CV Opinión cintillo

Nosaltres, la «cultureta»

0

Sempre ens han titllat de «cultureta». Ja fa molts anys que la cultura catalana del País Valencià —els seus cercles actius, els seus escriptors, editors, etc.— és marcada amb aquest diminutiu de menyspreu: «cultureta». A València, l’hegemonia espanyolista ha ben pagat molts corifeus —de totes les famílies ideològiques i mediàtiques— per avortar qualsevol manifestació cultural que pogués qüestionar-la. Tant des de suposats sectors progressistes —ben maquillats de cosmopolitisme banal— com des de sectors conservadors —regionalistes, folklòrics, etc.— s’ha volgut anul·lar la cultura catalana dels valencians criminalitzant-la des del mateix llenguatge. Escriptors, periodistes, polítics, etc., sovint d’un nivell intel·lectual rasant, han tingut les trones de la ciutat ben obertes per a estigmatitzar el catalanisme polític i cultural a fi que no sortís mai del gueto. I una de les expressions que més han usat per a propagar aquesta atmosfera de negació ha estat la de «cultureta». En la consolidació d’aquest estigma lingüístic han destacat exmilitants d’aquesta «cultureta» que, com que no s’hi han sentit prou valorats, s’hi han girat en contra amb l’odi d’un kapo de camp concentració. A més, és clar, tota classe d’egos culturals locals —acomodats i acomodaticis, servils davant el poder de Madrid— s’hi han apuntat a bastonejar l’ase.

Si destaques la importància de l’obra de Joan Fuster ets «cultureta», si pretens fer literatura de qualitat en català ets «cultureta», si edites en català amb normalitat i sense cotilles geogràfiques imposades ets «cultureta», etc. Aquesta estratègia de silenciament té un rerefons de supremacia, i al capdavall de totalitarisme, molt preocupant. El diminutiu «cultureta» és tan problemàtic que situa els seus usuaris en la ignomínia ètica. Diria que aquest diminutiu només el podem usar amb dignitat si ens l’apliquem com a autocrítica. Qualsevol cultura pot sentir-se «cultureta» en comparació d’una «cultura» que considera més madura o elevada i a la qual li convindria d’emular. Però anomenar els altres com a «cultureta» pressuposa la possessió d’una cultura en majúscules que és molt difícil de demostrar racionalment, sense violència politicocultural o històrica. Els que titllen la cultura catalana del País Valencià de «cultureta» haurien d’ensenyar clarament quina és la cultura —completa, rodona, sense diminutius— que ells posseeixen. Les propostes culturals d’aquests «titans» culturals, les seues obres literàries —les seues novel·les, els seus poemes, els seus assajos—, les seues editorials, les seues plataformes mediàtiques, els suplements culturals que dirigeixen, etc., demostren desgraciadament que el seu vol és tan gallinaci com el de tothom. És clar que alguns no se n’han amagat mai i sempre han vociferat a tort i a dret que tota cultura que no està feta en castellà i a favor del castellà és «cultureta». Els nostres lletraferits ressentits —als quals, de moment, totes els ponen— haurien de començar a valorar més dignament la cultura de tothom, amb els gustos i els èmfasis temperats. Potser així ens il·luminaran el camí per a eixir del gueto.

Etiquetas
Publicado el
29 de enero de 2021 - 10:49 h

Descubre nuestras apps

stats