Mónica Oltra: “Es canvia molt abans una llei que una mentalitat; una llei que una inèrcia”

La vicepresidenta i consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives.

La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, té clar que el seu objectiu en el Govern valencià és millorar la vida de les persones. Defineix el seu departament, el primer a vincular Igualtat a la vicepresidència, com “la conselleria de les cures”, concep la legislació com una eina perquè les persones tinguen “una vida més fàcil i més feliç”. 

Oltra, que també va tindre reunions de treball des de la cuina durant el confinament i se li han colat les mascotes en les videoconferències, creu que l’oportunitat del teletreball no pot ser una nova reclusió per a les dones en el domicili. El seu departament començarà a treballar amb col·lectius i entitats el projecte de llei d’igualtat entre homes i dones, una norma ambiciosa que vol expandir l’ecofeminisme i la interseccionalitat –l’anàlisi de les diferents opressions: de gènere, de raça, de classe– a tots els aspectes de la vida.

Com prepara el Govern valencià aquest 8 de març?

Com sempre, des d’un punt de partida reivindicatiu, però enguany amb un element complementari i essencial en aquesta legislatura, ja que es dona el tret d’eixida per a la nova llei d’igualtat entre homes i dones que forma part dels objectius d’aquesta legislatura. Començarà l’audiència prèvia per a recollir el sentir de la ciutadania sobre quins aspectes haurien d’incloure-s’hi.

Encara no hi ha un document base. Començaran a treballar sense esborrany?

Efectivament. Quan comences a treballar amb un esborrany estàs condicionant la participació prèvia i no és l’esperit de participació ciutadana que defensa la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. L’esperit és que sense apriorismes les associacions feministes puguen aportar la seua visió sobre què hauria d’incorporar la llei. Òbviament, hem treballat temes, però volem polsar el sentir de la ciutadania.

La Llei d’igualtat autonòmica data del 2003. Quins camps convé actualitzar? En quins eixos treballen?

Entenem que els principis bàsics de la llei han de pivotar sobre la igualtat, la llibertat, la inclusió, la no-discriminació i l’equitat. Volem que la llei tinga un enfocament des de la interseccionalitat: no són els mateixos problemes els d’una dona de classe mitjana-alta, amb faena qualificada i estudis superiors, que els d’una dona sense faena, racialitzada i sense qualificació professional; d’una dona migrant o d’una que no ho és, o de qualsevol altra circumstància que a la discriminació per raó de sexe o gènere afija altres discriminacions.

Volem que els dos eixos que inspiren la llei siguen el feminisme i l’harmonització amb el planeta, això que s’ha anomenat ecofeminisme, però que té a veure amb l’harmonia necessària que ha d’haver-hi entre el medi que ens acull i la perspectiva feminista. Això té a veure amb moltes qüestions, des d’un urbanisme feminista, en què la ciutat no es conceba d’una manera antiga, sinó que pose la vida en el centre, una ciutat més preparada i resilient a l’emergència climàtica. Òbviament hi ha un eix fonamental que és la redistribució de la riquesa, no pot ser que la desigualtat vaja creixent més i més. 

Un altre eix és el de posar les atencions en el centre: no hi ha societat humana en què no hagen existit les cures. Hi ha antropòlogues que plantegen que el salt de l’ésser humà és el de les cures, arran d’una troballa en què una persona havia sobreviscut a un trencament de fèmur, que demostra que aquesta persona la van cuidar. Hem tingut diferents sistemes econòmics –feudal capitalista–, però no societats humanes en què les cures no estigueren presents. I això que és essencial per al sosteniment de la vida, ni té un reflex en el PIB, ni en les anàlisis macroeconòmiques. 

Un altre gran eix és el de la distribució del temps, els usos del temps. Igual que cal redistribuir els recursos econòmics, cal redistribuir el temps, i això té molt a veure amb la corresponsabilitat, amb el temps públic i privat. I l’últim, els drets de les persones a ser; que no puga haver-hi cap discriminació per raó de sexe, gènere, identitat i orientació sexual. Som conscients que és complex, però són els enfocaments que li volem donar.

