La llarga agonia biològica i política del franquisme, que es va iniciar amb la mort de Carrero Blanco al desembre de 1973, coincidirà amb la crisi econòmica derivada de l'augment dels preus del petroli imposada pels països àrabs després de la guerra del Yom Kippur, amb el consegüent increment generalitzat de la inflació que, en el cas espanyol, es complicarà per la incompetència de la gestió governamental, amb el resultat d'un dramàtic augment dels tancaments d'empreses, pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, atur i precarietat contractual.
Entre 1974 i 1977 Espanya registraría el volum més gran de vagues de tota la seua història, amb una mitjana anual de més de deu milions de jornades no treballades per conflictes laborals.
Les restriccions derivades d’una dictadura terminal conferien contingut polític a la mobilització obrera que assolia així un fort component expressiu i acreditava la seua consolidació com a actor social rellevant en un context de crisi tant política com econòmica i esdevenia en factor clau per a la conquesta de les llibertats.
A Alcoi, la crisi es veurà agreujada per les deficiències estructurals que arrossegava el sector tèxtil (minifundisme, falta de renovació tecnològica i productiva...), així com per l'impacte negatiu derivat de l'estructura centralitzada de la negociació col·lectiva dissenyada pel verticalisme.
El cicle de les grans vagues obreres durant els anys de la Transició es va iniciar ací el juliol de 1973, en una coincidència històrica amb el centenari de la revolta internacionalista del petrólio, no per casual menys significativa. Foren les dones treballadores de la fàbrica Peralta (les “bobinadores”) les primeres que es van plantar davant l'intent de l'empresa d'imposar un nou, i pretesament “científic”, sistema de control de la producció que incrementava el ritme de treball i absorbia els plusos salarials.
L’acomiadament de Pilar Esteve, delegada sindical vinculada a CC.OO. i les sancions a 12 companyes més va generar una onada de solidaritat que amenaçava amb una vaga de tota l’empresa, d’una plantilla de més de 200 persones, gran part de les quals eren xiques molt joves, i fou la seua resistència la que, finalment, va fer recular a la direcció, retirar les sancions i suspendre l’aplicació del sistema de control, el que va constituir un exemple, tan simbòlic com real, de l'important paper de les dones treballadores en la història del moviment obrer alcoià, mai prou valorat i que mereix, en justícia, un reconeixement exprés.
Aquell mateix any es va publicar per primera vegada el butlletí informatiu (clandestí, per descomptat!) de CC.OO. d'Alcoi, sota el títol de Democràcia Obrera, que donaria compte, amb documentación i anàlisi, de les grans vagues i mobilitzacions dels anys següents.
La primera, a principis de 1974, es produí com a conseqüència de la negativa patronal a negociar un nou conveni per al sub-sector de fibres de recuperació i la decisió, per contra, de suspendre la prima de 350 pessetes que s’havia aprovat l’any anterior. Entre el 16 i el 17 de gener pararen la major part de les fàbriques d’Alcoi així com les de Cocentaina i Muro, pobles cap on des de feia un temps s’havien adreçat moltes empreses a la recerca de més sòl industrial i menys costos laborals.
A l’endemà, 18 de gener, eren ja 120 fàbriques i 4.100 els treballadors en vaga que, davant del tancament dels locals de la CNSi l’assetjament de la policia, acabaren reunint-se en una gran assemblea al Barranquet de Soler on, en un exercici de democràcia obrera real, aprovaren l'acord provisional subscrit a l'Ajuntament, per mediació de l'alcalde Jorge Silvestre, entre la patronal local i els líders de CC.OO. Linares i Llopis (presidents aleshores de la Secció Social i de la UTT del Sindicat Tèxtil, respectivament) que recollia les reivindicacions inicialment plantejades i, en conseqüència, posava fi a la vaga.
No obstant això, en febrer començaren les deliberacions del nou conveni dels sectors de gènere de punt, cotó i llana, en el marc del qual la patronal intentà absorbir la prima de les 350 pessetes, oferint un augment salarial del 14% que els treballadors no accepten i contra el que plantegen una vaga d’advertència de dues hores per al 14 de març. Com que la representació empresarial no fa cas, el 4 d’abril s’inicia la vaga que arribarà al dia 8 amb una xifra de 8.000 participants, incloent-hi alguns treballadors d’altres sectors.
En plena Semana Santa es manté la vaga i, davant el nou tancament verticalista dels locals de la CNS es celebren diverses assemblees al pati del Col·legi de San Roc, l'església de Santa Rosa i, fins i tot, a la muntanya del Preventori. El Dijous Sant, en totes les parròquies d'Alcoi es llegeix una homilia de suport a les reivindicacions obreres, instant el reconeixement dels drets laborals. Finalment, el 14 d'abril se signarà l'acord que posava fi a deu dies de vaga i fixava una gratificació de 3.000 pessetes per als treballadors adults i de 1.750 per als aprenents.
