Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
El Gobierno descarta cambios en las leyes de salud pública
El resultado del 12J enciende las alarmas en Unidas Podemos
Conjugar el verbo dimitir, por Esther Palomera

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Qui llegeix Lucreci?

“Contra la superstició, llegiu Lucreci” és el títol d’un article recent de Martí Domínguez en el qual parla sobretot de Philip Roth (n’ha llegit aquests dies la novel·la Nèmesi) i aprofita per defensar la ciència contra la superstició, l’escepticisme contra el fanatisme. S’inspira en el gran poema de Lucreci De rerum natura, que recomana i considera un avançat de les idees científiques, de la immanència (enfront d’una fantasiosa transcendència) i la contingència dels fets humans i naturals. Roth havia escrit una ficció inquietant al voltant d’una epidèmia, i les conseqüències nefastes de cerca de falsos culpables i les cabòries esbojarrades a què havia donat lloc. Com ara, en certa mesura. Aquesta lectura li permet traçar un paral·lelisme amb la situació creada pel coronavirus i les seqüeles de misticisme, idees extraviades i improvisacions d’autoajuda.

Però convé destacar que ara la cosa no ha arribat massa lluny, ni de bon tros. Hi ha progrés moral en la humanitat? Potser sí, cosa sorprenent, però hem de celebrar i constatar que la confiança en la ciència i les autoritats sanitàries entre la gran massa de la població ha avançat moltíssim. O no és així? Potser alguns capellans han tret a passejar relíquies, però segurament s’han posat mascaretes... Fa uns segles hi hauria hagut una cacera de bruixes.

Un article interessant, aquest de Martí Domínguez (El Temps núm. 1872) com tots els seus. Trobe, de tota manera, sensacional la insistència en Lucreci. Aquest poeta llatí del segle I abans de Crist està envoltat de misteri. Les notícies que se’n tenen són indirectes i escasses. L’origen del manuscrit del llarg poema i les interpretacions al respecte són un d’aquells episodis de la història on es barregen l’erudició, els rastres perduts, les troballes, les invectives i les manipulacions. Una mica com en el cas del Germània de Tàcit. ¿Sabem com ens han arribat els textos de l’antiguitat greco-llatina? Doncs per vies atzaroses, de còpia en còpia i en alguns casos en circumstàncies de novel·la.

El cas és que aquest llarg poema de Lucreci és una defensa aferrissada de l’epicureisme i retrata la visió del món escèptica i materialista (no cal dir que sui generis) en una època molt reculada en el temps. No m’estranya, en realitat, la dèria de Martí Domínguez amb Lucreci. Li va dedicar tot un llibre, El somni de Lucreci. Una història de la llibertat de pensament (Proa, 2013), un llibre molt recomanable, marcat sobretot per l’entusiasme. En el qual ressegueix la història del manuscrit, el descobriment i el redescobriment, la seua significació, i hi troba tota mena de premonicions o avançaments -potser amb un excés d’entusiasme- de la recerca científica, de l’atomisme al darwinisme... ¿Caldrà dir que aquest llibre tan erudit de Martí Domínguez, no tan llegit com les novel·les, és un tour de force del més alt interès? Que si no l’heu llegit, ja feu tard? Perquè al fil de l’origen, el contingut i la recepció de Lucreci estableix una història del pensament occidental en clau de progrés de la foscor a la llum.

“Sense Lucreci, sense aquell pergamí trobat quasi per casualitat en un apartat monestir d’Alemanya, el món seria possiblement molt distint a com el coneixem; allò va marcar un punt d’inflexió en la història de les idees.” La història d’una fascinació.

Però... si dius avui Lucreci i De rerum natura o De la natura és quasi segur que el silenci serà tan espès com eloqüent. Algú alçarà les celles, tal vegada, però les cares esbalaïdes predominaran. Qui llegeix Lucreci? L’entusiasme de Martí Domínguez és extraordinari, en el sentit d’excepcional, de fora del comú. Veu que clama en el desert?

I tanmateix, aquest llibre de Lucreci té una història particular i molt representativa, o plena d’ensenyaments, més enllà d’altres aspectes, en el nostre “àmbit lingüístic”, en la història dels esforços culturals lligats a la llengua nostrada, cosa gens lateral o secundària, sinó central, decisiva. Perquè una llengua limitada a la parla, mancada d’una voluntat fèrria de construir-se com a instrument de cultura, està condemnada.

