La cultura de coalició i els seus dimonis

La governabilitat. Se'n recorden?. En el seu nom es van justificar reformes expresses de la Constitució, pactes puntuals amb els nacionalistes bascos o amb els catalanistes de Convergència i Unió, limitacions de l'accés a la representació com el que impedeix que forces que hagen obtingut quasi el 5% dels vots puguen entrar en les Corts Valencianes (una barrera que la insolvència de Ciutadans, la seua pròxima víctima, ha impedit rebaixar en la llei electoral de la Comunitat Valenciana), propostes de reforma (per part del PP quan encara creia que era el primer partit) perquè governara la llista més votada.... i l'abstenció socialista del 2016 que va permetre arribar a la presidència del Govern Mariano Rajoy sense que el PP comptara amb majoria suficient en el Congrés dels Diputats.

Hi ha nostàlgics d'allò en les files de l'esquerra, com el president d'Aragó, el socialista Javier Lambán, que fa uns mesos va assegurar que “millor li hauria anat a Espanya” amb Javier Fernández, l'expresident asturià que va comandar l'enderrocament de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE per a fer possible aquella maniobra infausta. Millor amb Rajoy que amb Sánchez? Fins a quin punt comparteixen alguns barons socialistes l'actitud apocalíptica d'una dreta que ha convertit l'enderrocament del primer Govern de coalició de la restaurada democràcia en una batalla definitiva? Fins a quin punt estarien disposats a repetir un moviment similar al del 2016 en el cas que el PP resultara la força més votada en les pròxima eleccions generals?

La cultura de coalició, i la pluralitat de suports parlamentaris en què es basa, és una novetat que han portat a Espanya aquests anys convulsos del canvi de dècada amb resultats més que defensables en la seua orientació al mateix temps innovadora i inclusiva, malgrat les dificultats d'un context marcat per les conseqüències de l'intent unilateral d'independència a Catalunya heretades precisament de l'època de Rajoy, la declaració d'una pandèmia global i la crisi derivada de la invasió russa d'Ucraïna, entre altres reptes que ha calgut afrontar, com la inajornable lluita contra el canvi climàtic. I enmig d'una operació d'assetjament brutal de la dreta política, judicial i mediàtica.

Amb les seues estridències i els seus errors (com diria Billy Wilder, “ningú és perfecte”), governar en coalició implica gestionar contradiccions, però també dialogar, pactar, encaixar una diversitat realment existent en la política, la societat i el territori. Probablement és el que més convé a una Espanya moderna i viable, encara que no als nostàlgics d'un bipartidisme que va exhaurir els recursos i va perdre el pols de l'opinió pública. Suposa tot un repte en què altres països de l'entorn europeu estan democràticament immersos des de fa molt de temps. I la seua viabilitat, que serà posada a prova en el cicle electoral que es desplega durant aquest any 2023, depén més de la capacitat que tinguen les forces que han fet possible aquesta dinàmica de véncer els seus propis dimonis interns que de l'empenta d'una dreta en procés d'involució.

No és l'únic d'aqueixos dimonis la pulsió que es manifesta en els qui enyoren el duopoli polític d'uns altres temps sinó també la temptació sectària que afecta als qui han contribuït a un experiment reeixit però tendeixen a magnificar les incomoditats del govern compartit o a donar més importància a les diferències en allò identitari i ideològic fins al punt de no considerar estratègicament inacceptable la derrota. Alerta amb les ortodòxies! I molt més encara amb els patriotismes de partit, siguen velles o joven les sigles! Per la seua pròpia essència, la cultura de coalició és un procés, una conjunció d'iniciatives i objectius en la qual res és definitiu. La seua raó de ser és avançar i sumar, com proposa la vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz. El primer test, amb les peces desplegades sobre el tauler territorial, vindrà de la mà de les eleccions locals i autonòmiques de maig. El segon, en les eleccions generals, consistirà a transformar el puzle en un projecte ciutadà, d'abast transversal i vocació majoritària, que oferisca alguna garantia de futur.