La segona vaga important d’aquest període començà el 22 de setembre de l’any següent (1975) en resposta al nou intent de la patronal d’absorbir la prima de les 350 pessetes, cosa que suposava una disminució substantiva del salari real en uns moments de crisi galopant. A més a més, l’acomiadament de diversos treballadors de l’empresa Pablo Doménech i la detenció del sindicalista Ricardo Llopis al final d'una assemblea enfront dels locals novament tancats de la CNS, agreujaran un conflicte que una setmana després afectava ja més de 100 empreses i vora 2.800 treballadors. Finalment, el 3 d’octubre els representants de la part social (Pep Linares) i econòmica (Miquel Payá) signaren un acord que suposava la retirada de les sancions, l’alliberament de Llopis i el reconeixement parcial de les demandes obreres.
Entre setembre i desembre d'aquell any es celebraren les dues rondes de la que seria última convocatòria d’eleccions sindicals de la CNS, amb el resultat d’un important èxit de les Candidatures Unitàries i Democràtiques (“Hemos ganao el equipo colorao”, va publicar en portada una revista de l'època) i que, en el cas d'Alcoi consolidaren l'hegemonia de CC.OO.
I mentrestant moria, per fí, l'últim dictador d'Europa occidental, la qual cosa va contribuir a accelerar el procés de canvi, caracteritzat en la seua primera fase per una gran incertesa política i institucional, agreujada per una profunda crisi econòmica i social.
Aquell hivern va registrar una autèntica onada de vagues en tot el país, que es prolongaria, amb algunes oscil·lacions, durant els anys centrals de la transició, en els quals el volum de la conflictivitat laboral es multiplicarà pràcticament per deu, passant del mig milió de treballadors participants en 1975 als 5,7 milions de 1979, segons dades oficials del Ministeri de Treball.
Va ser, precisament. la pressió social des de baix, exercida pels moviments veïnal, estudiantil, professional i, sobretot, obrer, la que al capdavall resultarà determinant per a desbaratar primer les maniobres continuistes, accelerar més tard les reformes i forçar, finalment, la ruptura amb el franquisme.
L'any 1976 va començar a Alcoi amb una manifestació per la llibertat i l'amnistia, el mateix 1 de gener, encapçalada pels líders sindicals que a finals de març convocaren la que sería la vaga general de més llarga durada (tres setmanes) i participació (9.000 treballadors tèxtils) de la història de la ciutat.
El motiu inicial va ser millorar a l’àmbit local el que s'havia pactat a nivell nacional en el conveni de Fibres de Recuperació en matèria de salari (augment de 1.100 a 3.000 pessetes setmanals), vacances (de 20 a 25 dies per any), jornada (de 40 a 44 hores setmanals), així com el reconeixement dels representants sindicals recentment elegits.
En aquesta ocasió, la patronal va mantenir una posició tan inflexible (adduint que el conveni estava ja signat) comagressiva, imposant sancions de suspensió de contracte i sou a més de 2.000 treballadors, incrementant la tensió del conflicte, agreujada així mateix per les càrregues policials i els intents d'impedir les assemblees de treballadors que acabaven realitzant-se a les esglésies de Santa Rosa, Sant Francesc i Santa Maria, així com en el camp de futbol del Barranquet de Soler, en les quals s'informava dels intents de negociació, les mostres de solidaritat ciutadana (especialment emotiva fou la manifestació del 10 d’abril de dones amb els sarnatxos de la compra buits) i es decidia democràticament sobre la continuïtat o no de la vaga, impugnant en la pràctica les acusacions de manipulació que difonia la premsa més reaccionària, especialment el diari local Ciutat dirigit per un vell falangista.
Malgrat els intents de mediació d'una Comissió integrada per qualificats professionals de la ciutat i pel nou alcalde, Rafael Terol, la patronal es va negar a negociar i només acceptà la retirada de les sancions, després de que el dia 21 d'abril, la majoria dels treballadors decidiren desconvocar la vaga, el que es va considerar un fracàs laboral però, malgrat tot, un èxit socio-polític, en la mesura en què la massiva participació i solidaritat aconseguiren imposar la legitimitat del nou sindicalisme i l'exercici real dels drets de vaga, reunió i manifestació encara no reconeguts legalment pel govern post-franquista d’Arias Navarro, que acabaria dimitint a primers de juliol d'aquell mateix any, arrossegat per la protesta popular després de la violenta repressió de les mobilitzacions obreres d'Elda i Vitòria.
Des d’aleshores s’acceleraren tant els ritmes de canvi com l’agreujament de la crisi económica (l'any acabaria amb una inflació del 19%) que, junt amb la congelació salarial i un fort creixement de l'atur, convertiren la negociació col·lectiva del primer trimestre de 1977 en l'escenari clau del conflicte social, en la fase central de la transició política.
Sobre este blog
Este espacio pretende reivindicar la memoria obrera, sus luchas, organizaciones y protagonistas, desde el convencimiento de que el movimiento sindical fue clave en la reconstrucción de la razón democrática, articulando la defensa de sus demandas sociales y económicas con la exigencia de libertades civiles.
0