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia per la Igualtat Salarial. Parlem de diferències econòmiques, de canvis en l’ús del temps i de canvis en el sistema de treball, això requereix un canvi profund de sistema. Es parla ara de la jornada de quatre dies, de l’augment del salari mínim. Com es pot articular?

Les mesures econòmiques són fonamentals i des del marc de les nostres competències òbviament cal abordar-les. Cal abordar la setmana de quatre dies o 32 hores, i això té a veure amb la redistribució de la riquesa i del temps, de tindre més temps sense perdre productivitat per a ser, per a compartir, per a criar, cuidar, cuidar-nos; més temps personal.

Però haurem de veure com podem fer-ho perquè això no derive en menys hores de faena remunerada i més hores de faena no remunerada. 

Sempre que [la jornada de les cures] siga compartida, d’això es tracta. De dibuixar una societat menys laborocentrista. Que les cures, imprescindibles per a la societat humana, tinguen el valor que han de tindre. Només en la mesura en què els homes s’incorporen a aquestes cures a nivells equitatius es posaran en valor.

Resulta curiós que les cures foren declarades essencials en el primer decret de l’estat d’alarma per la pandèmia i no obstant això siguen les més precaritzades i les més feminitzades, que solen anar de la mà. Sembla que ni encara sent essencials les hem posades en valor.

Jo crec que sí que s’han posat en valor. No econòmicament, perquè haurien d’estar molt més ben remunerades, però s’han posat en valor pel fet de declarar-les essencials, perquè sense això no hi ha vida. Pots prescindir d’un broker de la borsa per a viure, però no del que cultiva la terra, de la que cuida, de la que ensenya, de la que cura, en una residència o en un centre de salut. I ho pose en femení perquè majoritàriament ho fan dones.

Tornant a la bretxa salarial. El Govern central va aprovar un decret fa uns mesos pel qual fa obligatori per a les empreses publicar els registres salarials. Ací, quines mesures es poden impulsar per posar fi a aquesta bretxa econòmica?

El registre, sobretot, el que fa és evidenciar la bretxa. La primera cosa per a avançar és evidenciar quelcom que és invisible. Tindre un dia a l’any que ho reivindica és relativament recent; això forma part d’una societat que encara és molt desigual. Crec que cal establir mesures positives que premien els àmbits, les empreses, els sectors, en què hi haja igualtat o menys diferència, o un esforç decidit per canviar. A vegades et diuen, sobre la bretxa: “És que està prohibit per llei”, però on s’escorre la bretxa salarial és en la categorització dels llocs; en la pregunta per què un home que reposa pots cobra més que una dona que reposa verdura; que un tinga una categoria salarial més alta que l’altra si els dos reposen gènere.

Pel que fa a les cures i la qüestió econòmica té a veure també la qüestió dels rols. Les dones anem cap a unes professions determinades –més precaritzades– relacionades amb les cures perquè sembla que siguen una extensió del nostre ésser, perquè sembla que assumim aquest rol en allò personal i allò professional. Com es pot treballar aquest canvi de rols?

Volem abordar en la llei que es promoga més l’accés al sexe o gènere contrari a la majoria de persones que treballen en aquest sector. Igual que promocionem que les xiques es decanten per carreres STEM –ciència, matemàtiques, tecnologies– que estan molt masculinitzades, cal promocionar que els xics estudien graus o FP que tinguen a veure amb les cures. És un doble camí; no podem quedar-nos en el fet que les dones vagen a camps masculinitzats, cal fer el camí invers. Perquè fins que ells no cuiden, no serà una activitat de prestigi. Les carreres STEM no són més prestigioses per la seua essencialitat; són més prestigioses en la mesura que estan masculinitzades. Quan les dones han accedit majoritàriament a una professió, aquesta professió ha deixat de conceptuar-se com a professió de prestigi. La carrera judicial, la medicina... en l’accés, les dones superen els homes. I en aquesta mesura en què accedim es desvia el prestigi cap a les carreres masculinitzades, perquè s’associa el prestigi al fet que siguen exercides majoritàriament per homes. Aquesta dialèctica cal invertir-la; el missatge del patriarcat que subjau és: si ho poden fer elles, ho pot fer qualsevol. Molt caricaturitzat, però és així.

