Un problema amb la seguretat?

Segons una llegenda més o menys urbana l’esquerra té un problema amb la seguretat. No m’ho acabe de creure. És cert que la tradició antirrepressiva i antiautoritària de l’esquerra genèrica no acaba de quadrar amb les solucions policials per a garantir la seguretat ciutadana. Fins i tot l’expressió “ordre públic” remet a un imaginari de dretes. Davant els problemes de seguretat sempre s’invoquen raons o solucions de més gran abast, “socials i culturals”, no tan sols policials. És vol anar a les arrels dels problemes, però això demana temps.

L’ús de la força -ni que siga la força legalment regulada, la violència legitimada democràticament- provoca alguna dificultat a certes mentalitats d’esquerres. Podria ser, però ja hi ha molta experiència acumulada, de govern i de vida. I puc imaginar que també molta reflexió i capacitat de diferenciació, d’anàlisi amb perspectiva. Per això no m’ho acabe de creure.

Fa poc ha esclatat a València el problema del barri d’Orriols, on la convivència ciutadana s’ha vist violentament sacsejada per l’actuació de grups que es dediquen el tràfic de drogues i han ocupat pisos se suposa que del Sareb. Els aldarulls, les batusses, la cridòria i l’exhibició d’armes blanques ha amargat la vida als veïns, que reclamen solucions. Demanen concretament la intervenció de la policia. L’alcalde Joan Ribó ha puntualitzat que les solucions no poden ser únicament policials, sinó també “socials i culturals”. Segur que sí, però a curt termini només la policia, amb tots els efectius, amb continuïtat i perseverança, pot garantir els drets dels veïns a la seguretat. O no en tenen dret? És que no tenen els mateixos drets que els veïns de la Gran Via o del Pla del Reial?

No és l’únic focus de malestar relacionat amb la seguretat, els drets vulnerats i l’ordre públic. (Que inclouria, diguem-ho entre parèntesi, els problemes de soroll nocturn intolerable en llocs com la plaça del Cedre). València té índex sbaixos d’inseguretat, diu la delegada del govern Gloria Calero, però depèn on, depèn dels barris. A la plaça del Tossal, per exemple, al barri del Carme, un grup molt concret, identificat, es dedica amb impunitat a furtar sistemàticament, de preferència els telèfons mòbils, als reressagats -sobretot reressagades- noctàmbuls. Tothom ho sap, però no se’ls para els peus. I això no hauria de passar.

El problema és general, i en alguns llocs és encara pitjor, però això no és cap consol. L’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs es queixava recentment de la situació dramàtica al barri de La Mina. Se sent indignada i impotent davant la impunitat dels delinqüents: “Que no em diguen que no saben qui domina el tràfic de doga a la Mina. Les actuacions contundents han de tenir continuïtat, no perquè hi haja hagut un tiroteig. És inconcebible que els veïns del barri i de la ciutat estiguen atemorits i no gosen ni apropar-se a les finestres. Això és molt greu. Hi ha qui s’ha fet vell en aquest context de delinqüència i ningú ha fet res per evitar-ho.” (LV, 20-8). Crec que son paraules majors: tirotejos, por, clans assentats, impotència policial, o més aviat -com suggereix Filo Cañete, l’alcaldessa de Sant Adrià- una estratègia fallida que resulta útil a escala metropolitana perquè allunya el problema d’altres entorns i el localitza en un barri marginal i deprimit.

Però no hi ha dret. Els habitants dels barris marginals i deprimits també son ciutadans i normalment de classes populars i treballadores, la base social de l’esquerra. Deixar-los a mercè de la inseguretat ciutadana no augura res de bo. Aquests barris s’han de sentir protegits i emparats per les institucions, per l’entramat socio-polític, per les autoritats democràtiques. Han de trobar solucions policials immediates a curt termini i, sí, també “socials i culturals” a més llarg termini. Però la vida és breu i no hauria de passar com a la Mina, on hi ha gent que “s’ha fet vella” en un context insuportable de degradació i violència. Cal prevenir la desafecció i actuar abans que no siga massa tard.

Desafecció envers la democràcia i envers l’esquerra que governa. Això sumat a altres problemes de precarietat social i marginació, de preus desorbitats de la llum, per exemple, de dificultats d’inserció laboral, de gestió de la multiculturalitat, va covant un ambient, va sumant ingredients a un còctel explosiu, que convé desactivar. Fins on siga possible. Perquè els ingredients del còctel responen a determinants molt profunds, lligats a les contradiccions d’un sistema desigual, que l’esquerra ha de gestionar com pot, no com voldria. Però això és una altra qüestió.