Les i els “acostats”

Sí, sí, “acostats”. Així podríem parlar en la nostra llengua d’això que a alguns governs els ha provocat un mal de cap majúscul en els darrers dies: “los allegados”, malgrat que jo preferisc referir-me al terme com a “persones properes”. I és precisament ser “persones properes” el què ha mancat a certs territoris per desestimar que les i els acostats ho tinguen difícil per a poder celebrar Nadal.

Són unes dates molt complicades en les que, ara més que mai, cal extremar la prudència. I no estem per a festes, i menys com les que es corren alguns energúmens del Parlament Europeu, que defensen una cosa i després fan la contrària. Però òbviament no es tracta de mortificar el personal. Hem passat un any duríssim on ens ha mancat (i encara queda) el contacte pell amb pell, tocar i abraçar les persones que estimem. I, si les estimem, haurem de fer el sacrifici de seguir esforçant-nos per cuidar-les sense posar-les en perill. Però, així i tot, no deixa de sorprendre’m l’estranyesa amb què, per exemple, el govern d’Andalusia es referia al terme. Estranyesa, ignorància i una mica de menyspreu referint el polític de torn a què “no s’entén el vocable, per la qual cosa tirem pel dret i a la taula per Nadal solament familiars”.

A veure... Quantes pel·lícules nord-americanes hem vist parlant del dia d’Acció de Gràcies? Moltes, fins a l’avorrició. I sovint en totes elles les famílies americanes en eixe dia de fraternitat i amor acaben seient a menjar-se el titot amb persones properes perquè ningú no hauria de quedar sol el dia d’Acció de Gràcies. Seria un gest poc humanitari. I quan ho veiem en pel·lis i sèries, fins i tot en Big-Bang, ens sembla la mar de bonic, ho aplaudim i pensem “clar que sí, són bona gent”. Ara, algú ha degut pensar que això ací no passa. No ni poc.

No som americans, ni ganes tampoc. Però sí que som persones i tenim diversitat. La família (i com vostès, jo a la meua la vull molt), te la donen. Als acostats, els tries per vincles que poden ser tant o més forts que els de la sang. Això és així. Un acostat, per exemple pot ser el “tio”, aquell amic dels pares que no té família i que de tota la vida l’has sentit com a oncle, i no fou fins que tingueres catorze anys que t’explicaren que no éreu família, però ha estat tota la vida acompanyant els pares i no falta mai al sopar del dia 24. Una persona propera pot ser perfectament la teua veïna de davant, que es va quedar viuda i que durant tot el confinament has estat pendent d’ella, i saps que els fills i filles no vindran fins al dia 25 i que, per descomptat, estaries encantada de compartir amb ella el sopar del dia abans en un any que ha estat tan difícil per a tots. O persones acostades, a qui estimes i per les que pateixes, poden ser perfectament la teua amiga i la seua filla, que eixe dia els manca el pare perquè està ingressat a l’hospital amb COVID. O pot ser fins i tot el cosí del teu cosí, amic de tota la vida, que s’acaba de separar i de sobres saps que ho està passant malament, més encara quan et diu que no tindrà als fills amb ell fins al dia de Reis.

Estes coses passen, i per això és tan important que comencem a acostumar-nos que les famílies han deixat de ser papà, mamà, xiquet, xiqueta, blau i rosa. Les famílies ara som diverses, reconstruïdes en molts casos, i no podem tancar els ulls, ni dir que no entenem què vol dir ser un “acostat”. Perquè estaríem tancant la porta a moltes persones properes que se senten família encara que no ho siguen. Afortunadament, alguns i algunes ens creiem això de #LesPersonesPrimer i en lleis com la de Renda Valenciana d’Inclusió ja incloem que els acotats, les persones properes, poden ser també les que més a prop estiguen per pal·liar serioses dificultats, més enllà d’haver de triar amb qui sopes la nit de Nadal. Però vista la situació, i coneixedors que encara hi ha qui pensa en quadrat, cal immediatament una llei per la diversitat familiar. Una llei on acostats i persones properes tinguen cabuda, una llei que permeta posar negre sobre blanc el que molts governs, afortunadament no el nostre, i alguns partits reduccionistes, negacionistes i que, en definitiva, acaben de sortir de la cova d’Altamira, fa massa temps que ignoren.