Les recomanacions de romandre a casa son insistents, i enraonades. Fora d’anar a treballar amb totes les precaucions -qui encara en tinga la possibilitat- i de fer les mínimes gestions obligades, o passejar i córrer en temps i espais autoritzats, les hores disponibles es poden repartir de moltes maneres. I una d’especialment idònia és llegir llibres. Sembla que és l’opció triada per alguns més que els happy few, i ens n’hem de felicitar. Les llibreries i els supermercats, a més de les farmàcies, són proveïdors de béns de primera necessitat. Aquesta és una veritat essencial.
D’oferta no en faltarà, per descomptat. L’hivern -una estació de l’any que convida a la contenció o la retracció- no és de llibres, sinó amb llibres. Amb l’àmplia gamma de suggestions que proposen les editorials, en tots els gèneres i variants de l’escriptura. Una bona notícia, enmig d’una allau d’informacions més aviat descoratjadores.
Doncs bé, vet ací una petita mostra d’incitacions dignes d’esment, que podria ser molt més àmplia. L’editor Vicent Olmos anuncia que Afers enceta una nova col·lecció de Literatura, que marca una inflexió en l’editorial de Catarroja, fins ara centrada en l’assaig i, especialment, en historiografia. Confiem molt en aquesta nova aventura d’Afers, amb dos títols prometedors: Espurna, de Xavier Serra, i El mal jueu de Piotr Smolar. En parlarem, més endavant.
Mentrestant, d’obres ja publicades que no ens hauríem de perdre n’hi ha tantes que fa de mal triar. Però és inevitable. Em referiré, doncs, al nou dietari de Ferran Garcia-Oliver La bèstia que cavalquem (Aila edicions), escrit amb pols literari i un estil segur, molt atent als adjectius, que retrata el món interior de l’autor, lectures i vivències, amb especial èmfasi en l’experiència compartida de l’esgotament d’un cicle vital. Aquest dietari suggereix moltes coses, i convida a reflexionar sobre el gènere, que al final -sumant tots els que circulen- configurarà un fresc, un palimpsest, de la intra-història o la història amagada del nostre temps, en un país que tendeix a esborrar la memòria del passat i les traces del present.
Ferran Garcia-Oliver, que havia publicat fa poc un llibre molt important sobre els jueus als Països Catalans a l’editorial Afers (Els murs fràgils del call) confirma una vegada més la qualitat de la seua escriptura, basada en una mirada matisada i complexa, culta i desperta. Una aportació literària de primer ordre que confirma també que l’assaig valencià gaudeix de bona salut, com registrava Salvador Enguix a La Vanguardia, en un article que d’altra banda ha alçat polseguera. I no sols l’assaig, sinó la literatura en general, en narrativa, poesia, estudis literaris i aportacions erudites, sense oblidar la literatura d’autora. A més, tenim un fons clàssic d’on pouar. El Tirant lo Blanc, en la versió de Màrius Serra, s’enfila en les llistes de best sellers. Joanot Martorell estaria devanit. L’erudit Jordi Llovet explica el prestigi de l’obra en la literatura europea de segles posteriors al diari Ara. Llàstima que ni l’un ni l’altre donen sempre compte com caldria de les obres actuals dels escriptors valencians. Coses que passen.
En el terreny de la investigació històrica, Vicent Gabarda acaba de publicar un llibre molt important: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956) (PUV), amb pròleg de Paul Preston. És la síntesi i refosa actualitzada de dos llibres anteriors sobre la mateixa qüestió. “Una reconstrucció notable de l’horror viscut com a conseqüència de la guerra civil i el cost humà, independentment de la posició ideològica de les víctimes”, apunta Preston. Es tracta d’una recerca posada al dia de la repressió dels dos bàndols, amb les seues especificitats, arran de la guerra civil, amb noms i cognoms i per comarques. Honorar -reconèixer, identificar- les víctimes de l’altre bàndol és el principi bàsic per a una reconciliació definitiva. Gabarda fa les distincions pertinents entre causes i procediments, intencions i límits. I estableix un llistat nominal poble a poble dels morts d’una i altra part. Dels republicans encara n’hi ha molts, com se sap, que jauen en fosses comunes. Les morts igualen, però els objectius i els procediments foren molt diferents: el franquisme sistematitzà i perllongà una repressió implacable, a tall d’escarment i neteja ideològica que es volia definitiva. Enmig d’una guerra civil, provocada per un colp militar fallit, i una revolució, a la rereguarda republicana regnà durant un temps l’arbitrarietat; les fúries tingueren solta, fins que el Govern recuperà el control de la situació. Aquest és un llibre de consulta i d’estudi, un document esfereïdor de 670 pàgines que fa evocar, en l’eixutesa de les relacions i la concisió de la primera part on s’explica la recerca duta a terme, els drames humans incommensurables que s’amaguen rere cada nom.
