Madrid, meridià polític d’Espanya

Als anys 20 del segle passat hi hagué una curiosa polèmica entre literats espanyols i argentins a propòsit de si el meridià literari de l’època passava per Madrid o per Buenos Aires. La identitat argentina es refermava enmig de dubtes i components diversos -els criolls, els gauchos, els indis, els mestissos, l’allau d’immigrants sobretot italians- i esdevenia tema central d’un país en formació, que fins i tot apuntà en algun moment al secessionisme lingüístic (respecte del castellà). Davant els aires de superioritat d’alguns intel·lectuals espanyols, els intel·lectuals de Buenos Aires -una part, almenys- es revoltaren. Com ha explicat Víctor Farías, d’aquest ambient asprament nacionalista en va participar llavors fins i tot -de manera sorprenent i paradoxal- Jorge Luís Borges, conegut posteriorment pel seu enfocament universal, cosmopolita i nostàlgic d’Europa.

En aquell moment, Borges publicà un article a la revista Martín Fierro on posava a caldo Madrid: “La sedicente nueva generación española nos invita a establecer ¡en Madrid! el meridiano intel·lectual... Madrid no nos entiende. Una ciudad cuyas orquestas no pueden interpretar un tango sin desalmarlo;... una ciudad sin otra elaboración intelectual que las greguerías; una ciudad cuyo Yrigoyen es Primo de Rivera; una ciudad cuyos actores no distinguen a un mexicano de un oriental; una ciudad cuya sola invención es el galicismo...; una ciudad cuyo humorismo está en el retruécano...”.

Madrid no els feia el pes, el Madrid castís, oficial i estantís, melangiós i en retard respecte d’Europa. Madrid? Ni parlar-ne... Ells preferien, com ja es pot entendre, París.

Per la seua banda, un intel·lectual i polític que caldria reconsiderar, Valentí Almirall, escrivia el 1886 a España tal cual es: “En Madrid no hay una verdadera clase obrera; pero tampoco hay una verdadera burguesía. Los burgueses que viven de su trabajo, de su comercio o de su industria se ven ahogados en todas las manifestacions de la vida social por la burguesía oficial que los aplasta por número y por influencia. Pero los sueldos y las pensiones cobrados directamente no pueden bastar, por sí solos, para sostener el nivel de vida dispendioso y brilante de la capital. Así pues, los vividores políticos han inventado otra substanciosa fuente de ingresos: el chanchullo. (...) Las cantidades de dinero que Madrid obtiene del chanchullo son incalculables. La resolución de todos los asuntos del país se centraliza en la capital y es muy raro el que se resuelve gratis.”

La visió d’Almirall és àcida, però segurament exacta. Era l’Espanya de la Restauració, que alguns historiadors actuals tendeixen a embellir, però que fou un autèntic desastre. El centralisme d’una capital d’altiplà, farcida de terratinents absentistes i vividors polítics, la Corte (que després passaria a txeca, segons l’aristòcrata feixista Agustín de Foixà), era un obstacle al desenvolupament de l’economia i de la vida civil, de la cultura i la democràcia.

Són testimonis històrics, triats una mica a l’atzar, de caire molt distint, però amb denominadors comuns. La visió exterior de Madrid -com la de qualsevol gran capital- no ha estat mai massa complaent. Cal parar atenció a aquest fet, cosa convenient per a evitar simplismes infantils i tòpics rebregats.

Evidentment, Valentí Almirall, un dels fundadors del catalanisme polític, tenia les seues raons, enquadrades en el regeneracionisme i l’europeisme incipient. L’espectacle de Madrid, capital burocràtica i estantissa, que vivia de l’Estat i seu de la Cort, expressió de l’endarreriment d’un país governat per l’oligarquia i el caciquisme, contrastava massa amb el dinamisme industrial o agrari exportador de les perifèries.

A hores d’ara, en qualsevol cas, la imatge de Madrid que transmet Almirall ja no s’ajusta a la realitat. Madrid es va industrialitzar. Posteriorment es convertí en una ciutat de serveis avançats, amb gran presència de les finances i les comunicacions, la imatge, la moda, l’espectacle i la publicitat. La descentralització de l’Estat arran de la Constitució del 1978 no la va perjudicar. Ben al contrari. Ara com abans les rendes de capitalitat hi son substancioses.