I si volem treballar per una societat que pose les cures en el centre, no podem buidar de prestigi aquesta mena de faenes.

Sí, però ho farà en la mesura en què s’hi incorporen els homes. Perquè com ells tot el que fan és molt important, en la mesura que ho facen començarà a ser important.

La seua conselleria és, en certa manera, la conselleria de les cures. Parlem d’infància, de vellesa, de dependència, d’inclusió. Des del públic, com es pot treballar per dignificar aquestes cures?

A mi m’agradaria més anomenar-la la conselleria de la vida, perquè abastem totes les etapes i procurem sostindre la vida. Com es pot fer? Com estem fent-ho. Vam fer dependre Igualtat de la vicepresidència, cosa que s’ha copiat en el Govern d’Espanya; vam tindre el primer govern paritari, hem ampliat la xarxa valenciana d’igualtat –hem passat de 35 persones a més de 100–, incloem els plans d’igualtat en les empreses com a clàusula social per a accedir a la contractació pública. Respecte a les cures, crec que és important la xarxa de dependència, tenim més de 100.000 persones en el sistema, que posa les cures en el centre. Hem baixat a un terç la llista d’espera que ens vam trobar; hem millorat les prestacions perquè cuidar no es convertisca en una càrrega, hem creat l’assistent terapèutica infantil, perquè quan qui té dependència és un xiquet la cuidadora és la mare i això afavoreix que no haja de renunciar a la seua carrera professional. Abans que el Govern ho fera, vam equiparar els permisos de paternitat i maternitat; vam equiparar els drets de les famílies nombroses a les monoparentals, que la majoria són monomarentals, amb una dona al capdavant. La renda valenciana d’inclusió és una eina fonamental de cuidar-nos els uns als altres; tenim una societat que tix la xarxa perquè ningú caiga. Estem treballant en la capacitació de les dones cuidadores en l’àmbit professional, perquè una qüestió personal es convertisca en una oportunitat laboral. Crec que està treballant-se molt per posar aquestes ‘tres c’: criar, cuidar, curar, i posar-les en el centre, dotar-les de prestigi perquè adquirisquen el valor que tenen.

Ser la titular de la conselleria de les ‘tres c’ és un rol que en el Govern passa factura?

Crec que està entenent-se pel conjunt del Consell, i moltes polítiques estan copiant-se en altres governs. És obvi el compromís del Consell amb aquestes polítiques quan el pressupost s’ha duplicat en aquests cinc anys. Hem passat d’aquests 780 milions a més de 1.900 i això és un compromís col·lectiu, no és un assoliment personal.

Fa unes setmanes es va retraure a la portaveu del PP certes declaracions sobre dones que manipulen el president. A Ximo Puig també se li ha retret una actitud condescendent respecte d’Isabel Bonig. El portaveu socialista en les Corts Valencianes, quan se li va preguntar sobre les discrepàncies amb vosté respecte a les mesures sanitàries, va dir que la seua dona també pensava no-se-què... En la política i en el periodisme, cal una reflexió?

