Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

Ara que fa 50 anys

0

La convocatòria d’aquell 1er de Maig de 1972 era per a les set i mitja a la Plaça de l’Ajuntament (mal anomenada aleshores “del Caudillo”), sota consignes genèriques pels drets de la classe obrera, la llibertat i contra la dictadura.

Havien passat ja cinc anys des de la que fora la primera manifestació a València d’ençà la segona República. Pels voltants del carrer de La Pau, s’escoltaren aleshores, entre càrregues policials i crits dels participants, les reivindicacions i esperances d’uns  naixents moviments obrer i estudiantil que, durant els següents anys, serien objecte d’una forta repressió (“caigudes” de 1968 i 1970 de les Comissions Obreres, de l’organització universitària del PC en abril de 1971…).

Ara calia, malgrat tot, tornar-ho a intentar, trencar el silenci i mantenir encesa la flama de l’esperança (com deien els versos de Celaya que cantava Paco Ibáñez: “A la calle que ya es hora…”) front a la repressió i manipulacions de la dictadura que eixe mateix dia de “San José Artesano” montava un festival de “coros y danzas” a l’estadi Santiago Bernabeu. I amb eixe esperit, des de diferents punts de la ciutat,  s’adreçavem cap al lloc de la convocatòria en petits grups, expectants i conscients del perill…

I.- Encara no era l’hora però ja a la Plaça i els carrers dels voltants s’hi respirava una tensió extranya: escamots de policia (els “grisos”) per tot arreu, les voreres atepeïdes de gent mirant-se de reüll abans de saltar al mig del carrer entre crits de “Franco, asesino…, Abajo la dictadura”, dispersats a cops mentre volaven pamflets des d’alguna terrassa de l’Ateneu o barana alta de la Plaça de Bous…, per a reagrupar-se una i altra vegada en un estira-i-arronsa que es perllongaria fins prop de les 10 de la nit, amb el balanç final de 22 detinguts per la policia i col.laboradors falangistes en funcions de “tropes auxiliars”.

De camí cap a la Jefatura de l’Avinguda Ferran el Catòlic, amuntejats en una vella furgoneta policial, amagàrem com puguèrem les banderes roges i les octavetes (impreses la vespra en precàries “vietnamites”) que encara duiem a sobre, mentre acordàvem a corre-cuita coartades més o menys versemblants.

II.- Arribats, ja ben entrada la nit, a la caserna policial, s’inicià el ritual de recepció entre insults, empentes i amenaces:

-     A ver, tú…, nombre, apellidos y dirección

-     Vacía los bolsillos y pon aquí todo lo que lleves…, quítate la correa y los cordones de los zapatos

per a passar després a les sessions de fotos (de front i de perfil) i de “piano”, deixant les petjades de tots els dits entintats sobre cartulines groguenques, per acabar mig tirats en un calabós gran al fons del soterrani on es retrobàrem amb altres companys, coneguts alguns d’ells i no pas altres, incloent-hi un despistat que realment no en sabia res.

Al dia següent ens tocà “declarar”, amb la gola seca pels nervis i la por (…només teníem 18 anys!), en un despatx sinistre de la segona planta, davant d’un “social” (policia de la brigada política BPS) malencarat que amb prou feines colpejava la màquina d’escriure amb dos dits, mentre el comissari Ballesteros entrava i eixia soltant insults i alguna sonora hòstia.

Dos dies (…i dues nits) després ens comunicaren la multa imposada pel governador Antonio Rueda Sánchez-Malo (que, encara, té un grup de vivendes socials amb el seu nom prop de l’Avinguda Tres Forques). Eren 25.000 pesetes (125 euros d’avui però més de cinc vegades el salari mínim mensual de l’època) que, per als qui ni volíem ni podíem pagar-les, equivalien a un mes de presó, cap on ens conduiren emmanillats a mitja vesprada del dijous dia 4  d’aquell mes de maig.

III.- Les primeres cinc jornades d’aïllament i vacunes les passàrem Santiago, Juan Carlos, Horacio i jo en una cel.la bruta i vella, de lliteres rovellades i mantes muleres…, però contents per la solidaritat que ens arribava dels companys de fora (roba i queviures, fins i tot alguna llepolia, prèviament escorcollades pels funcionaris) i, sorprenentment, també des de dins:

-     Eh, políticos…, esto es de parte de José Luis Beúnza

Era un dels presos comuns qui ens portava, en una safata desportellada, café i caliquenyos enviats pel qui aleshores era ja un conegut objector pacifista que duia allí quasi un any tancat al negar-se a fer la mili per raons de consciència.

