La negació de la Cultura

Martin Amis, en Des de dins (Anagrama, 2021), retrata molt bé com va afectar l’11 de setembre del 2001 —l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York— la classe culta, intel·lectual, angloamericana —i al capdavall l’occidental. Els escriptors angloamericans més coneguts —els més llegits, els més influents de la metròpolis— van quedar en estat de xoc, sense saber com pair l’atac terrorista. Martin Amis diu que, de tan desconcertats, es varen sorprendre a si mateixos preguntant-se què era, en realitat, l’islamisme: tothom sabia què era el feixisme, o el totalitarisme, però l’Islam se’ls havia esmunyit de l’horitzó. Això demostra en quina bombolla cultural havien viscut —i en part encara viuen— les elits culturals d’Occident, tant les de dretes com les d’esquerres.

Més enllà de les reaccions furibundes d’alguns escriptors —que de sobte es tornaren reaccionaris o partidaris de la línia dura, de la contestació bèl·lica més contundent— Amis testimonia un moment històric clau. Perquè l’11 de setembre del 2001 comença una època —la dels últims vint anys— caracteritzada, al meu entendre, pel desconcert o el desemparament morals. A part la deriva ideològica i geopolítica que prové d’aleshores i que arriba fins avui dia —fins a l’estat de «guerra freda» actual, com demostra la guerra ben calenta d’Ucraïna—, el 2001 és un tombant per a entendre la nostra mentalitat. És clar que la data i la magnitud de l’atemptat són ara com ara simbòlics, un detonant històric que més o menys hem consensuat. Com diu Amis: «Per a Occident, la lliçó és aquesta: el perill real del terrorisme no és el mal que fa, sinó el que provoca.»

L’11 de setembre del 2001 va provocar un nou context de relacions socials en què hem perdut la fortalesa o la seguretat com a individus, en què la vulnerabilitat existencial —que també és pobresa moral— marca les nostres vides. El panorama geopolític que s’inicia arran de l’atemptat de les Torres Bessones ha nodrit un capitalisme radical, fanatitzat, on les elits econòmiques ja no tenen pudor a l’hora d’abusar del seu poder. I davant això hem reaccionat de manera individual, poc o gens col·lectiva. Com a conseqüència, jo hi destacaria, a grans trets, la pràctica de dues manifestacions morals: una d’agressiva, fins i tot violenta, la de qui accepta l’statu quo i s’hi vol posicionar com siga; i una altra de feble o políticament correcta, la de qui qüestiona el sistema però només el combat de manera superficial o temorosa, amb la por de qui no vol perdre el poc que té. Fa la sensació que al Primer Món, des del 2001, com a societat hem fet la viu-viu i no hem sabut anar més enllà d’una visió individualista —un individualisme que se’ns ha tornat contraproduent. En la darrera dècada, per exemple, la hipocresia social —que separa hàbilment el que és públic del que és privat— s’ha transformat en una insolència obscena, una descarada ostentació de l’interès particular en contra del bé comú, on ja no cal dissimular la «mentida», la «falsedat», ni desvirtuar la lògica amb raonaments capciosos —no debades vivim en l’era de les «fake news».

Jo crec que el desconcert de les elits intel·lectuals que descriu Martin Amis va ser el principi d’una descomposició moral generalitzada. Com a societat, ens hem apoquit tant que no sabem estar a l’altura dels reptes que ens planteja la Història. En un dels seus darrers escrits, Josep Fontana retreia a Francis Fukuyama que ja havia passat més d’una dècada des que havia decretat la «fi de la Història» i encara no havia proposat cap teoria seriosa, cap camí ferm, per a estudiar i abordar el nostre món, a pesar que la Història havia i ha continuat i ens demana a crits ser atesa. No pot ser que un matí, a causa d’una bomba, ens despertem preguntant-nos per què existeix un problema social que durant anys hem vist i viscut cada dia.

Potser hauríem de començar per restituir una de les víctimes més importants de la nostra època, que és la Cultura. La Cultura —amb la caixa ben alta—, el pensament i el mateix llenguatge com a creació han estat apartats del centre de la vida pública, de la ciutat mediàtica, dels corrents socials i culturals hegemònics. Els grans escriptors com Martin Amis, per bé que són llegits i valorats, per bé que reben el reconeixement mundial de certes elits, en definitiva són una rosada sobre un roquissar, un lleure que es pot permetre el sistema. I allò que ens hauria d’engrescar és el desideràtum de Victor Klemperer: assolir un poble d’intel·lectuals. Tot el que no vulga entrar dins d’aquest somni és una llavor segura de qualsevol forma —il·legal o legal— de terrorisme.