Aquesta reflexió fa falta sempre. Per a tots i per a totes. Vivim en immersió en una societat patriarcal i masclista. I tots i totes ens hem impregnat d’això. Aquesta reflexió, fer conscients aquestes actituds pròpies en qualsevol àmbit de la vida i en qualsevol professió, és necessària. Per això és tan important que l’Administració incorporara que cada norma porte aparellat un informe de perspectiva de gènere. Continuem tenint la necessitat d’autoanalitzar-nos i de llevar-nos aquests tics que en algun moment tenim i les tendències a reproduir esquemes patriarcals. Jo crec que no hem de sentir-nos culpables, llevat que es tracte d’un masclisme conscient, però a tots ens passa i ens passarà. Es tracta d’anar desconstruint aquests tics que hem aprés.

Aquesta manera de ser, aqueixa manera correcta de ser homes i de ser dones que ens amera des d’edats primerenques, com pot desconstruir-se? 

Amb anàlisi i des de la consciència. Pensar si això que he dit no té un component que reprodueix rols. Com en el cas del relat de les dones roïnes; aquest pensar que de segur que hi ha una dona darrere d’un home per influir de manera sagaç, per arrapar sigil·losament allò que vol. És un dels missatges del masclisme. Cal ser conscient i, en la mesura que siga possible, no contribuir a aquest relat de les dones roïnes, aquest estereotip que sempre competim contra nosaltres. Passa per la consciència i la cultura feminista.

Amb vista a educar les noves generacions, com es corregeixen aquests tics?

Educar en igualtat és fer conscients les coses que han de canviar. Sobretot quan detectes que pot vindre un missatge estereotipat, sexista, corregir-lo a casa. En el sistema educatiu, amb els currículums d’educació en igualtat; es tracta que els xiquets i les xiquetes aprenguen que cal construir relacions igualitàries, respectuoses, que el compliment del desig no pot ser il·limitat, que cal tindre tolerància a la frustració... i perspectiva de gènere. Probablement el que cal treballar en xiquets i xiquetes siga diferent. Probablement les xiquetes cal acompanyar-les i educar en el fet que el seu desig no ha de supeditar-se al del seu company home; des de jugar al pati fins a les relacions interpersonals. 

Parlàvem abans de la faena des de casa. Una de les qüestions que ha posat de manifest la pandèmia és la diferència en els espais per sexe; ells en el despatx, elles en la cuina, titulava un reportatge fa poc. El teletreball, el treball domèstic forçat, ha sigut un parany per a les dones?

Cal treballar perquè no es convertisca en un parany. El teletreball no pot portar al fet que les dones se’ns torne a recloure a casa i que, ja que estàs a casa, que es queden els xiquets amb tu també. Cal avançar en l’escolarització, en la xarxa pública de 0 a 3 anys, en la corresponsabilitat en les tasques. La idea és que el teletreball no siga una reclusió, el treball té un factor socialitzador important. L’oportunitat del teletreball no es pot convertir en una amenaça per a les dones.

També parlàvem de la igualtat en la representació. La llei electoral que es treballa en les Corts Valencianes també introdueix algunes qüestions. Parlem de paritat, de quotes?

Farà una referència a altres lleis. En la legislatura passada ja es va plantejar la paritat en tots els àmbits. En la proposició de llei electoral també està previst i en l’actual ve determinat per la llei electoral general. En els càrrecs estatutaris també es va aprovar la legislatura passada.

Llavors, els avanços aniran més enllà de l’àmbit públic.

Parlem sobretot de consells d’administració, de les empreses... El nostre àmbit competencial ens deixa arribar fins on ens deixa, però podem establir, per exemple, que les empreses que tinguen almenys un 40% tinguen punts. En els àmbits autonòmics funciona la promoció; la regulació és competència exclusiva de l’Estat. Es tracta de continuar avançant en el fet que les empreses que ho fan millor en matèria d’igualtat tinguen més avantatge a l’hora d’accedir a la contractació pública.

Fa uns dies, des del saló, va protagonitzar un acte sobre la llei trans valenciana. L’esborrany del Ministeri d’Igualtat ha generat un renou considerable, més enllà de les disputes PSOE-Unides Podem, o dels corrents del moviment feminista. Com viu aquest debat?