Però vet ací que Madrid -malgrat tots els grans avantatges de què gaudeix- manifesta un malestar difús, interpretat per governs de dretes que s’hi han anat succeint. Tant a la comunitat autònoma com a l’ajuntament. El Madrid d’Ayuso i Almeida -que se’ns mostren mediocres o lamentables- té precedents immediats en Gallardón, Cristina Cifuentes o Esperanza Aguirre. Els temps de Leguina (quin altre, però!) i Tierno Galván ja son llunyans. Només l’interludi de Manuela Carmena semblava que representava un nou temps. Però fou efímer.

A Madrid hi ha triomfat una barreja de neoliberalisme i autoritarisme que alguns qualifiquen -abusant dels conceptes- de política liberal-democràtica. Té també ingredients identitaris, de reacció davant els nacionalismes perifèries i de reafirmació en les velles glòries. Està en marxa una gran operació de recuperació del passat imperial i d’actualització del concepte d’Hispanitat, tan anacrònic com problemàtic, perquè a l’altra banda de l’Atlàntic no estan per aquestes històries. Ni de bon tros.

En aquestes condicions, què fer amb Madrid? Perquè Madrid és molt important i influent. Les visions sumàries i en bloc ajuden poc. Els tòpics i els desqualificacions, encara ajuden menys. Madrid és una realitat complexa, amb la qual cal comptar. Sí, és seu d’unes elits extractives que aprofiten a fons els recursos de l’Estat i es llegeixen tots els dies el BOE. Seu de multinacionals i grans despatxos d’advocats. Seu d’Alts Tribunals: el Suprem, el Constitucional, el de Comptes. Seu de les institucions clau de l’Estat i dels ministeris, dels Consells Generals dels col·legis professionals, de tota mena d’organismes... Lloc on es prenen decisions, de vegades pastades a la famosa llotja del Bernabeu. Espanya s’ha descentralitzat molt, però en algunes coses no es nota: tot passa encara per Madrid. I tanmateix, també coses cabdals passen a hores d’ara per Brussel·les i Estrasburg. Cal revisar rutines mentals.

El mapa radial perdura. L’efecte aspirador de recursos humans i econòmics va a hores d’ara més enllà de les Castelles, parts d’Andalusia i Aragó o Extremadura, empobrides a canvi de l’esplendor de la capital. El dumping fiscal que practica Madrid és un gran frau a l’equilibri territorial i fins i tot a la convivència democràtica. Tot això és cert, però alguna cosa caldrà fer amb Madrid.

Que no siga la pura execració. Perquè a Madrid -amb una estructura social diversificada i molts components que no responen als tòpics ni als clixés derogatoris- també hi ha forces socials, tendències intel·lectuals i polítiques, gent de tota mena que -malgrat l’hostilitat- apunta en direccions diferents, molt més obertes a una convivència harmònica i a reconèixer les realitats diverses -culturals, lingüístiques, nacionals- que inclou l’Estat espanyol. De vegades no se’ls veu massa, però existeixen. I els hem d’ajudar.

Madrid son també les universitats, els centres de recerca, les editorials, alguns mitjans de comunicació que no son caverna, una tradició il·lustrada, el record d’una resistència aferrissada contra el feixisme, l’escenari de grans lluites obreres als anys 60 i 70, un bastió de la democràcia, quan el règim franquista l’havia volgut transformar en capital del feixisme hispà. I en part ho va aconseguir. Però no del tot. Ja el 1956 Federico Sánchez hi va trobar caliu. Un fet interessant, simptomàtic. Les tendències culturals i morals de l’època influeixen i determinen. Madrid és a hores d’ara el meridià polític d’una Espanya de dretes  -la confluència entre la dreta suposadament moderada i l’extrema dreta- que, com ensenya la història, comporta grans perills. No hauria de ser-ho...

Em pregunte si el gir d’Andalusia cap a la dreta -que té per descomptat, clares arrels internes- s’hauria donat tal com s’ha donat sense la projecció reaccionària actual, l’exemple negatiu, de Madrid. Que inclou malauradament les posicions d’alguns exponents de la vella guàrdia del PSOE com Leguina, Guerra o González, absorbits per la dinàmica dels grans interessos extractius que dominen a Madrid, amb l’excusa del nacionalisme espanyol. Un meridià que pot ser fatídic. Madrid ha de canviar. La majoria de la investidura de Pedro Sánchez i la realitat diversa a les perifèries hi tenen molt a dir.

Justament en un període de crisi greu a Europa és més important que mai mantenir la calma i els equilibris. Per això necessitem un Madrid asserenat i a l’alçada de les seues millors tradicions.