Després de la quarentena ens distribuïren per les diferents ales de “La Modelo” (on avui s’alcen les torres de la ciutat administrativa de la Generalitat) i a nosaltres ens dugueren a la de menors (la majoria d’edat encara era aleshores de 21 anys), que havia estat restaurada feia poc i on passàrem la resta de la nostra estada entre rutinàries tasques de neteja (mentre xiulavem, sorneguers, fragments de La Internacional  i de l’Himne de Riego que els badocs dels funcionaris no identificaven), visites a la finestreta de l’economato a per iogurs i tabaco, passeigs pel pati i sessions d’estudi a la pròpia cel.la preparant els examens de juny del segon curs de Filosofia o llegint algun dels pocs llibres de trellat que hi podies trobar a la  biblioteca, entre els que recorde la novel.la de Valle Inclán Tirano Banderas, crónica crítica d’una esperpèntica dictadura (..latinoameriana, es clar!) que algún censor endormiscat havia autoritzat feia temps.

Els diumenges pel matí tocava misa i a la vesprada hi havia sessió doble de cinema per a tothom, en un saló d’actes desgavellat on la majoria dels presos bramava davant l’aparició de qualsevol actriu en pel.lícules de sèrie B i on recorde haver vist Campanadas a medianoche, d’Orson Wells i Peppermint frappé, de Carlos Saura, d’una sola sentada i per increïble que parega.

IV.- Les visites dels advocats s’anunciaven per megafonia i quan vingué Manolo del Hierro a veurem, l’avís (“…Beneyto Calatayud, acuda a Letrados”) s’escoltà per totes les galeries. Hores després, un funcionari em dugué, atravessant el panòptic central, a l’ombrívola i solitària “biblioteca” on em reberen cerimoniosament dos venerables homenets:

-     D’on és vosté, senyor Beneyto…, tal vegada de la Foia de Castalla?

Eren Enric i Josep Valor que, junt a Francesc Soriano Bueso, havien estat condemnats per un parell d’afers relacionats amb l’adminsitració de la premsa del “Movimiento” i la companyia “Fuerzas Eléctricas del Turia, SA”.

Feia ja dos o tres anys que estaven allí i s’havien guanyat el respecte de la direcció i funcionaris de la presó, mentre continuaven amb la seua laboriosa tasca lexicogràfica i rondallaire, a la que vàries vesprades els hi vaig ajudar teclejant fitxetes en una vella Underwood.

No tots els encontres d’aquells dies foren tan agradables, doncs allí vaig veure de prop realitats punyents de les que fins aleshores tant sols tenia referències llunyanes: la marginació social més dura, el menyspreu als homosexuals, la violéncia brutal dels enfrontaments entre bàndols,  l’angoixant dependència dels drogadictes…

Per a poder rebre visites els companys hagueren d’enganyar al cura, i gairebè a mi mateix, amb una hipotètica núvia que vindria cada setmana amb llibres, apunts i missatges d’ànim.

La dels meus pares, el 17 de maig, fou la més difícil… En una sala llarga i estreta, dividida per barrots i mampares de metacrilat foradades, on des d’una i altra banda i tractaven infructuosament de parlar presos i familiars en mig d’un gran aldarull, les llàgrimes de ma mare i el semblant seriós de mon pare (que tardaria encara temps en comprendre el meu compromís polític i sindical) em dolgueren pregonament.

Al capdavall, el 2 de juny isquérem en llibertat i a les portes ens esperava un grup de companys que ens dugueren directament a la Malvarrosa, on ens enlluernaria un dia radiant de sol i platja que feia contrast amb les perspectives, més aviat fosques, que aleshores se’n derivaven de la fitxa policial a l’àmbit acadèmic, laboral, civil i, fins i tot, militar.

De fet, en setembre de 1973, una obseqüent resolució del Rector Báguena Candela (que acabaria reciclant-se com a senador d’UCD) expulsava de la Universitat a tots els estudiants amb antecedents, fins a un total de 312, molts dels quals tornaríem anys després com a professors, en un exercici de justícia, si més no, poètica. D’altra banda, sempre he tingut el dubte de si la mili al Sahara en 1975 fou qüestió de sorteig o de càstig…, però, fora com fora, em va permetre conèixer un territori tan dur com espectacular i un poble resistent i encisador la lluita del qual encara em commou.

I és precisamente ara que fa 50 anys de tot plegat, quan recuperar aquests fragments de memòria, amable i allunyada de qualsevol grandiloqüència, em fa sentir que, malgrat tot, aquells dies marcaren positivament la meua vida i em feren romandre fidel per sempre als valors universals que representa, ahir com avui, el 1er de Maig.

Etiquetas
stats