El fracàs insurreccional de 1873 tingué també, a més de la repressió policial i judicial, greus conseqüències socials: la venjança patronal retallà en un 20% els salaris, augmentaren els acomiadaments i les llistes negres, mentre empitjoraven encara més les condicions de vida (alimentació, salubritat, malalties…) dels treballadors (fins al punt de que durant els 20 anys següents es reduí la talla mitjana dels quintos alcoians!) i les seues organitzacions romandran ilegalitzades durant molt de temps, arran del col.lapse de la Iª República i la reinstauració canovista, mentre s’eixamplava la divisió entre els dos grans corrents del moviment obrer internacional (anarquistes i marxistes).
Les associacions obreres romandran prohibides fins a 1887 i a l’any següent es crearà la UGT impulsada pels socialistes, la presència dels quals serà per molt temps minoritària entre els treballadors alcoians, atesa l’hegemonia que mantindrà l’anarcosindicalisme durant les dècades següents, especialment a partir de 1910 en què es constituí la CNT, al Congrés fundacional de la qual hi participaren dos delegats locals (Rogelio Cantó i Rafael Bernabeu).
D’aleshores ençà, el sindicalisme actuarà -malgrat les diferències internes- com l’expressió més fefaent de la centralitat del treball i la urgència de la qüestió social que, des de 1890, farà del 1er de Maig una convocatòria de solidaritat internacional i reivindicació obrera. En Alcoi aquella primera manifestació s’ajornà fins al dia 5 i en participaren vora 2.000 treballadors, confirmant l’inici d’un nou cicle de lluita obrera que assolirà, des d’aleshores, alts nivells de conflictivitat laboral.
Les dues primeres dècades del segle XX seran les del creixement de la indústria alcoiana, per la utilització de l’energia elèctrica, el desenvolupament de nous productes i l’obertura d’altres mercats, la construcció de grans factories (Mataix, Matarredona, Carbonell, Terol, Bambú…), especialment a partir de 1914 a recer de la conjuntura favorable derivada de la Iª Guerra Mundial, els contendents de la qual demandaren durant uns pocs anys un important volum de productes tèxtils i mecànics.
La fi del conflicte bèl.lic impactarà negativament en la indústria alcoiana, amb el tancament de nombroses empreses, l’augment de l’atur, la pèrdua de salaris i, fins i tot, problemes de subsistència entre la població que provocaren un motí protagonitzat per les dones al mercat de queviures, factors que junt amb els efectes de la pandèmia de grip de 1918 configuraven l’escenari d’una pregona crisi social.
Durant la dictadura primoriverista (1923-1930) tornarà la repressió de les organitzacions obreres i el més descarat domini de classe de les elits locals, que es van demostrar incapaces de fer front a la greu crisi econòmica que esclataria a finals de la dècada.
El triomf de la IIª República (1931-1936) va ser rebut com una oportunitat d'avançar en la conquesta de les llibertats civils (sufragi universal, drets polítics, autonomies, divorci…) ireivindicacions socials llargament ajornades (regularització de contractes laborals, segur obligatori, jurats mixtes, negociació col.lectiva, jornada de 8 hores, …) encara que la gravetat de la crisi econòmica i el bloqueig de les forces reaccionàries dificultaren la seua consolidació.
El moviment anarquista articulat al voltant de la CNT va desplegar des del primer moment una constant activitat, tant en l'àmbit laboral (vagues, manifestacions...) com social (ateneus, publicacions, projectes culturals...) que consolidaren llur implantació entre el proletariat alcoià, tot i que el seu abstencionisme electoral i impaciència revolucionària contribuïren, de fet, a afeblir el projecte republicà.
En febrer de 1936 la victòria del Front Popular, que a Alcoi aconseguí el 64,5% dels vots, accelerà la conspiració reaccionària que esclataria, finalment, el 18 de juliol i es perllongaria dramàticament durant els tres anys següents.
Com en altres indrets del país, aquí fou també la ràpida mobilització de les organitzacions obreres la que, després de posar cércol a la caserna del regiment d'infanteria, va impedir que la seua guarnició s’adherira a la rebel·lió militar, restant des d’aleshores la ciutat sota el control d’un Comitè Revolucionari, presidit pel representant de la CNT Cándido Morales, integrat pels partits d’esquerra i els sindicats que, tot i organitzar el funcionament de la producció i els serveis públics, no sempre aconseguiria garantir l’aplicació de la legalitat republicana ni evitar esclats de violència radical contra representants de la burgesia i el clergat locals, objectius freqüents de l'odi popular acumulat durant dècades d'explotació.
Les necessitats d'una economia de guerra i l'oportunitat d'implantar el programa revolucionari expliquen la decisió dels sindicats, especialment de la CNT, de socialitzar i col·lectivitzar els mitjans de producció, que havien estat prèviament confiscats. Entre agost i octubre de 1936 la pràctica totalitat de les empreses alcoianes (tèxtils, metal.lùrgiques, paperers, de la construcció i, fins i tot, del comerç i serveis…) quedaren sota control obrer i dedicades, en gran part, a la producció de material bèl.lic i articles per al front.
Les primeres empreses gestionades pels sindicats van ser les 30 del sector metal·lúrgic amb vora 1.500 operaris, mitjançant acord signat amb els seus propietaris, constituint-se com a Indústries Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades (ISMA), poc després ho foren les del sector tèxtil (128 empreses i 6.000 treballadors) sota control de CNT i, finalment, les Papereres Col.lectives CNT-UGT (12 fàbriques i 2.000 operaris), així com les d'altres subsectors de menor entitat, completant així un procés que resultaria paradigmàtic entre les col.lectivitzacions industrials durant el conflicte arreu del país.
Cal fer constar que la gestió de les empreses socialitzades fou, en termes generals, econòmicament eficient, socialment equitativa i tècnicament eficaç, malgrat el sabotatge dels quintacolumnistes i els bombardejos de l’aviació italiana que causaren ací 64 morts i afectaren a 22 empreses. Amb tot i això, en acabar la guerra les fàbriques alcoianes col.lectivitzades foren entregades als antics propietaris en perfectes condicions operatives per a continuar treballant.
Sobre este blog
Este espacio pretende reivindicar la memoria obrera, sus luchas, organizaciones y protagonistas, desde el convencimiento de que el movimiento sindical fue clave en la reconstrucción de la razón democrática, articulando la defensa de sus demandas sociales y económicas con la exigencia de libertades civiles.
0