Educar en l'amistat en estiu

No camines darrere de mi, puc no guiar-te. No camines davant de mi, puc no seguir-te. Simplement camina al meu costat i sigues el meu amic.

Albert Camus

El passat 30 de juliol va ser el Dia Internacional de l'Amistat proclamat per l'ONU des de l'any 2011 en honor a aqueix sentiment desinteressat que és capaç d'unir persones molt diferents, trencar fronteres i estendre llaços de solidaritat. No obstant això, no vaig veure que cap mitjà de comunicació el citara. Actualment cal reivindicar més que mai l'amistat, perquè per a una gran part de la humanitat les seues condicions de vida i de treball l’allunyen d'una relació interpersonal afectiva basada generalment en la gratuïtat lleial, en la reciprocitat constant, en la confiança, en la incondicionalidad, en la comunicació, en la bondat, en la simpatia instintiva i en la comunitat d'interessos, d'ansietats i d'ideals. I això està en la pròpia naturalesa humana perquè, com han remarcat l'antropologia i la psicologia comunitària, la veritat de l'home no està en el seu ésser subjecte, en ell considerat, sinó en el seu ser en correlació estructural amb altres subjectes: la identitat no està en el subjecte sinó en la relació. Tampoc el neoliberalisme. amb el seu ritme de vida atosigant, alienador, i els seus valors utilitaristes i egoistes, i el postmodernisme, amb la relativització de tot, afavoreixen que les persones busquen i establisquen una amistat vertadera, que com diu el refranyer “qui té un amic té un autèntic tresor”. L'amistat és igualtat i comunitat: no és una virtut més: és la virtut per excel·lència. “Endevinar els amics: aquest és el secret” deia amb saviesa Joan Fuster.

L'amistat és una forma d'amor amb característiques totalment especials, perquè està lliure d'obligacions normatives i depén només de la lleialtat, del respecte de la individualitat de cadascú, de la generositat en les dificultats i de la participació de les alegries. I hi ha també un sentiment de paritat: els amics no se situen en una jerarquia; se senten tots iguals encara que per estatus professional no ho siguen. Diu un poema de Jim Morrison: “Un amic és algú que et dona llibertat per a ser tu mateix”. Tenen també un costum en la relació, tant que si les circumstàncies els separen espacialment solen mantindre una comunicació escrita i de parlar per telèfon en situacions especials.

La psicologia ha estudiat que d’amics íntims no ese’n poden mantindre més enllà dels que es poden comptar amb els dits d'una mà. Així ho considera el psicòleg Robin Dunbar, que situa en un esglaó més a baix les persones la relació de les quals és més superficial, amb les quals un interactua i sent una certa afinitat. És per això que Josep Pla diferenciava les relacions interpersonals en “amics, coneguts i saludats”. Crida l'atenció per això que el tertulià Francisco Marhuenda insistisca sempre des de fa 15 anys en la televisió que multitud de personatges són els seus amics i tracte de rebatre sempre traient a col·lació el seu currículum. La psicologia individual ens ensenya que el “complex de superioritat” és un mecanisme neurològic en el qual un individu tracta de superar el seu sentiment inconscient d'inferioritat ressaltant aquelles qualitats en què percep que sobreïx, en un procés de transferència que busca amagar el seu desarrelament per haver patit una infància de burles i falta d'amics, sobrecompensant el “complex d'inferioritat” patit de menut amb una pertinaç exhibició de “superioritat” que el porta a ser arrogant. No es poden tindre desenes i desenes d'amics. La igualtat, déiem, és una condició imprescindible per a poder parlar d'amistat, raó per la qual un dels títols de l'Emperador de la Xina era el de “Home solitari”, perquè pel seu propi rang suprem havia de mantindre's sempre per damunt dels seus súbdits, la qual cosa l'obligava a no tindre amics.

