Por i prejudici

Comences assumint els clixés, les faules i els prejudicis de Donald Trump i acabes assaltant el Capitoli. El Partit Republicà s'ha convertit en una amalgama de conspiranoics, reaccionaris, supremacistes i ultres, per a espant d'alguns dels seus dirigents clàssics, després de la simbiosi amb totes les variants de l'extremisme de dretes durant la presidència del magnat de Nova York. Ara mateix, sembla difícil que el Grand Old Party estatunidenc puga recuperar la mesura perquè la febre trumpista contamina, no sols les seues bases, sinó també els votants, que en la seua major part, segons les enquestes, continuen pensant sense cap fonament que el demòcrata Joe Biden va guanyar fraudulentament les eleccions presidencials. És una situació dramàtica i perillosa per a la convivència.

El PP ha decidit emprendre a Espanya una aventura similar amb l'acostament a les posicions de l'extrema dreta de Vox en les eleccions del 4 de maig en la Comunitat de Madrid. I no pot acabar gaire millor. Encara que alguns dirigents del partit que lidera Pablo Casado calculen que es tracta d'una tàctica per a reintegrar al seu espai el que consideren una escissió de les seues files, que en bona part ho és, la política de dicotomies demagògiques, antagonisme irreductible i maniqueisme radical que Isabel Díaz Ayuso desplega no té fre ni marxa arrere. A la dreta resultant no la reconeixerà ni la mare que la va parir.

I el pitjor és que no quedarà reduïda a una singularitat madrilenya. Per una senzilla raó. Liquidat l'experiment de Ciutadans, qualsevol expectativa dels populars d'aconseguir poder, amb la notable excepció d'Alberto Nuñez Feijóo a Galícia, passa estrictament per la concurrència de Vox. Aquesta setmana hem vist un senyal inquietant d'això en les Corts Valencianes. Enmig del debat entre els partits d'esquerra (que formen el Pacte del Botànic i governen les institucions autonòmiques) a propòsit de la manera d'establir un cordó democràtic contra l'extrema dreta, el PP ha exhibit la seua sintonia amb el partit de Santiago Abascal i ha presentat una iniciativa conjunta sobre un dels tòtems de l'espanyolisme: la defensa a ultrança de la tauromàquia. El gest no és casual.

Que la dreta espanyola accepte com a companya de viatge una formació involucionista que posa en qüestió tots els avanços en drets socials i llibertats individuals aconseguits des de la transició a la democràcia és una mala notícia. Parlem d'un partit que flirteja amb la idea d'acabar amb les autonomies, d'il·legalitzar els comunistes, els independentistes i les esquerres. Caldria recordar precisament que la legalització del Partit Comunista a l'abril del 1977 pel Govern d'Adolfo Suárez va ser una fita que va confirmar que la recuperació de la democràcia a Espanya era irreversible. També ho va ser el retorn del president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas des de l'exili l'octubre d'aqueix mateix any.

La ultradreta és una màquina de fabricar enemics. Hannah Arendt ja va advertir en el seu moment que el feixisme no utilitza tant la por per acoquinar els seus adversaris com per a mobilitzar els seus seguidors. La por als immigrants (els contagis es produeixen “per la forms de vida que té la nostra immigració”, Díaz Ayuso dixit), als pobres (aqueixos “mantinguts subvencionats” de les cues de la fam), a les feministes (“la dictadura de les feministes radicals”), als rojos (“una màquina implacable de provocar pobresa”)... La por i l'odi són dues cares de la mateixa moneda. El programa de la ultradreta es basa en la por i el prejudici, que és una manera d'esborrar no sols la distinció entre veritat i falsedat (“El Govern li dóna més autonomia al País Basc per a després de les eleccions de Madrid començar a indultar els presos d'ETA”, va assegurar la candidata del PP, que continua insistint que la COVID-19 “va entrar a Espanya per Barajas, on no hi ha hagut cap mena de control”) sinó també d'erosionar la pluralitat del món i suprimir els matisos de la vida. Per a construir una majoria de govern a Madrid, Díaz Ayuso exhibeix aqueixos atributs amb tanta frivolitat com desvergonyiment. Caldrà estar atents al que vindrà després.