Memòria i futur

La pandèmia que no s’acaba i la contracció econòmica -al voltant d’un 20% del PIB- han generat un estat d’ànim col·lectiu que oscil·la entre la resignació, la por i la indignació. La crisi institucional al cim de l’Estat -un daltabaix que s’ha endut per davant un dels mites sustentadors de la democràcia espanyola- complica encara més les coses. Una oposició immoderada que s’ha passat mesos amb la idea fal·laç de “govern il·legítim” per fer caure o erosionar l’Executiu de Pedro Sánchez, atiava encara més la inquietud, pel mal record que d’aquestes desqualificacions guarda la memòria històrica a Espanya.

La tempesta perfecta: inestabilitat parlamentària, daltabaix institucional, contracció econòmica, una pandèmia que no s’acaba, persistència de la crisi catalana...

Mentrestant, en l’oasi valencià, tot i compartir el gruix d’aquesta situació crítica, les coses no anaven tan malament. Afortunadament, el govern del Botànic exhibeix fortalesa. L’esquema polític que el sustenta no grinyola (més enllà del que és lògic i raonable). Els acostaments tàctics a Cs no sembla, en cap cas, que travessaran cap línia vermella. El president Ximo Puig ha projectat una imatge de serenitat i iniciativa, d’activitat incansable i ben enfocada que resulta convincent i ha aconseguit èxits com l’Acord per la Reconstrucció amb els agents socials. La vicepresidenta Mónica Oltra ha estat tothora al peu del canó i ha donat el relleu que pertoca a la política social, en una societat marcada per la desigualtat i en una conjuntura crítica. Podem s’ha inserit positivament en la tasca de govern. Els desacords interns -del tot normals- no deixen de ser qüestió menor.

 L’oposició, la dreta, no té opcions, i a cada jugada perd punts, amb dirigents desconcertats, pintorescos o massa relacionats amb un passat corrupte que no ha prescrit. O presoners d’una verborrea apocalíptica (lligada a les fàbriques de consignes i argumentaris de Madrid) que no té cap credibilitat social, més enllà dels reductes d’una dreta social coriàcia però minoritària. El tipus que a l’hora d’anar al quiosc es compra Las Provincias i La Razón -doble dosi- o que penja una bandera bicolor sense escut constitucional existeix, però no fa estiu. L’energumen seduït per Vox existeix, però no fa massa crítica. Mentre no arribe un tsunami imprevisible, la dinàmica és aquesta, tot i que més val no confiar-se.

Les voltes que fa la vida, podríem dir-nos. Un periodista i escriptor tan perspicaç com Antoni Puigverd pot escriure a propòsit del Govern valencià que és “un dels més lúcids i propositius d’Espanya”, a La Vanguardia. No es cas únic, i es podria afirmar que feia molt de temps que la imatge valenciana no era tan bona. Ximo Puig ha aconseguit mitigar o matisar, quasi cancel·lar, la greu hipoteca reputacional que li varen deixar els seus antecessors, tots (excepte un) processats.

Però al País Valencià varen passar moltes coses entre el 1995 i el 2015. Pel càrrec de president de la Generalitat hi van passar Zaplana, Camps, Olivas i Alberto Fabra. Per les diputacions d’Alacant, Castelló i València José Joaquín Ripoll, Carlos Fabra i Alfonso Rus. Per l’alcaldia d’Alacant Sonia Castedo. Per la de València Rita Barberà, que tenia de vice-alcalde Alfonso Grau i un equip de regidors tots processats en el cas Taula. Les anades i vingudes de l’empresari Ortiz, del Bigotes, del conseller Blasco, de la seua senyora a l’IVAM, de tota una tropa relacionada com una teranyina d’interessos i fraus que infectaren tota una època, encara projecten una ombra allargada i sinistra. Als jutjats i sobre la societat valenciana en el seu conjunt.

