Avinguda de Joan Fuster, alcalde Joan Ribó

Joan Fuster va ser sempre un enamorat de la ciutat de València. Fa ara 60 anys que li van encarregar a ell des del Ministeri d'Informació i Turisme, sent ministre el franquista Gabriel Arias Salgado, el text d'una àmplia guia turística, València, que s'oferia gratuïtament als visitants del cap i casal. La guia era un luxe per a l'època, perquè estava impresa en paper cuché i contenia molt bones fotografies dels monuments valencians. El text era un elogi demostratiu de l'amor que Fuster sentia per València , i sintetitzava les bondats de la ciutat. Hui encara estaria vigent, però els nous monuments –com la Ciutat de les Arts i les Ciències o l'IVAM- l'han deixada obsoleta. Com el nom de l'autor estava molt xicotet en l'última pàgina de la guia turística va continuar sent l'oficial fins a l'última edició, que es va publicar en 1975. 

L'anècdota està en el fet que, treballant jo molt jovenet en l'oficina de Turisme –que estava a l'esquerra de la porta de l'Ajuntament- vaig localitzar en el seu magatzem 10 caixes arraconades i oblidades que contenien centenars d'exemplars d'aqueixa guia. Però des del taulell s'oferia al visitant una altra guia, que, per cert, era més tronada que la de Fuster. Jo, sense pensar-m'ho gens, vaig començar a entregar la guia de Joan Fuster. Inmediatamente vaig patir la censura dels dos funcionaris –que eren molt blaveros- perquè aqueixa guia era “del catalanista Joan Fuster”. En aquells dies l'alcalde, no democràtic, era Miguel Ramón Izquierdo i la democràcia feia els seus primers passos. Supose que aqueixes guies al final anirien al fem perquè llavors començava la “batalla de València”. Com un tresor guarde jo la guia de Fuster.

Posteriorment la vinculació de Joan Fuster no va decaure. Així, en 1962 va dedicar en un volum, El País Valenciano, noves pàgines a descriure la ciutat de València . Paradoxalment, i pel que deia en la introducció al llibre sobre la seua història, les forces vives de la dictadura van començar a demonitzar-lo al punt de cremar-lo en ninot de falla com a auto de fe. Després, aqueix mateix any, va vindre Nosaltres els valencians , llibre que va ser censurat (el que va comportar que es reeditara moltes vegades mantenint que era la segona edició sempre). Joan Fuster no va desistir d'explicar als valencians qui eren i d'on venien, i així en 1967 va publicar la fins llavors millor descripció i introspecció antropològica que s'havia fet sobre un fenomen valencià: Combustible per a falles. Cenyint-nos a València  va tornar en 1967 amb una molt sucosa explicació en el llibre L’Albufera de València . I l'any 1983 torna a descriure el cap i casal en un altre llibre: Veure el País Valencià. Pel mis, en aquests anys va publicar una altres llibres d'història sociocultural del País Valencià, on també València hi té el seu protagonisme. 

Les seues constants visites a la ciutat, les seues conferències en Lo Rat Penat  –abans de convertir-se en un embornal de reaccionaris anticatalanistes-, les seues tertúlies en el bar San Patricio de la plaça de l'Ajuntament, els seus contactes amb joves universitaris per a formar una generació d’estudiants no provincians que investigaren el País Valencià científicament, culmina quan es doctora i aconsegueix la càtedra en la Universitat  de València amb l'estudi La Regla del Convent de Sant Josep de València, en 1986. La seua erudició es reflecteix en un altra obra, Llibres i problemes del Renaixement, on hi figura entre altres quatre investigacions la dedicada a Joan Lluís Vives i València, 1528.

Ve aquest ajustat resum per a mostrar quant va investigar i va apreciar el nostre millor assagista la capital de l’Antic Regne de València: per descomptat, molt més que el primat Reig o el cardenal Benlloch, que tenen la seua avinguda. No visc a València , i fa dues setmanes vaig haver d'acostar-m'hi. Em cridava l'atenció veure el carrer que li havien posat a Joan Fuster. La meua decepció va ser absoluta: és un carrer relativament xicotet –per a la importància del personatge-, allunyat del centre i lleig. Com sempre, Fuster marginat. Fa ja molts anys, en 1992, vaig demanar a tota pàgina des de la revista Dise de la Universitat de València que Joan Fuster mereixia ja una avinguda més que un carrer. La toponímia d'una ciutat explica i crida a la memòria sobre aquells i en quina mesura consideren els veïns els seus avantpassats. Cal saber la intrahistoria de cada carrer o avinguda. És un espill i reflex de la seua història. I precisament dos dels seus més importants personatges, Jaume I i Joan Fuster, tenen un esguerro de carrers. El nomenclátor d'una llista de carrers interroga al passejant sobre el passat. I no sols de personatges sinó també de professions, d'oficis, de gremis valencians de segles passats i hui desapareguts: els xapiners, els espaders, els teixidors de seda i llana, els pelleters, els ferrers, els tintorers, els moliners, els platers, els brodadors, els drapers (i també en femení).

Com que a Joan Fuster no se li pot donar una avinguda? Molts noms de carrers han anat canviant amb el temps. Altres circuits han repartit el seu nom per ser molt llargs (vegeu l'unívoc trajecte del Passeig de la Petxina al carrer del Pintor López amb quatre carrers consecutius).  Uns altres són neutres i el canvi no pot enutjar ningú (l'avinguda de l'Oest, per exemple). Tot això és possible per a situar en un lloc digne a Joan Fuster. Al meu judici, també seria apropiat que la llarguíssima avinguda de Blasco Ibáñez (que de tota la vida s'havia anomenat Passeig de València a la Mar) cedira el seu nom, fins a la plaça d'Enrique i Tarancón, a Joan Fuster. Blasco continuaria tenint la major avinguda, i Fuster el tros d'avinguda que li correspon. Aquest seria el ‘habitus’ –que diria Pierre Bordieu- natural per al nostre més gran pensador: allò està ple de facultats i hi ha el rectorat, i als seus voltants tot són grans intel·lectuals i científics: Arévalo Baca, Joan Reglá, Severo Ochoa… D'alternatives n'hi ha. I per què l’avinguda del Cid, aquell sicari que no era ni valencià?