La màgia està en l’aire

Una imatge val més que mil paraules... Doncs, no sempre. Evidentment que allò que entra pels ulls ens sol convéncer i molt, però no ha de ser sempre millor. Imaginen vostés què difícil ha de ser combatre este mantra cada dia, màxim en els temps que vivim on la tele i els whatsapps són els reis invictes del nostre sistema comunicatiu. I tot i això, hi ha persones, grans professionals de la veu, que ho desmunten dia a dia amb el seu saber fer: treballen -per més poc del que valen- a la ràdio i són qui, sense cap imatge i mitjançant les ones, ens poden convèncer de la veracitat i l’interés d’això que ens estan contant, fins i tot capturar la nostra atenció completament.

Acostumen els meus companys de feina a dir-me que sóc una set-ciències i a preguntar-me d’on he tret esta informació o com collita he sabut allò altre, o com redimonis sé jo, que sóc de Vila-real, que a la Pobla de Vallbona s’ha aconseguit aturar un desnonament d’un fons voltor fa menys d’una setmana. I el meu misteri no és altre que la ràdio. Em tinc per una entusiasta del dial.

Des de becària de la COPE a tertuliana habitual de la SER, amiga de la ràdio del meu poble i fidel oient d’À Punt, a la qual esmente sempre quan parlem de l’audiovisual valencià; a més a més que em tinc per coneixedora de la graella d’Onda Cero, especialment a les comarques del nord; i “mataria” (en el sentit més figurat del món) perquè em convidaren, alguna volta, a Plaza Radio o, fins i tot, a Es Radio tal com ho feien habitualment les extintes CV Ràdio i la 97.7, a les quals encara tinc presents i m’entristeix pensar que se n’anaren sense massa pols ni remolí en esta maleïda crisi del periodisme que s’ha encabotat en deixar-nos sense mitjans. I sempre que em criden per participar d’algun debat en ràdio em fan la més feliç del món. Vaja, com l’emèrit en una cacera d’elefants!

Però cal reconèixer que la tasca dels i les professionals no és fàcil. No és gens fàcil captar l’atenció de l’audiència, que massa mal de caps té al dia per aprofundir en, per exemple, què significa ser Erasmus durant la pandèmia, tal com feia esta setmana Susanna Lliberós en ‘Pròxima Parada’. Però eixa és sense cap dubte la màgia de les ones: la de transportar-nos i evadir-nos. I ens ensenyen molt si hi ha una mínima disposició a aprendre des de l’altre costat del dial. No és -ni de lluny- el mitjà de comunicació amb més audiència: no té focus, ni maquillatge, ni grans efectes audiovisuals; però per contra et permet fer multitud de coses mentre escoltes. I ara com ara, on gairebé totes i tots som multitasques, això és d’agrair. No tenen influencers per al gran públic ni youtubers andorrans. Però si vostés els donen l’oportunitat, trobaran en l’aire a grans professionals que els faran riure, com els de ‘Kale Barraka’ en Ràdio Godella; plorar o, fins i tot, comprar eixe llibre que t’ha recomanat Irene Rodrigo en ‘Una Habitació Pròpia’. I, quasi a totes hores, et regalen una cançó o centenars, com fa ‘Territori Sonor’ cada nit, o la 99.9 quasi totes les vesprades de 15.00 a 17.00 hores. Que, per cert, molts grans programes dedicats a la música feta a casa nostra i divulgació cultural. Per a quan un canal ràdio fórmula nostra? Ho deixe “en l’aire” per reflexionar un altre dia.

La ràdio. Donen-li vostés una oportunitat si no la tenen ja entre els seus mitjans de comunicació habituals. No els defraudarà. Ans al contrari.

I si jo no els he pogut convèncer perquè hui, Dia de la Ràdio, connecten amb qualsevol de les bones emissores que tenim pel nostre benvolgut País, recorden aquella cançó que profetitzava: “video killed the radio star”. I ni el vídeo, ni Netflix, ni tan sols Tik tok, ni tots plegats, han aconseguit acabar amb ella. La ràdio seguirà mentre les persones seguim necessitant de la paraula que sempre, sempre, sempre, comunica millor que qualsevol imatge! Així que feliç dia i llarga vida a la ràdio!!