De la natura parla de moltes coses, és un text sorprenent, i val molt la pena. Té replecs impressionants, s’avança a descobertes o intuïcions molt més modernes, a partir d’una visió sòbria i escèptica, basada en l’observació i en la negativa a atribuir tot el que s’esdevé a la mà dels deus o d’un destí indesxifrable. És un cant a la immanència de la natura i dels humans.

Doncs bé, precisament aquest llibre, De la natura, traduït magníficament al català pel llatinista Joaquim Balcells inaugurà el 1923 les edicions de la Fundació Bernat Metge, que al llarg de les dècades han publicat vora 400 volums de clàssics grecs i llatins. Una gran obra de cultura i de civilitat, promoguda fa quasi un segle per Francesc Cambó i gestionada per Joan Estelrich, amb col·laboradors de primera fila com Carles Riba.

Més enllà de les batusses civils, de les guerres, dels règims, de les traïcions, de tot això, sobresurt com un penyal enmig de la mar blava la Bernat Metge, que ha traduït i editat en la nostra llengua el llegat humanista europeu... I que continua en actiu. Quan algú va parlar de la Santa Continuïtat, no sé si es referia a això. Però l’exemple s’hi adiu de ple.

Ara bé, tot plegat fou, com sempre, molt polèmic. Antoni Maria Alcover, el canonge mallorquí promotor del Diccionari de la Llengua Catalana (després “Diccionari Català-Valencià-Balear” o Alcover-Moll) era un clergue integrista i explosiu, enemic de l’Institut d’Estudis Catalans i absolutament reticent davant del que podia significar una iniciativa com la Bernat Metge, pel contingut i el model de llengua. Va esclatar. Emprà el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana per desautoritzar i estigmatitzar una empresa que començava amb un llibre tan poc recomanable des del punt de vista de l’ortodòxia catòlica com el Lucreci. ¿Com se’ls havia pogut acudir començar amb un poema que exposa “lo absurde i antipoètich sistema filosòfic sensual y materialista d’Epicuro”? Una obra que nega la providència divina i la immortalitat de l’ànima, que és el fonament de tota religió. I només era el començament, perquè en un segon lliurament de la diatriba parlava del “criminal poema de Lucreci, rònegament ateu”, una obra “farcida d’impietat, blasfèmia i escopinades al cel”... Brutal invectiva, molt il·lustrativa pel que fa a les mentalitats integristes, que afavoreixen la visió dialectològica de la llengua i s’esveren davant una llengua i una cultura normalitzades i aptes per a la ciència i el món modern. Una confirmació de les sospites que sempre havíem tingut. Mossèn Alcover fou un cas, censurava asprament els intel·lectuals lliurepensadors, la modernitat d’una empresa com la Bernat Metge -i la modernitat en general-, en la qual col·laborava Gabriel Alomar, que no suportava, i que conduïa un altre mallorquí que havia estat amic seu, Estelrich, amb el qual va trencar. Considerava incompetents els instigadors de l’edició i l’obra de Lucreci una bogeria pagana.

Crec que Martí Domínguez no esmenta a El somni de Lucreci aquesta diatriba. Li hauria vingut molt bé. Jo l’he retrobat ara al llibre de Raül Garrigasait Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder (Ara Llibres, 2020), que és un llibre magnífic que explica amb gràcia literària la història de la Bernat Metge, amb les giragonses i contradiccions corresponents, que no foren poques. Una història tan complexa com tot l’humà, per cert. (Ja havia al·ludit a aquesta controvèrsia Montserrat Franquesa al seu important i exahustiu llibre La Fundació Bernat Metge, una obra de país 1923-1938, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013).

Afortunadament, per a contrarestar la superstició, el dogma, la foscor, l’obscurantisme, no cal remuntar-nos a Lucreci perquè tenim d’ençà de molt de temps centenars de referents, a partir de la Il·lustració, una època que també ha freqüentat Martí Domínguez, que és un gran defensor del veritable humanisme, el que es basa en les Llums, en la ciència, en la recerca temptativa de la veritat de les coses a partir de l’observació, l’experimentació, la prova i l’error, la demostració i la falsació d’hipòtesis, el mètode científic.

Tota la resta és mercaderia avariada, ofuscació, error, una suggestió en el millor dels casos, si té pretensió de veritat. Al marge deixarem l’ampli domini del mite, la imaginació i la literatura, que també tenen les seues raons. Però cada cosa al seu lloc. I sí, de tant en tant cal llegir Lucreci...

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
4 de mayo de 2020 - 09:42 h

Descubre nuestras apps

stats