Defensar Á Punt (o la importancia de la paraula)

Com bé sabran, durant els últims dies s'han succeït en premsa els inevitables atacs contra À Punt, les amenaces d'un nou tancament, el desprestigi d'una comunitat de treballadors i treballadores. És a dir: es posa en dubte la professionalitat i la pertinència de la labor de molts alumnes que han passat per les nostres classes, acusant-los de partidistes, de tindre un quiosquet i de falta de rigor. El que és pitjor: se'ls amenaça de llevar-los els cigrons i el lloguer en nom d'una posició que mai dubta de si mateixa i que espanta, precisament, per la impossibilitat de dialogar amb ella.

La veritat és que Á Punt està intentant plasmar, malgrat el precari de les seues condicions, una part de la vida valenciana. Són als carrers, entrevisten propis i estranys, mantenen una graella sòlida i han demostrat (per enèsima vegada) el que de plural, heterogeni i complex hi ha en la realitat valenciana: un cresol de veus, d'identitats, a vegades bellament contradictòries, a mig camí entre la tradició i un futur en el qual tenim ànsia per participar. Ho dic sent jo un madrileny d'adopció que ha aprés amb els anys la llengua, els temps i les formes d'un projecte mediterrani basat en el fet de viure bé que res té a veure amb els esclafits immobiliaris al costat de la costa o amb la tan gastada «qualitat de vida», terme discutible, dit siga de pas.

No. Aquest viure bé depèn de tindre una paraula, per saber prendre la paraula en l'esfera pública i no utilitzar-la com a eina de la por i de l'amenaça, sinó com a element clau de la posició democràtica cedida —paradoxalment— fins i tot a aquells que no semblen estar per creure en la democràcia mateixa. Prendre la paraula, ho sabem gràcies a À Punt, és prendre's la paraula seriosament, i per tant, creure en els efectes que provoca.

 Si un grup polític amenaça de llevar-li la paraula a una part de la ciutadania, què fa sinó pavimentar un futur desastre econòmic i professional per a centenars de famílies? La història ens ho recorda: el tancament de l'anterior RTVV va generar uns nivells d'atur, precarietat, angoixa i dolors sense treva a centenars de professionals per culpa d'una nefasta gestió política. En lloc de reconstruir, de matisar, de millorar —tres elements de l'ADN democràtic—, es va optar per destruir, censurar i rebutjar, gestos indubtablement totalitaris. Paga la pena recordar-ho.

Les amenaces cal prendre-les de debò en tant que són paraules que es pronuncien en l'esfera democràtica i que tracen un projecte polític molt precís: el d'acabar amb aquells sectors non gratos (la Universitat Pública, l'Escola Pública, la Televisió Pública, em permet la repetició i la majúscula). L'estratègia és ben coneguda: després de llargs períodes d'asfíxia, es mesuren a la baixa per la rendibilitat i es convenç a la ciutadania de la seua inutilitat. Acaben per ser clausurats en un parpelleig. El que ha ocorregut aquestes setmanes no és un pur gest de pinxo de pati: comptem amb precedents i sabem de les seues conseqüències. Igual que sabem que tot règim totalitari comença per fer callar les veus discordants, assenyalar-se com a portaveus d'una veritat única, fer-se fortes en una postura salvatge que no admet la rèplica ni la trobada.

En efecte: Vox no ha oferit un projecte de millora per a À Punt. No ha aportat maneres d'arribar a la ciutadania, no pretén reconstruir res —ni, per descomptat, permetre's el luxe de trobar un consens amb els seus rivals polítics. Encoratgen el fantasma del tancament d'RTVV perquè saben que ens fa por: que temem pels nostres alumnes, que temem per la nostra integritat com a professionals i pel nostre dret a la llibertat d'expressió, que temem per la salut de la nostra democràcia. En un Informe de juliol de 2014 encarregat per l'Associació de Productors Valencians (PAV) es va arribar a assenyalar que el tancament de RTVV va dur a la destrucció del 90% de l'ocupació pública i privada en el nostre camp, com no tindre por? I sobretot, com no tindre-ho en pensar en els nostres estudiants que són, diguem-ho clarament, els nostres companys de viatge, la nostra aposta cap al futur, la nostra motivació professional i vital? Sabem que fan falta comunicadors a la Comunitat Valenciana, i sabem que ells i elles ixen de les nostres aules amb la possibilitat d'oferir perspectives crítiques, plurals, tant conservadores com progressistes. Sabem que saben (i volen) prendre la paraula, i per això encarem cada matí amb absoluta seguretat la nostra activitat docent.

Enfront d'aquesta por, la certesa que queda tot per fer. Millorar les xifres d'audiència, millorar les instal·lacions, millorar les condicions de treball de la plantilla, millorar i millorar. Fixen-se que això, precisament, no ens fa por. Sabem que l'audiovisual valencià té unes capacitats inaudites. En el meu camp —els estudis fílmics— el veig d'any en any: els Festivals celebrats a València reuneixen més espectadors, s'estrenen amb èxit pel·lícules tan belles com les que han filmat en la nostra terra Elena López Riera, Jordi Núñez, Lucía Alemany o Javier Polo, la Filmoteca Valenciana ressorgeix i continua oferint una programació d'altíssima qualitat, cuidant el fet local i l'internacional. ¿Potser és que la por funcione en direcció oposada, això és, que siga precisament el treball ardu, el compromís i l’olfacte del nostre teixit audiovisual el que preocupe les forces menys compromeses amb els valors democràtics? Acceptem tot el que queda per fer, tot el que es pot millorar, però permeten-me afegir que no s'ha de cedir ni un centímetre en el més bàsic: si no comptem amb À Punt, no podrem fer-ho. És una qüestió de responsabilitat personal cap a ells i elles, cap a la ciutadania i cap al nostre present: cal viure bé, i com deia Moretti, per a això cal pensar bé i parlar bé.

Una amenaça, una desqualificació grotesca, una acusació descarnada és sempre un gest intolerable en un tauler democràtic. Una altra cosa, per descomptat, és que els que amenacen no tinguen interés a aportar, sinó a destruir. Una altra cosa, per descomptat, és que el que emergisca de les seues boques no siga un projecte de futur, sinó ras i curt, pura por cap a la possibilitat que la ciutadania es comunique pluralment, inclusivament, transversalment, en igualtat.

*Aaron Rodríguez Serrano, catedrátic acreditat de Comunicació Audiovisual i Publicitat en la Universitat Jaume I de Castelló