Nombroses han sigut les amistats establides per famosos pensadors, escriptors i artistes. Al País Valencià cal esmentar la de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Vicent Ventura; Karl Marx i Engels; Frida Kahlo i Trotsky (no va quedar mai clar si van tindre alguna ‘aventureta’); David Siqueiros i Diego Rivera; Remedios Varo i Leonora Carrington; Picasso i Jaume Sabartés; Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes i Julio Cortazar (l'amistat íntima de Gabo amb Vargas Llosa es va trencar –no se’n va saber mai la causa- quan aquest últim li va donar a Gabo una colp de puny en l'ull deixant-lo unflat i morat); Salvador Dalí, Luís Buñuel i García Lorca; Roberto Bolaño i Nicanor Parra; Joan Fuster i Andreu Alfaro; Borges i Bioy Casares… La llista seria llarga i les complicitats establides no naixen sempre per les mateixes circumstàncies. L'amistat es diferencia de les altres formes d'amor perquè tria els seus objectes amb criteri moral i té envers ells empatia i un comportament que sap demanar disculpes. L'amistat és la forma ètica de l’èros.

No obstant això, sí que hi ha diferents graus de companyonia per la situació d'unió, la continuïtat o l'afició que comparteixen dues persones: els pseudoamics (aquells en els que confiaves i desapareixen del teu costat quan estàs a punt de caure a terra derrotat, o aquells que persegueixen el profit o el favoritisme interessat), els col·legues, els amiguets, els camarades… amb els que compartim un tipus de relació conjunta que ens ve donada pel treball, l'estudi… Per contra l'enamorament segueix la llei del tot o res, i no precisa de reciprocitat. L'amistat exigeix sempre una certa correspondència. Hui entre molts joves s'ha ampliat el compàs de l'amistat: així parlen amb naturalitat de “amic amb dret a frec”, i més: “follamic”. Tampoc això és nou perquè algunes tribus estudiades per antropòlegs ho practicaven després de fer el ritu de pas a l'adolescència, abans del casament. Òbviament cada persona és un món i no es pot ni s'ha de generalitzar perquè cadascú sent les seues relacions cap als altres com li han ensenyat, com ha interpretat pel seu compte o com bonament pot. De l'amic esperem que compartisca la imatge que tenim de nosaltres mateixos, però la seua avaluació no ha de ser massa positiva o exagerada fins a caure en l'adulació. L'amistat requereix imatges recíproques similars, però no idèntiques -perquè llavors no hi hauria res per descobrir- ni tampoc dissonants. Per això esperem d'un amic que no ens malentenga. Si un amic ens malentén tot pot acabar (moltes amistats es trenquen hui pels missatges per Whatsapp ja que és un mitjà emocionalment més distant, sense contacte cara a cara, sense llenguatge gestual, sense inflexions de veu… fet pel qual les ironies, sarcasmes o bromes poden no captar-se).

Pedagògicament, l'amistat constitueix tant una finalitat educativa, com un mitjà per a la promoció d'actituds com el respecte a l'altre, la tolerància i la falta d'hipocresia. És una relació eminentment personal: en ella no hi ha una causa determinant, perquè procedeix, en última instància, d'un acte de llibertat en una relació de confessions interpersonals i íntimes. Això també té els seus riscos perquè si aqueixa amistat se sent traïda i es trenca… Aquí cal aplicar l'aforisme de Joan Fuster: “Guarda’t d’amics que se’t puguen convertir en enemics. Ells ja saben com ets”.

Com els llaços afectius de naturalesa amistosa no poden imposar-se, abans que res, l’educador ha de viure i testimoniar en ell mateix l'experiència de l'amistat amb el caliu humà i la lleialtat, que són ja per si un fet educatiu. I així mateix ha de saber crear dinàmiques de grup i llocs de trobada i reunió en què l'alumnat puga conéixer-se, entendre's, expressar-se, comprometre's, estimar-se: en definitiva sentir allò que és un tipus d'amistat autèntica, constructiva i fecunda per al creixement de la seua persona. Al capdavall, com educar l'amistat? Sent amics. Aquesta resposta pot semblar una ximpleria, però no ho és si s'exposa que tal fórmula equival a manifestar l’èsser personal que un és i acceptar el de l'altre. L'amistat s'educa si, mitjantçant un esforç intel·lectual i volitiu, es dona una obertura sentimental i es realitzen accions positives cap als altres. Ara que són vacances, tenim més temps per a cultivar i recrear antigues i noves amistats que es mantindran si les cultivem d'alguna manera fins a la llunyania.