sanitat pública, al pas que anem, no cobrirà mai; com a màxim continuarà fent com els barbers medievals, ens els continuarà arrancant i gràcies, pensa mentre es toca la barra mig deshabitada. També el té esverat el fet que les exigències burocràtiques requereixen un temps, una energia i unes habilitats cada vegada majors que ni ell ni molts altres tenen, per això ha seguit un consell de ressonàncies mafioses: paga pels serveis d'un gestor o mor davant de la finestreta o de l’ordinador tot tractant de desxifrar la pàgina web oficial (i ni així). I tot i que es considera un bon ciutadà, li fa pànic pensar a veure's involucrat en un judici, perquè ha descobert que la justícia ni és gratuïta ni és universal ni va sempre a la mateixa velocitat. Els mecanismes redistributius fallen, l'acció dels sindicats i moviments socials aconsegueix cotes d'inutilitat manifesta —sempre hi ha excepcions—, i qualsevol forma de protesta es criminalitza. El nostre home, que en el seu fur intern esperava gaudir en la vellesa de la consideració deguda a algú que ha contribuït a fer un món millor per a les generacions posteriors, nota que és al revés. No sap com, però ha fet un pa com unes hòsties. Un reprotxe generacional sura en l'aire, el percep i l'ompli de culpa. Nota que, igual que els seus coetanis, es zombifica enfront d'una realitat que no entén, mentre els més joves dels seus contemporanis interioritzen que no tindran jubilació, ni casa pròpia, ni estabilitat de cap mena. Ni tampoc fills, i tracten de convertir aquesta impotència en convicció. Diuen que és resiliència, però a ell li sembla resignació, aguant revestit d'una ideologia esparracada que a penes pot tapar una frustració generalitzada. El que ell veu és un presentisme desesperançat sense propòsit ni destí, un hedonisme de pa sucat amb oli que consisteix a acumular viatges low cost, experiències gastronòmiques amb aspecte d'esquer, quincalla tecnològica i festivals saturats de decibels. Com a màxim, alguns deixen veure el seu descontent denunciant en les xarxes socials a polítics, jutges, periodistes i magnats amb una contundència i lucidesa aparents que casen malament amb la seua inacció manifesta, i ho fan quasi sempre apuntant a algun espantall, és a dir, simplificant, quasi mai assenyalant les causes estructurals dels problemes. Com fa el nostre home sense adonar-se'n quan dirigeix tota la seua capacitat d'indignació cap a la persona que palpa tomaques en el supermercat.

És comprensible que ens sentim temptats d'enviar a un camp de reeducació maoista a aquesta porca en companyia del que va driblant vianants amb el patinet, el grafiter que embruta vagons de tren, el que tira el gat mort al contenidor de cartó, aquell que camina amb tacons pel pis de dalt, el que es pixa en la piscina municipal o el que cada deu metres escopinya en el carrer mentre es recol·loca el paquet. En alguns casos caldria fer-ho sense pensar-s'ho dues vegades, però en altres no estaria de més escoltar què han de dir. És probable que no tots siguen uns psicòpates que disfruten donant pel sac als altres. Potser descobrim que senten que algú els deu alguna cosa, encara que no saben exactament què és i tampoc saben com i a qui cobrar-li-la. Potser algú o alguna cosa els està ensenyat a ser com són. Potser la seua incivilitat és l'altra cara de la incivilitat sistèmica, la dels que defrauden a gran escala o deixen en el carrer a gent desvalguda. No té sentit indignar-se amb aquests desgraciats i al mateix temps votar als que vulneren el contracte social incomplint promeses electorals, prevaricant i establint mecanismes legals per a transvasar els diners públics a unes poques butxaques privades. Tant fa el motiu, poc importa que els votem per la por induïda a una amenaça externa, perquè realment estem convençuts que els nostres interessos coincideixen amb els del capital, perquè el nostre instint tribal pot més que el nostre sentit de la justícia, perquè som incapaços d'imaginar alternatives millors o per un impuls que s’assembla més del que imaginem al que fa que algun malentranyat ratlle el cotxe del veí amb la clau. Som les víctimes, però també els avalistes d'un contracte dissenyat com una màquina que trasllada sistemàticament a l'última baula el que costa fer funcionar la societat, això que acadèmicament i eufemísticament es denomina “costos de transacció de l'ordre social”. Igual que se'ns transfereix l'IVA, se'ns transfereix tota la resta de gastos i d’amargors, inclosa la de servir de carn de canó quan arriba el moment, o més bé de carn de dron, d’aquests canons i drons que ixen de les nostres butxaques. El que va començar amb l'aparença d'un acord voluntari i es continua venent com a tal, es revela cada vegada més clarament com un dispositiu que emmascara l'explotació i la desigualtat, que legitima la dominació per part d'unes minories privilegiades extremadament cobdicioses i cada vegada millor organitzades. Al davant, una població a qui s'escaneja dia i nit com a un tros de lluç amb codi de barres, que cada vegada té menys possibilitats d'organitzar-se i menys interés a fer-ho. On hauria d'haver-hi tensió social hi ha cinisme, abúlia i una anòmia que consent la vigilància i alimenta l'autoritarisme. Als amos del món tan sols els resta declarar oficialment l'Estat administrador exclusiu dels seus interessos, això és en el que ha anat esdevenint de fet, això és el que hem estat subscrivint clàusula a clàusula en els darrers temps. El dia que el futur començà a fer-nos canguelo, el contracte social que encara diu estar vigent caducà sense més ni més, sense necessitat que ningú el derogara.