La gran oportunitat de la dreta espanyola

Quasi seria millor dir que aquesta gran oportunitat és de la democràcia espanyola. N’havia perdut moltes. Però ara en té una, i decisiva. Diguem-ho de manera clara i concisa: la democràcia a Espanya es consolidarà de veritat quan la dreta dita democràtica s’opose de manera radical i eficaç a l’extrema dreta i la desactive sense miraments. Ara pot fer-ho.

El PP, que és un partit molt implantat pertot arreu de les Espanyes, tret de Catalunya i Euskadi, té ara l’ocasió de reivindicar-se i demostrar que és un partit democràtic convençut i real, no de façana, d’oportunitat. 

Quan els neofranquistes i ultradretans de Vox plantegen un gran repte a la democràcia, en sintonia amb l’extrema dreta europea, i amb el patrocini remot de Vladimir Putin, com es va poder observar a l’aplec ultradretà de Madrid organitzat per Vox, la dreta dita democràtica del PP pot i ha de marcar distàncies. Fins ara no ho ha fet, perquè manté pactes de govern en diverses comunitats autònomes, i els seus ideòlegs i inspiradors mediàtics branden la coalició de Govern, que inclou Unides-Podem, com a espantall. Si el PSOE pacta i governa amb “els comunistes”, per què nosaltres no podem fer el mateix amb Vox? No son tots dos “extrems”?

Doncs no. Hi ha una gran diferència. El Partit Comunista d’Espanya és històricament -més enllà d’altres aspectes- un puntal de la democràcia a Espanya. No va defallir mai, amb gran sacrifici de molta gent a les comissaries i les presons, en la lluita contra el franquisme. Va tindre un gran paper en la transició, quan les forces repressives del franquisme i l’Exèrcit de la guerra civil encara estaven en plena forma i conreaven la retòrica de la Victòria. El PCE va ser un dels promotors de la Constitució del 1978 a través de Jordi Solé Tura, un històric del PSUC i de l’antifranquisme. La relació entre el Partit Comunista i la democràcia és complexa, certament, però no té res a veure amb l’animadversió frontal dels neofranquistes, que a poc que et descuides retornen “do solían”, al braç en alt, als tòpics més brutals del nacionalisme espanyol acrític, a la desqualificació de les autonomies o les llengües i cultures no castellanes, al masclisme, a la reivindicació de l’Imperio on mai es ponia el sol, a la connivència amb tota mena de neonazis i feixistes apressadament actualitzats... Un perill enorme -algú en dubta?- per a la llibertat i la democràcia.

La dreta a Europa -després que una part important de les seues bases socials havien contemporitzat o col·laborat amb nazis i feixistes- es va reivindicar amb una oposició frontal en les difícils condicions de la guerra i la postguerra. Recordem-ho: De Gaulle, minoritari, un militar més aviat de dretes, va salvar l’honor de França arriscant-se a fugir a Anglaterra i a promoure enèrgicament la Resistència, amb les armes a la mà, contra els alemanys. A Itàlia, La Democràcia Cristiana, De Gasperi, i abans el Partito d’Azione, es va oposar radicalment al feixisme i va contribuir a la nova i vital democràcia italiana, després de la convulsa experiència del feixisme i de l’antifeixisme militant.  Alemanya fou un cas altament complex. El nazisme havia penetrat fins al moll de l’os de la societat, i en les condicions de l’ocupació del país pels Aliats, i del debat sobre la “culpa” dels alemanys, la reconstrucció i la regeneració social i política fou molt difícil, fins i tot plena d’ambigüitats, amb recuperacions molt discutibles. Però el paper de la CDU, de la democràcia cristiana, i d’Adenauer i posteriorment de Theodor Heuss, fou fonamental.  La dreta democràtica europea es va construir enmig del drama d’Europa, però ho va tindre clar tot i el repte de la guerra freda i l’anticomunisme que feia de ciment, quan algunes veus insistents volien -interessadament- relativitzar el passat feixista en raó de l’enfrontament amb l’enemic comunista.... Caldria debatre a fons, matisar, però sortosament mai es va perdre el fil de l’antifeixisme. Aquesta fou la pedra cantonera del nou edifici europeu. Sense antifeixisme no hi ha Europa, l’Europa democràtica que representa avui el Consell d’Europa, la Unió Europea, el Parlament Europeu, el nostre context institucional i ideal.

I la dreta espanyola? No trenca mai del tot i decididament amb el fil que l’uneix amb el franquisme -aliat de Hitler i Mussolini-, tan viu en una part de la seua base social. Ho hem vist en la seua animadversió a la llei de Memòria Democràtica, per exemple. En mil coses més, com ara en el seu nacionalisme espanyol acrític, que contrasta tant amb la maduració cívica que es pot observar a Europa, la relativització dels símbols, el distanciament respecte del militarisme i l’autoritarisme, l’autocrítica del passat colonial, tot això.

Mentrestant la dreta basca i catalana -o el centredreta, que en comparació amb el franquisme era quasi d’esquerres- mantingué dispositius i elements antifeixistes. Fou el cas del Partit Nacionalista Basc, de les accions de Pujol i els primers passos de Convergència, de la Unió Democràtica de Catalunya, fins i tot de la resistència testimonial i molt personal del president Tarradellas. Per la seua banda, la dreta republicana espanyola va desaparèixer. I l’oposició liberal, monàrquica i democristiana al règim franquista fou del tot anèmica. Tot això pesa.

Per consegüent, ara la dreta espanyola té la seua gran oportunitat. S’ha de distanciar radicalment de Vox i tot el que significa. En aquest aspecte l’ambigüitat de Pablo Casado Blanco ha estat devastadora. Ha permès pactes i governs amb Vox, amb la ultradreta, mentre a Europa Macron, Merkel o Draghi tenien les idees clares. 

Què farà Alberto Núñez Feijoo? Ja veurem. De nou un gallec al capdavant de la dreta espanyola, i en van... No puc estar-me de recordar la “gran” aportació gallega a tots els matisos de la dreta espanyola: Calvo Sotelo, Franco, Fraga, Pío Cabanillas, Rajoy, i ara Feijoo. No sabem què farà aquest. Estaria bé que per una vegada deixara de banda la clàssica ambigüitat gallega -els silencis, les respostes elusives, no saber si baixen o pugen una escala- i trenqués amb una tradició que es prolonga massa. 

La democràcia a Espanya, i a Europa, n’eixiria guanyant. Probablement necessitarà una petita espenta exterior, i molta decisió per encarar-se amb l’enemic interior, marcat pel populisme de dreta radicalitzada que representa gent com Miguel Angel Rodríguez, el mentor de Díaz Ayuso, o  també pel regust antic règim d’Aznar, i altres. Europa no està per a bromes en la nova conjuntura de l’amenaça russa (de Putin i el que significa). No es pot promoure la democràcia al món i festejar la ultradreta a casa. 

Una gran oportunitat, per consegüent. Podem dubtar que el PP l’aprofite, perquè hauria de ser massa coratjós i desmuntar fal·làcies com les que pregona gent del tipus Mayor Oreja i la seua secta ultracatòlica. Si no ho fa, com és ben probable, qui n’eixirà perdent serà la democràcia com a tal. I potser també, segons com, el mateix PP. Els temps estan canviant. De vegades, com va dir el clàssic, el que sembla sòlid es dissol en l’aire.