Molts varen callar, molts se’n varen aprofitar, molts hi varen col·laborar, molts els varen fer serveis d’agit-prop. Alguns diuen que no en sabien res, que se’ls va enganyar. Però no és cert. Les malifetes eren ben conegudes per tothom que volia assabentar-se’n.

Resta per escriure la crònica detallada d’aquesta època, per bé que Francesc Arabí va avançar un bon tros al seu llibre, de lectura obligada, Ciudadano Zaplana. Una crònica que hauria d’aprofundir en el paper de cooperadors necessaris d’un seguit d’empresaris, hereus i patricis en decadència, nous rics, periodistes, arquebisbes, notaris i professionals i artistes en general que no donaren un espectacle precisament edificant. I no es tracta tan sols dels “directament implicats” o dels més compromesos amb les trames delictives que varen enriquir Zaplana i altres. Empresaris com Bautista Soler i el cas València CF, venut a l’empresari xinès (ètnic) Peter Lim, amb el nou estadi sense acabar, també “entrarien en el pes”, igual com Ferran Villalonga i el seu cosí Juan Villalonga, membres d’una nissaga valenciana i valencianista, però amb evolucions com a mínim espaterrants. O el cas dels hereus de llinatges patricis de València que varen idear el procediment de “rendibilitzar” la promoció del Palau de les Arts d’una manera francament lletja, de la qual però varen ser absolts per mor d’un poder judicial tan obseqüent en uns casos com ferreny en uns altres....

Tot plegat va malmetre una època, va distorsionar el model econòmic valencià, fent-lo més vulnerable, com lamentem ara, i va afectar greument la moral civil, l’ètica pública, la consciència ciutadana, la dignitat de tot un poble. Vint anys. Si fa no fa el que va durar el règim feixista a Itàlia (Il Vintegno).

Si reclamem memòria històrica com a forma de conèixer el passat per tal de no repetir-lo, i rescatar els perdedors de la història de la humiliació i l’oblit, si fem això en relació al franquisme, caldrà fer-ho també en relació als vint anys d’oprobi de l’època del PP al País Valencià. La memòria històrica -el debat rigorós sobre els aspectes amagats del passat- és fonamental per a construir una consciència democràtica sòlida.

Hi ha molts replecs encara per dilucidar, molts actors principals i secundaris que s’han fet fonedissos. Bona matèria per a una narrativa d’època, per a una literatura apegada a la vivència del present. La galeria de personatges és àmplia i variada, hi ha on triar.

Però tan important com la memòria és saber mirar al futur. Una societat no pot quedar presonera de les ombres del seu passat. No pot viure enmig d’una causa general permanent. L’Acord per la Reconstrucció, fruit de la tenacitat del president Puig, marca un camí. Simbòlic, en tot cas. Perquè son moltes les variables exteriors -escassament controlables- que entren en joc. La política de l’Estat -on comença a tindre una incidència inèdita el criteri valencià- i la materialització del Programa d’ajudes europeu, tan complicat. La tasca titànica de reorientar en la mesura possible el model econòmic valencià i superar el risc d’una gran davallada, passa per aprofitar aquesta oportunitat. I això no és cosa només dels partits o dels agents socials, sinó de tot un poble. De l’energia social, del cabal d’iniciativa i esforç, que siga capaç de generar el conjunt de la societat valenciana, tots, individualment i col·lectivament. Com en altres moments de la història. L’economia i la societat valencianes, si ens fixem, han superat moments molt difícils: la crisi de la indústria de la seda, la fil·loxera, la malària endèmica als arrossars, l’afonament de la pansa, la riuada del 1957, la davallada de la taronja, el retard industrial constatat dramàticament als anys seixanta, per no parlar dels daltabaixos provocats per epidèmies o guerres.

Tot es va poder superar, amb esforç i determinació. Reviscolar, la renaixença, reviure, el renadiu, son paraules molt valencianes....