El disseny de la col·lecció és sobri i elegant. I ve de lluny. Als anys vuitanta la IVEI (Edicions Alfons el Magnànim) va publicar amb aquest mateix format i presentació l’Obra Completa del gran escriptor -alguns diuen que menor, però no és cert- Juan Gil-Albert, en vers i en prosa, i en molts volums, així com la Poesia completa de Vicente Gaos i també un que recollia l’obra poètica d’un escriptor maudit, malaguanyat, Eduardo Hervás, massa oblidat. Aquells llibres es confeccionaven, i els actuals també, en una impremta de gran tradició a València, caracteritzada pel gust per l’ofici i la cura extrema que hi posen, Arts Gràfiques Soler, que té l’obrador a l’Olivereta. Una impremta i també en algun moment editorial, amb el segell Albatros, que és història viva de l’edició valenciana, i de la qual en va derivar també, com una branca separada, un altre segell creat per la família, Castalia, que va provar fortuna -i en va fer- a Madrid. La tradició d’editors valencians emigrats és considerable: Manuel Aguilar, el creador de l’Editorial Aguilar, era valencià...
Ara la col·lecció Poesia – Obres Completes que dirigeix Vicent Berenguer i publica la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i Investigació viu un moment d’esplendor. La tasca de Vicent Berenguer és formidable. En poc temps ha publicat la Poesia Completa d’autors cabdals de la nostra contemporaneïtat (poètica): Marc Granell (2017), amb pròleg de Francesc Calafat; Josep Piera (2018), amb pròleg de Maria Josep Escrivà i epíleg de Jaume C. Pons Alorda; Jaume Pérez Muntaner (2018), amb pròleg d’Antoni Martí Monterde i epíleg de Dominic Keown; Teresa Pascual (2020), amb prefaci de Rosa Maria Belda i postfaci d’Antònia Cabanilles; Antoni Ferrer (2021), amb pròleg de Sam Abrams; i -el darrer que s’ha publicat- Joan Fuster (2022), amb pròleg de Salvador Ortells, que inclou tota l’obra poètica de Fuster, que es va cloure bàsicament cap al 1953, per bé que amb incursions posteriors i esparses.
Em sembla que mai abans els poetes valencians havien estat editats d’una manera tan pulcra i adequada, tan seriosa i ben plantejada. Edicions completes, llibres de factura manejable i estèticament atractius, amb estudis introductoris solvents, de qualitat. És una bona notícia -una bona nova- per a la nostra cultura, que arriba de la mà -una vegada més- de la Institució Alfons el Magnànim (CVEI), que dirigeix Vicent Flor i depèn de la Diputació de València. En aquesta mateixa col·lecció s’ha publicat també l’estremidor poemari en castellà Primera soledad, de Vicent Andrés Estellés, de qui -per cert- l’editorial Tres i Quatre n’està traient una nova edició revisada, en volums successius, amb criteris igualment basats en el rigor i la qualitat. I cal esmentar també la recent edició de l’Obra completa d’un altre poeta considerable, Antoni Prats, per l’editorial Lletra Impresa, de Gandia.
En conjunt, aquestes iniciatives recapitulen i ordenen l’obra de poetes que han fet una aportació fonamental a la renovació del llenguatge poètic, que han reprès una gran tradició que havia romàs obscurida i interrompuda. Però que ha florit de nou amb una empenta impressionant: es allò que fent ús d’un vocable poc freqüent se’n podria dir el renadiu... El punt d’arrencada del gran moment de la poesia valenciana en la llengua històrica i pròpia de l’antic Regne de València i el modern País (com diu el Preàmbul de l’Estatut), el valencià o català, crec que es pot situar amb precisió. En l’obra de Vicent Andrés Estellés i, concretament, amb el Llibre de meravelles (L’Estel, 1971), que va enlluernar diverses generacions, tot i que els camins dels que vingueren després, en matèria de poesia, foren variats i diferents o divergents en molts casos.
La realitat poètica actual, passats els anys, és atapeïda, amb molts noms joves o no tan joves en actiu, edicions constants, antologies, actes, recitals. S’ha creat un veritable camp literari (poètic) que enllaça amb diverses generacions i tradicions prèvies i també amb els poetes i la poesia de la resta de l’àmbit lingüístic, de Catalunya i les Balears, en un intercanvi fecund que caldria, encara, incrementar.
