L’incendiari i la interfície

Sempre arriba l’hora de la cendra, quan el tens combat de les flames dóna pas a l’avaluació de danys i a l’adopció de mesures. L’avanç del foc a Xàbia, el Poble Nou de Benitatxell o Bolulla ha constatat, una vegada més, que les advertències preventives dels dies crítics sobre l’extrem risc d’incendis forestals no exageren. La calor anormal, la baixa humitat i la sequedat del terreny creen en certs moments una oportunitat meteorològica única per a l’acció brutal d’incendiaris, delinqüents ambientals o piròmans els efectes de la qual s’aferrissen en paratges naturals com la Granadella i, cada vegada més sovint, en cases i béns particulars.

Sota l’apocalíptica amenaça de les flames hem vist evacuar aquests dies molt de pressa edificacions i jardins, piscines i coberts. Una cosa que ha propiciat també una mobilització col·lectiva de solidaritat ciutadana i de suport entre veïns, però que posa de bell nou damunt la taula un fenomen de què parlen cada vegada més els experts amb conseqüències pràctiques escasses: els focs d’interfície.

Es tracta d’incendis que afecten l’anomenada “interfície urbanoforestal”, aqueixa zona en què entren en contacte el terreny forestal i les àrees edificades, on l’amenaça sobre béns i persones complica tant la prevenció com l’extinció. No és només que el desplegament dels efectius de bombers, de les brigades o els soldats de la Unitat Militar d’Emergències es veja dificultat als carrers o als camins urbanitzats pel que el director general de l’Agència Valenciana d’Emergències, José María Ángel, va qualificar en viu com a “laberints”. És que el foc s’endinse entre les construccions i creme propietats i instal·lacions, dificulte el combat contra les flames i pose a prova l’eficàcia d’una lluita cada vegada més especialitzada.

La consciència sobre la singularitat d’aquest tipus d’incendi, batejat a mitjan anys setanta com “urbanoforestal” en la inflamable Califòrnia, és pobra. No existia quan les administracions i els promotors es van llançar a una ocupació del territori aliena a tota consideració del fet que allò suposava crear un escenari propici a “un tipus d’incendi que no sols pot arribar-hi, sinó que a més pot propagar-se en l’interior dels desplegaments edificatius, la qual cosa fa que sorgisquen uns problemes específics, substancialment diferents dels provocats pels incendis purament forestals o urbans”.

Tampoc hi ha aqueixa consciència ara en la majoria dels ajuntaments, ni entre les comunitats de propietaris i les desenes de milers de persones que habiten aqueixes zones. És tard potser per a promoure, com es fa a Califòrnia i a Austràlia, que les edificacions siguen llocs segurs que convertisquen en la cosa més prudent davant d’un incendi romandre dins de casa. Però no ho és per a superar el dèficit normatiu ni la baixa execució de recomanacions que els plans d’emergència recullen ja en relació amb el maneig de la vegetació per a reduir el potencial combustible, l’accés als punts d’aigua, l’establiment de zones segures, la senyalització, els refugis o l’autoprotecció.

En les meses de participació o de concertació posteriors als incendis que la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural convoca amb les diputacions, els ajuntaments afectats i les entitats i els col·lectius per definir els objectius de restauració forestal a mitjà i llarg termini hauria d’abordar-se, en el cas dels incendis d’aquest començament de setembre a la comarca de la Marina Alta, un catàleg de qüestions que afecten l’urbanisme, la planificació, la seguretat i la conscienciació ciutadana. A la Generalitat ja no li val només canalitzar ajudes i organitzar la intervenció forestal. Cal traure lliçons per a desplegar d’una vegada davant dels nous escenaris de risc una política més complexa, més incòmoda i més eficaç.