Rebaixar impostos

Molt curiós, per dir-ho així, que la tarja de presentació de Carlos Mazón en la seua ascensió al lideratge del PP valencià haja estat la proclama de la seua voluntat de rebaixar impostos, seguint l’estela guanyadora de la gran líder madrilenya Ayuso. Ja se sap, la corba de Laffer. Si rebaixes impostos l’activitat privada augmenta i al final la recaptació puja. Una gran fal·làcia! Com ha posat de manifest l’experiència històrica. En temps de Reagan i Thatcher, això colava. Ara ja no. Cap economista seriós o competent avala aquesta proposta tan desinformada. És pura xerrameca, bullshit.

Rebaixar impostos? Em sembla molt deshonest proclamar això, que sens dubte vol afalagar el personal -perquè qui no voldria pagar menys IVA o IRPF?-, amb una gran dosi de demagògia a baix preu. Molt deshonest, vull dir, si tot seguit no s’explica què es retallarà en funció de la baixada de la recaptació fiscal. Una recaptació que ja és insuficient per a mantindre l’Estat social i democràtic de dret... 

Què voldria retallar aquest Mazón i el PP? La sanitat pública, els centres de salut? Vol acomiadar personal? Quin exactament? Quants i de quines conselleries? O bé l’ensenyament públic? Tancar universitats? O escoles i instituts? Acomiadar professors? O retallar els fons d’I+D? O bé reduir les ajudes a les empreses? O acabar amb el Programa Resistir? El PP vol rebaixar impostos, però no diu que si es fa això la Generalitat Valenciana no podrà atendre els seus compromisos. Deshonest. 

L’augment de l’activitat econòmica -està demostrat-, no té correlació directa amb menys impostos, sinó amb altres coses. El paper dinamitzador de l’Estat -de les diverses administracions que també son Estat- és fonamental. Ho han explicat una legió d’economistes solvents. Convé llegir, per exemple, Mariana Mazzucato. I tants altres. Només de de la inòpia, la ignorància o la mala fe es pot insistir en la rebaixa d’impostos com a panacea. O bé des del pedestal d’un Madrid sobre-finançat -més del 80% del pressupost del Ministeri de Cultura, per exemple, va a Madrid- que es pot permetre aquests luxes i fer dumping fiscal perquè és la seu de totes les empreses que xuclen del BOE i de l’IBEX 35. Madrid buida el territori d’Espanya a 400 kilòmetres a la redona. Es pot permetre la demagògia de rebaixar el tram autonòmic de l’IRPF o l’impost de successions. Mentre li deixen, que hauria de ser durant poc temps. Caldrà una harmonització fiscal, com demana el president nord-americà Joe Biden a escala internacional per a evitar aquestes coses i acabar amb els paradisos fiscals.

Però és que, a més, ni Alacant ni el País Valencià són Madrid. Cosa que potser Carlos Mazón no acaba d’entendre, perquè li deu molt a Madrid. Li ho deu tot. El nomenament digital, per exemple, per a desplaçar la líder natural del PP valencià, Isabel Bonig, que ha tastat en carn pròpia com les gasta el centralisme madrileny pur i dur. A veure si reflexiona, des de la Vall d’Uixò... De passada, tot això del PP ha estat molt poc democràtic. I les bases, no tenen res a dir? La Constitució exigeix que els partits polítics siguen democràtics, no verticals ni digitals (de dit). La dreta espanyola -sembla- encara arrossega la síndrome del Decreto de Unificación del 1937 i el “mando único”...

Carlos Mazón, d’Alacant, vol repetir l’epopeia d’Eduardo Zaplana, que desplaçà el líder del PP valencià de llavors, Pedro Agramunt, i certament triomfà. Era el 1995 i el “liberal para el cambio” arribà a València lleuger d’equipatge. Però veni, vide, vici. Va guanyar, i va obrir la porta a l’enriquiment de tots els poca-vergonyes, que eren legió, que el reberen amb el crit “¡Nos vamos a forrar!”. Zaplana avui no està en la presó de Picassent per raons humanitàries, però en realitat hi hauria d’estar, perquè és un delinqüent. Com tants altres membres destacats del PP valencià, com Rus, Ripoll, Fabra, Blasco, Benavent, Olivas, Camps, i tots els regidors de València implicats en el cas Taula.

Compte doncs amb els enviats de les altures -els qui aterren, procedents d’Alacant, a València, enviats per Madrid- que arriben a València prometent el que no poden complir. 

De tota manera, no hi ha perill. Ara és una altra època. Un altre temps. El Botànic té consistència. Ximo Puig és un líder amb discurs, no està afònic, té força, sap el que vol, ha identificat el potencial de la societat valenciana. Compromís, amb Mónica Oltra, té un fort arrelament a les comarques històriques i també a l’àrea metropolitana, i té amb Joan Ribó un gran actiu a la capital del País. Podem replega la protesta generacional i amplia el radi d’influència, tot i les tribulacions actuals, que superarà. Les tres forces es complementen i arriben a un espectre social majoritari. Només han de vetllar per la unitat, per l’esperit d’ofensiva, pel discurs guanyador, per tindre el radar ben posat en les bases socials, atendre les seues demandes, i oferir un projecte il·lusionant, de futur. Per defugir la tristor i el pessimisme. Amb el Botànic hi ha futur i benestar. Amb el PP corrupció, ruïna i desigualtat feridora.

Carlos Mazón -president de la Diputació d’Alacant, abanderat de l’Alicantón- voldria repetir la història de Zaplana. Però ja sabeu que la història té gran dificultats per a repetir-se. No torna mai. Si de cas, el que es va viure un dia com un drama es repeteix, passat el temps, com a farsa. La farsa de Mazón, el de l’Alicantón.