L’aportació de la poesia no admet cap mena de dubte, fa dringar l’idioma, l’enriqueix, crea mons propis i personals, suggereix, fa volar la imaginació. És insubstituïble i diversa, plàstica, de vegades difícil de desxifrar, altres vegades d’accés directe, emotiu i fins i tot esborronador. Entre la literatura i la música, la poesia és un component essencial del nostre sistema de referències. Expressa mon singulars, irreductibles, la subjectivitat dels poetes, és cert, però també les llums i les ombres d’una època, en siguen conscients o no... I és el ressort de temes i llenguatge que potencia altres gèneres literaris.
A més dels noms esmentats més amunt, n’hi ha dins del panorama literari valencia un bon nombre de poetes (homes i dones) amb obra densa i consolidada, amb una trajectòria dilatada, contrastada, que perfectament podrien ser inclosos també en la col·lecció del Magnànim. Poetes i poetesses com ara Josep Palàcios, Emili Rodríguez Bernabeu, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Joan Navarro, Enric Sòria, Isabel Garcia Canet, Anna Montero, Begonya Pozo, Susanna Lliberós, Josep Porcar, Carles Mulet, el mateix Vicent Berenguer, i tants i tantes més que no cal ni puc esmentar....
Estic segur que veurem i gaudirem de nous volums que ens recordaran o faran descobrir obres valuoses, imprescindibles. La poesia no interessa només els poetes, encara que en ocasions sembla que és així, en raó d’una interrelació densa i, de fet, comprensible que és, d’altra banda, habitual en la resta de cultures del nostre entorn. Però de vegades el dring poètic salta totes les barreres i s’incorpora a l’imaginari d’un públic molt ampli. Arriba al poble. Configura l’imaginari col·lectiu, aporta sons i vibracions, paraules, imatges, idees. Fou el cas extraordinari de Jacint Verdaguer i també de Teodor Llorente. Va passar amb Vicent Andrés Estellés. I actualment passa una cosa semblant amb Marc Granell. En aquest sentit pot fer un bon paper la darrera publicació de Marc, Vesprada d’amor i única (Amsterdam, un segell d’Ara Llibres, de Barcelona), selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà, una mena d’antologia molt ben enfocada que projecta la poesia de Marc Granell cap a horitzons més vastos.
Però la poesia té limitacions serioses. Un gran poeta -per al meu gust- de qui es compleix enguany el centenari, Gabriel Ferrater, va explicar en un article ben conegut (“Madame se meurt”, 1953) que un altre gran poeta, Paul Valéry, ja va advertir en una conferència que va fer a Barcelona el 1928 sobre els perills de la poesia. A Barcelona Valéry hi va trobar una cultura que “girava en torn de la poesia”. Però la poesia no podia ser la base d’una cultura, sinó el cim, la culminació, d’una cultura. Refiar-ho tot a la poesia era una sentència de mort, com ho va ser per a la cultura trobadoresca occitana en el seu temps.... L’article era molt lúcid, el va publicar -en castellà- a la revista Ínsula, i circumscriu amb claredat el gran risc a què s’exposava llavors la cultura catalana, per bé que la causa no era en aquell moment (anys 50) interna, sinó cruelment externa: la brutal persecució a què la sotmetia la dictadura franquista. La qual, hàbil com era, afluixava una mica la mà en matèria poètica. Pensaven que podien permetre versos (tot i que inicialment van prohibir-ho tot, incloses les revistes de poesia), però no prosa ni, encara menys, traduccions. Un programa calculat per a ofegar -destruir- una cultura. Mentrestant, Destino i Laye, i passat el temps Seix Barral, el Premio Nadal, Planeta, Carlos Barral, Tusquets, la modernor, el boom i tota la resta, prosperaven o tenien un gran futur per davant. A tots els imposaren la censura, però només a alguns els van prohibir els mots... La diferència és essencial.
Però tornem a la qüestió plantejada adés. D’acord. Una cultura es construeix amb molts més elements que no amb la poesia. Es construeix amb la prosa, amb la literatura d’idees, amb la historiografia, amb l’assaig, amb la novel·la, amb l’erudició, amb la ciència, amb les fotonovel·les (ara serien les sèries i els podcast). Amb dispositius institucionals a favor, evidentment, però també o sobretot amb idees clares. L’opció dràstica que va fer Joan Fuster per l’assaig quan va tancar el seu cicle poètic, i es va distanciar del cercle tòxic del grup Torre, em sembla que no va ser (del tot) aliè a aquest ordre de consideracions.
Però malgrat tot, la poesia és insubstituïble. Un món o una cultura sense poesia.... Més val no pensar-hi.
1