Derrotar el trol

Don't feed the troll. És un consell entre internautes que hauria d'elevar-se també a la categoria de consigna política. No alimentar el trol i evitar així que triomfe el seu intent d'enverinar i crear tensions per a sabotejar qualsevol conversa viable o debat constructiu. Amb la seua agressivitat, la pràctica del troleig és consubstancial a aqueix nou feixisme basat en la manipulació sense escrúpols de les xarxes socials. Els demagogs sempre s'han servit de la mentida, l'odi i la tergiversació, i solien usar altaveus sectaris i partidistes dels mitjans de comunicació, però mai havien tingut al seu abast una caixa d'instruments tan disruptiva com la que els proporciona la tecnologia digital.

En els inicis de la globalització es va teoritzar molt sobre la “societat de la informació” i les seues potencialitats; en algun moment vam passar a preocupar-nos per l'efecte pertorbador de la desinformació, i quasi sense adonar-nos vam començar a sentir vertigen davant la irrupció de les seues monstruoses conseqüències en la vida política real. Ara mateix, i des de fa pocs anys, les societats democràtiques afronten el repte de parar una altra vegada els peus al racisme, la xenofòbia, la intolerància i el fanatisme. No és un problema menor perquè la seua bel·ligerància dissolvent ataca el teixit mateix de l'esfera pública sobre la qual han de construir-se els consensos i establir-se les discrepàncies, per apassionades que resulten, en el món civilitzat. La dinàmica del trol amenaça amb segrestar la llibertat d'expressió, amb suplantar els intel·lectuals i amb laminar la convivència col·lectiva per a substituir-los per conspiracions permanents, predicadors irats i sectes irreductibles. Simptomàticament, ja són moltes les veus del periodisme que adverteixen sobre la toxicitat de les xarxes (a)socials i sobre les deformitats que generen en els mitjans de comunicació i els seus mètodes en plena transformació. I comencen a no ser pocs els abandons dels àmbits de conversa global per part de personatges de la vida pública farts d'haver de bregar amb l'insult permanent i l'agressió verbal emparada en l'anonimat.

Compte, no es tracta de caure en la ingenuïtat de creure que el conflicte és dolent per definició. Al contrari. El conflicte forma part intrínseca de la condició democràtica. Però es tracta d'evitar precisament que siga impossible de gestionar i acabe substituït per unes certes unanimitats de masses basades en els prejudicis, la por i l'animadversió. Els pitjors episodis de la història humana han estat marcats pels horrors a què condueixen aquests tipus de pulsions. 

Tot això confereix una especial importància a uns certs esdeveniments polítics esperançadors dels últims temps. Va ser crucial que Donald Trump perdera davant Joe Biden la presidència dels Estats Units el 2020, que el sistema suportara el posterior assalt al Capitoli i que en les eleccions de mitjà mandat la ciutadania haja frenat la red wave de l'extremisme negacionista, supremacista i feixistoide que s'ha tornat hegemònic en la dreta nord-americana. També ho ha sigut la derrota de Jair Bolsonaro a mans de Luiz Inácio Lula da Silva en les presidencials del Brasil, que ha sollevat d'una forma obscena la xusma colpista del gegant sud-americà. Tots dos, Trump i Bolsonaro, després d'aconseguir el poder van intentar no amollar-lo, davant l'expectació dels seus potencials imitadors europeus. No n'hi ha prou amb prendre consciència que no cal alimentar el trol. És necessari derrotar-lo, encara que per a fer-ho resulte imprescindible mobilitzar àmplies coalicions de forces democràtiques.

En el moment que ens ha tocat viure les societats lliures han de donar aquesta batalla. Amb més èmfasi perquè l'altre model cavalca entre l'autocràcia i el totalitarisme de nou encuny que representen esdeveniments com la invasió d'Ucraïna per les tropes de Vladímir Putin (amb tota la brutalitat de la guerra i la repressió interior aplicada a la mateixa societat russa) o el recent congrés del partit comunista de la Xina, en què Xi Jinping va reforçar el seu lideratge sobre una coreografia inversemblant d'homes uniformement vestits que aplaudien amb disciplina que el gegant asiàtic reforce, sobre la base del seu capitalisme d'Estat, el control social d'un règim monolític. Sens dubte, aquesta cruïlla històrica té reminiscències d'èpoques tràgiques i, al mateix temps, planteja reptes radicalment nous que tenen a veure una vegada més amb la doble cara de la modernitat. Per això ens juguem tant contra l'autoritarisme.