A mi en general les discussions nominals o les discussions conceptuals abstractes, que tenen poc a veure amb la vida de la gent, em sembla que moltes vegades són terra erma; acaben sent estèrils. Crec que, al marge que es puga millorar l’esborrany en aspectes concrets, la clau és qui decideix sobre la vida de qui; qui té dret a decidir sobre la vida de qui. És el dret a ser i a tindre la teua identitat i si per a això algú t’ha de tractar de malalta, d’estigmatitzar-te, decidir qui ets tu. A mi no em defineixen com a dona ni els meus genitals, ni els meus òrgans de reproducció, encara que formen part del meu conjunt de ser dona. Però em defineix també el que pense i el que sent; la meua identitat, el que jo pense i sent que soc. El 2019 es va despatologitzar, igual que en els 90 es va dir que l’homosexualitat no és una malaltia, es va dir que això no és disfòria de gènere, en tot cas és discordança. Que el teu gènere sentit no concorda amb el teu cos físic. Ací està la clau: hem de respectar això que diuen les legislacions més avançades del món o continuarem dient a les persones trans que són malaltes, a fer la seua vida més difícil? Crec que les lleis han de servir per a fer la vida de la gent més fàcil i més feliç.

Creu que al Ministeri d’Igualtat li ha faltat més pedagogia i treball en aquest esborrany?

És que aquest esborrany partia d’un consens previ en el Congrés dels Diputats. I s’ha seguit aquesta senda que les comunitats autònomes ja hem incorporat als nostres ordenaments, sobretot la despatologització i l’autoidentificació: que per mi no ha de decidir ningú, ni per la meua orientació sexual, ni per la meua identitat sexual. Forma part de la part més íntima de les persones. Crec que el que hi ha darrere és un moviment de control del conjunt del moviment feminista, que òbviament té mirades plurals, diferents, totes respectables i feministes.

Sembla que un dels debats que s’encreua sobre la llei, segons ho plantegen algunes feministes, és si quan es dona aquesta discordança de gènere s’arregla el cos o s’arregla la societat que t’encasella en la manera correcta de ser home o ser dona.

I com ho fem? Amb teràpies de conversió, que afortunadament hem prohibit? La quota de suïcidi de les persones trans està per damunt de la mitjana, els adolescents continuen patint en els centres educatius, els xiquets trans reben pallisses... No sé, no em sembla una perspectiva massa feminista, entra més aviat en aquesta virulència del patriarcat, que tu has de viure com jo pense. Això és molt patriarcal: imposar als altres la teua manera de ser, la teua manera de sentir o la teua cosmovisió. 

Al final el punt comú és l’abolició dels rols de gènere.

Clar, busques abolir els rols de gènere, els rols estereotipats, però si ens hem d’esperar a abolir el gènere al fet que les persones trans tinguen drets, potser ens engula abans el sol. Fem una llei, article únic: abolim els rols de gènere. Haurem avançat alguna cosa? També la Constitució diu que no pot haver-hi discriminació de sexe i seguim sense haver-hi avançat, seguim amb la violència sexual i de gènere. Les lleis, en el seu moment concret, han d’establir les bases, però no es pot confondre l’horitzó amb una llei; no per posar un article amb l’horitzó hi haurem arribat. Es canvia molt abans una llei que una mentalitat; es canvia molt abans una llei que una inèrcia.

Fa uns mesos que s’hauria d’haver presentat l’Estratègia Valenciana contra la Violència Sexual. Com està aquesta qüestió?

L’objectiu era presentar-la al novembre, però encara estan perfilant-se algunes qüestions. Es vol que tinga el mateix format que el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, que cada part assumisca compromisos, és un pacte molt plural amb molts agents i està acabant-se de treballar.

Etiquetas
Publicado el
27 de febrero de 2021 - 22:30 h

Descubre nuestras apps

stats