Drames inimaginables -a un altre nivell, d’una altra escala- son els que s’amaguen també rere la història que explica Philippe Sands a Ruta d’escapada (Anagrama) sobre el criminal de guerra nazi que fou governador de Cracòvia i Lviv en l’època de l’ocupació nazi, quan es va dur a terme l’extermini dels jueus de Galítsia (la regió oriental de Polònia, habitada per jueus, polonesos i ucraïnesos). Més de mig milió d’éssers humans assassinats, una neteja ètica furibunda. El fill del genocida encara volia creure que son pare era un “nazi bo”. La recerca minuciosa de Sands posa les coses clares, amb ritme de thriller. Otto Wächter, austríac, s’escapolí després de la guerra, amb ajudes eclesials, i eludí l’acció de la justícia.
Els terrabastalls del segle XX encara demanen aclariments, aproximacions informades, explicació i expiació. Informació com la que aporta el volum Participar del món. Escrits 1941-1945, de Hannah Arendt, en edició de Stefania Fantauzzi (Lleonard Muntaner). És un recull complet dels articles publicats per Arendt a la revista dels exiliats jueus de llengua alemanya Aufbau de Nova York entre 1941 i 1945, a més d’altres textos que permeten fer-se càrrec directament del pensament polític de Hannah Arendt i del seu compromís sionista, en un moment dramàtic i anorreador de la història, mentre a Europa es descabdellava l’Holocaust. També de la seua independència de criteri, de la capacitat d’anàlisi i de les cauteles davant el previsible conflicte amb els àrabs a Palestina. Llegir sense mediacions textos d’aquest tipus és sempre recomanable. En aquestes pàgines ressona una veu poderosa que parla dels refugiats, dels pàries, de la persecució dels jueus, de l’antisemitisme, de la resposta ferma que calia donar -com a jueus- a tanta ignomínia, de l’acció política, d’un horitzó de convivència a partir del compromís actiu i la voluntat d’intervenció.
Hi ha més títols d’un interès indubtable que ens poden acompanyar aquests dies d’hivern. Com ara Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra (1944-1950), de Francesc Vilanova (PAM). La revista fundada pels falangistes catalans a Burgos, traslladada a Barcelona el 1939, esdevingué amb el temps un setmanari de referència a Catalunya, en castellà, políticament ambigu i canviant, camaleònic, però estretament relacionat amb la cultura catalana. Els exiliats (exteriors i interiors) no podien deixar de manifestar el seu disgust i menyspreu davant aquesta operació. Tanta impostura, la immersió de prohoms de la cultura catalana -Pla, Estelrich, Brunet, i altres- de pre-guerra en aigües tan tèrboles donà lloc a rèpliques i desqualificacions arravatades. Ara Francesc Vilanova ha recollit tots els textos sobre la qüestió, amb un valor documental evident, que afavoreixen una reflexió punyent, que s’arrossega en el temps, sobre col·laboracionisme, traïdoria, adaptació, aprofitament de les escletxes, justificacions i les vies de la legitimació política individual i generacional, una transacció que permetia compartir engrunes -o alguna cosa més- alhora que apuntalava “la situació”. El foc l’obrí Eugeni Xammar ja el 1944 amb una requisitòria sense concessions. El moment clau fou la derrota dels alemanys, l’Alliberament a Europa i les perspectives de reversió que això obria a Catalunya i Espanya. Però no va ser així, i Destino -i tot el que implicava com a model cultural- va fer via i va marcar època, fins ara. Velis nolis.
Un altre dia parlarem d’altres publicacions recents d’autors com Joan Borja, Adolf Piquer o Antoni Defez que venen a confirmar, si encara calia, la realitat d’un moment realment prometedor de l’assaig valencià, que se suma al bon moment de la narrativa, la poesia, l’erudició o les revistes culturals. Una literatura i una expressió cultural que no ho ha tingut gens fàcil, però que incorpora autors i desplega cada dia -en tot el ventall de registres- noves propostes i possibilitats. Però que ensopega amb problemes recurrents de visibilitat, projecció i accés a un públic més ampli, i també al mercat complet de la llengua. I que ensopega també amb problemes de definició, en alguns casos, i de jerarquització. O amb dèficits pel costat de la crítica. Cosa que explica el malestar somort que s’hi pot detectar, que esclata de vegades en rampells. Diria que la criatura ha crescut i els vestits amb què l’abillaven se li han quedat estrets. Les costures rebenten. Tant de bo foren signes d’això, d’una crisi de creixement...
1