La qualitat d’una editorial és un intangible poderós, un actiu fonamental difícil d’aconseguir però que es pot perdre fàcilment si no es vigila. Si es cometen errades, minva inopinadament el nivell formal i de continguts, si es despista el públic lector amb alts i baixos desorientadors, la cosa comença a anar malament. Poques editorials aconsegueixen el grau màxim del segell de qualitat, aquell que indueix un segment del públic lector a seguir-les, a interessar-se per la seua producció només pel fet que l’ha publicat l’editorial en qüestió, a la qual es fa confiança perquè no ha decebut mai i manté l’interès dels seus llibres, una línia coherent i la garantia de qualitat. Una garantia que implica -a més de la publicació d’autors i títols interessants- absència o un mínim d’errades, presentació atractiva, cos de lletra i interlineat adequats, pàgines llegívoles, bon paper, revisió adient dels textos, bones traduccions... tot el que defineix una tasca editorial reeixida.
Històricament crec que aquest fou el cas de Fondo de Cultura Económica, d’Edicions 62 durant un temps llarg, o d’Alianza Editorial en els seus inicis. Per descomptat que n’hi ha moltíssims més exemples, i no es tracta de ser exhaustius. Apuntaria, de tota manera, que a Itàlia aconseguiren aquesta consideració Einaudi i després Adelphi. A França la mantenen encara avui Gallimard i Seuil, i s’hi acosta bastant Actes Sud. A Alemanya, Suhrkamp Verlag. I entre nosaltres esmentaria dues editorials que s’han fet un forat en el club bastant selectiu de la qualitat indiscutible, Acantilado i Galaxia Gutenberg. De les editorials en català, Periscopi pugna per fer-s’hi present. Quaderns Crema hi pertany, com Club Editor o L’Avenç. A escala valenciana, Afers em sembla que té molt clara aquesta idea. A Mallorca cal esmentar Lleonard Muntaner.
Si l’intangible de la qualitat és l’aspiració que haurien de perseguir totes les editorials en general, en el cas de l’edició pública és un imperatiu. No caldrà insistir massa en aquest punt. Afortunadament, al País Valencià comptem amb editorials institucionals que observen aquest principi. És el cas de les Publicacions de la Universitat d’Alacant, que han viscut una renovació en profunditat. També de la Institució Alfons el Magnànim, a la qual em vaig referir en una “Nota de Lectura” anterior. I de Publicacions de la Universitat de València (PUV), editorial veterana de la UV, que celebra el seu centenari, car sembla que fou en 1920, fa un segle, que la Universitat començà a publicar llibres.
PUV ha viscut diverses etapes. Durant un temps, quan encara era un “Servei de Publicacions”, fou dirigida pel geògraf Vicenç Rosselló. Després per l’historiador Manuel Ardit. En l’època d’Antoni Furió (1998-2010) com a director es va fer un gran esforç d’actualització en tots els sentits -formal, de continguts, de mètode de treball, d’organització, de projecció- que va assentar pautes encara vigents, que va mantenir en línies generals Josep Lluís Canet. Ens n’hem de felicitar. A hores d’ara, amb nova direcció (Teresa Ferrer, amb el concurs de l’editora Maite Simon), PUV encara el seu centenari i la continuïtat d’una línia editorial reeixida, que va rebre reconeixements diversos, sobretot exteriors, i que va esperonar esforços similars en altres editorials universitàries de l’Estat i també en l’entorn valencià.
Una nova tongada de novetats de distribució immediata demostren la voluntat d’intervenció i de qualitat de PUV en el moment actual. Enmig de les circumstàncies excepcionals que vivim, val la pena detenir-se ni que siga a grans trets en algunes propostes de PUV de cara a la tardor. Trobaran, probablement, dificultats de presència i difusió. Com la resta d’editorials que han hagut d’ajornar l’aparició de novetats, les presentacions, les fires, i reajustar els seus programes o que s’han vist i es veuen davant importants dificultats financeres pel tancament de llibreries i la retracció de la demanda. Però tant PUV com la resta del sector maldaran per donar continuïtat a una tasca essencial en termes culturals, socials i fins i tot morals. La distorsió que la pandèmia i les seqüeles econòmiques han introduït en les nostres vides només pot ser revertida i vençuda amb esforç i una voluntat fèrria, amb treball i ganes de tornar a la normalitat. O de reinventar-la.
PUV, com a editorial universitària, combina l’edició de materials de contingut i ambició estrictament acadèmica amb altres d’una vocació més general, o transversal, que obeeixen al compromís de projecció social i cultural de la institució universitària. La combinació és efectiva i es pot dir que ambdós elements es potencien mútuament. Almenys aquesta ha estat la intenció des de fa ja molt de temps, ratificada pels successius directors.
Un exemple molt clar en seria la col·lecció Assaig, que acaba d’arribar al número 50. Un altre dia farem una incursió detinguda en aquesta col·lecció d’assaig en català, que em sembla molt significativa com a iniciativa feta des de València amb una certa idea de conjunt. El darrer títol n’és el volum del filòsof (i poeta) valencià Antoni Defez Els arbres de Berkeley. El problema del món extern en l’empirisme clàssic. Un treball seriós sobre un problema filosòfic clàssic, amb derivacions en Hobbes, Descartes, Locke, Hume o Berkeley, i en Unamuno. Filosofia en valencià, en català? Doncs sí, també. A la col·lecció Assaig de PUV se’n troben unes quantes mostres reeixides, llibres de Neus Campillo, de Mercè Rius, de Tobies Grimaltos o del mateix Defez, entre altres.
La paleta temàtica que ha conreat PUV al llarg de la seua dilatada trajectòria i ara mateix és molt àmplia, com ho demostren títols com els recents Revistas para la democracia. El papel de la prensa no diaria durante la transición, a cura de Jaume Guillamet, que apareix en la col·lecció Oberta (núm. 236) o El auge de la brutalidad organizada. Una sociología histórica de la violencia, de Sinisa Malesevic, nou títol de la col·lecció Història (el que en fa 190), publicat originalment per Cambridge University Press, i traduït per Mónica Granell. El primer és un volum col·lectiu sobre les revistes de la transició, ple d’interès per als coetanis i potser encara més per als qui no van viure aquell temps: Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Triunfo, Valencia Semanal, Destino, Canigó, etc. El segon és una investigació històrica i sociològica a gran escala sobre la violència en les seues diverses manifestacions: guerres, revolucions, genocidis, terrorisme, massacres... Un bon intent d’auto-comprensió d’aquesta criatura tendra i compassiva que som els humans.
O bé el Breviari núm. 27: Sobre la interpretació del ‘Gènesi’ i d’altres escrits, de Leo Strauss, traducció i edició de Josep Montserrat. Aquest petit llibre inclou el mític “Jerusalem i Atenes” de Strauss, on diu allò de: “L’home occidental va esdevenir el que és i és el que és gràcies a la conjunció de la fe bíblica i el pensament grec. A fi d’entendre’ns a nosaltres mateixos i il·luminar el camí encara sense obrir cap al futur, cal conèixer Jerusalem i Atenes.” Una lectura recomanable, un tast d’alta cultura a l’abast. El suposat “neocon” Leo Strauss era un erudit -i esperit subtil- de molta consideració. Llegir-lo per fer-se’n una idea pròpia és aconsellable.
D’altra banda, la sèrie “La veu del Regne”, coedició de PUV amb la Generalitat, s’enceta amb un primer volum de “Parlaments institucionals”, que es completarà amb l’edició de volums successius que recolliran les actes del Congrés 600 anys de la Generalitat Valenciana, que va presidir l’historiador Furió. Una alta ocasió en què una legió d’especialistes de tota procedència (sobretot de l’antiga Corona d’Aragó) varen il·luminar la gènesi, l’esplendor i la projecció de la Generalitat Valenciana, institució amb sis segles d’antiguitat recuperada finalment en les noves condicions polítiques a la darreria del segle XX.
I finalment, el número 59 de la revista Pasajes aborda la qüestió de la comunicació política en l’era digital. Aquesta revista de pensament contemporani que dirigeix Pedro Ruiz Torres s’ha consolidat com un referent en el seu espai, a escala espanyola (i més enllà). Fa una recerca permanent, i ha esdevingut un bon instrument, polivalent, per al debat i les relacions culturals. Juntament amb L’Espill, Caràcters i Mètode, entre algunes altres, dona la mesura de la voluntat d’intervenció de la comunitat universitària en els debats contemporanis, en la cultura del món d’avui. I PUV impulsa, amb la seua capacitat de gestió i eficàcia comprovades, totes aquestes iniciatives. No està gens malament. En un país que no reconeix mai res ni ningú (tret de quan desapareix) caldria posar-ho de manifest. Jo ho faig ara i ací.
0